Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Pixar ens torna a sorprendre amb una nova seqüela (per dir-ho així) de l’obra per excel·lència del ja famós i prestigiós estudi d’animació que tot just fa quinze anys va revolucionar el cinema d’animació amb Toy Story. Si, si, Toy Story aquella pel·lícula de la que molts en tenim un bon record va ser estrenada en una data tant llunyana com l’any 1995! Com passa el temps tu!

Aquest cop Pixar se supera i a banda de produir un film tècnicament impecable i amb uns quants avenços importants en el món de l’animació, ha sigut capaç de generar una història que trenca una mica amb el tòpic de la primera i segona entrega per crear una trama que enganxarà tant a grans com a petits.

Ha arribat el moment més tràgic i important de la vida d’una joguina, Andy, el seu amo, el seu nen, s’ha fet gran i fa front a un nou període vital amb l’accés a la universitat, deixant de banda el passat de nen i adolescent. En aquest punt, els nostres protagonistes, les joguines, intenten trobar el seu lloc al nou món que s’està generant. Seran donats? seran llençat a la brossa? viatjaran amb Andy a la universitat? o pel contrari romandran en una caixa a les golfes a l’espera de millors temps? Les joguines encararan aquesta nova etapa de diferents formes i s’iniciarà un viatge al més pur estil Homèric capaç de remoure els nostres sentiments més profundament que cap altra pel·lícula de la saga.

Toy Story 3 és sense dubte la millor entrega, essent capaç de fusionar perfectament l’animació amb la trama, guanyant ritme, credibilitat i una gran riquesa argumental amb una multitud de trames secundàries perfectament lligades gràcies a un guió molt treballat i robust. La pel·lícula és divertida, emocionant, ingeniosa, està carregada de sorpreses i és plena de picades d’ullet a la història del cinema amb escenes a lo 007 i emocionants escapades al més pur estil “La Gran Evasión”. En poques paraules: 100% recomanable!

P.S: Pel que fa a la versió en 3D… bé, la veritat és que dona profunditat i més realisme al film. Sense pretensions. El trobo acceptable i és una bona manera de fer cinema sense que es busquin aquelles escenes especialment pensades pel 3D.