Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui he tornat a anar al cinema. Aquest cop he anat a veure Rec2 d’en Jaume Balagueró i Paco Plaza.

He sortit del cinema amb una barreja de satisfacció i de decepció, així que si la vols veure no continuïs llegint, bé ja sabeu com funciona això hehe.

[Spoilers a continuació]

Dic barreja de dos sentiments completament contradictoris perquè si miro la peli sola, sense tenir en compte l’anterior entrega d’en Balagueró, la cinta no està malament, és plena d’acció i d’algun moment d’angoixa, molt a l’estil Quarantine o The Ring. Però en canvi, si avaluo la pel·lícula tenint en compte qui és el director, tenint en compte el bon regust de boca que em va deixa REC i com vaig gaudir a la sala de cinema, he de dir que aquesta segona entrega és fluixa, molt fluixa.

Amb aquesta cinta es confirma aquella dita de “segones parts mai foren bones”  i és que la pel·lícula té algunes coses bones, però trobo a faltar el toc Balagueró, trobo a faltar aquella angoixa, aquella sensació claustrofòbica que a REC ens feia sentir l’acció, els actors i el director. REC2 sembla més una americanada que no pas una pel·lícula sorgida de la ploma d’en Jaume Balagueró, per mi és una punxada majúscula i a sobre deixa descaradament oberta la porta a una tercera part que, de fet, ha de començar a rodar-se en els propers mesos. Sincerament, per mi no paga la pena anar a una sala de cinema a veure-la, és més una peli per veure-la un diumenge a la tarda a la TV per matar l’estona que no una obra mestra com va resultar ser REC.