Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Sota aquest títol nefast poc a veure amb l’original “Knight and Day” s’amaga una pel·lícula distreta, que fa riure i que fa gaudir els espectadors -homes i dones per igual- d’una bona estona d’entreteniment i relax.

Cameron Díaz ens torna a regalar una cinta amb un protagonisme absolut -amb permís de Cruise- del seu humor contagiós barrejat amb unes fortes dosis de sensualitat en la que Díaz és una mestra. En Cruise encara que no fa mal paper, cada dia està més iaio i se li nota -el senyor va néixer el 1962- i al contrari que Harrison Ford diem que la seva carrera va més cap avall que cap amunt. Però centrem-nos en la peli que és el que al final ens interessa:

June Heaven (Cameron Díaz) es veu immersa en una trama d’intriga, espionatge i acció després de trobar-se “casualment” amb un super-espia -en James Bond i en Jason Bourne són aficionats al seu costat- encantador però amb intencions força obscures. Tal com he dit, l’absoluta protagonista és la Cameron i el film, de fet, se centra en el seu personatge aportant una altra manera de fer en aquest gènere d’acció-comèdia romàntica tant gastat i repetitiu. De fet, jo la qualificaria més com una comèdia amb una trama d’acció abans que no qualificar-la de cinta d’acció; oblideu-vos de Jasons Bournes i semblants ja que en Roy (Tom Cruise) tot i ser un super-agent que tot ho pot i tot es fa tal com vol, és més un personatge d’acompanyament i pallasso que dona especial relleu a Cameron.

June és una fanàtica dels cotxes, una mecànica experta que un bon dia a un aeroport del midland nord-americà camí de Boston topa amb un paio sexy que distretament li tira els trastos. June, innocent com ella sola puja a un avió que suposadament és ple de gom a gom, però que a l’hora de la veritat amb prou feines té 10 passatgers. 10 passatgers que resulta que són agents federals, o traficants d’armes, o vés a saber què que volen pelar el seu nou “lige” per alguna estranya raó.

En aquest punt comença una pel·lícula molt distreta, fins i tot interessant amb algunes escenes i diàlegs bons -superant expectatives- que han fet riure la gent i que tot i que el final del film fluixeja força ha aconseguit que sortís de la sala de molt bon humor. Tot un prodigi!

Per cert! hi ha dues coses molt destacables en aquest film. Una és la presència d’en Jordi Mollà com a un dels dolents de la peli, i la curiosa escena de Sevilla (ATENCIÓ SPOILER!). I és que les escenes de Sevilla deixen palesa la desinformació del director, de l’equip de producció i de tothom que va treballar en aquesta peli. Jo vull imaginar que en Jordi Mollà quan va veure el film muntat es deuria estirar dels cabells -per molt que parlem d’un altre país-. I és que les escenes de Sevilla comencen amb una bonica vista aèria…. acompanyada de la cançó (1 de Enero, 2 de Febrero, 3 de Mayo…) tocada amb clarinet, San Fermines de pa sucat amb oli i tot amenitzat amb el ball d’uns quants gegants i capgrossos! És increïble! Si Mission: Impossible II ja barrejava San Fermines amb Semana Santa i Budú, en aquest film s’han lluit de mala manera!!