Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Ahir dimarts, finalment, vaig anar al cine a veure “Invictus”. El film, basat en el llibre “El Factor Humà” de l’anglès resident a Sitges John Carling, és una història biogràfica dels primers dies com a President de Sud Àfrica d’en Nelson Mandela durant els primers moments de la reconciliació i la unificació del país després de l’apartheid. El fil argumental principal és el rugbi -especialment la participació dels Springboks al campionat del món que aquest país organitzà el 1995- i la idea d’en Mandela d’unificar la gent sota una mateixa bandera reflectint el sentiment de país -tant de blancs com de negres- en un esport, en un equip amb la “marca” de pàtria. En aquest sentit, amb les distàncies corresponents, podem trobar un referent molt proper com seria el binomi F.C Barcelona-Catalunya.

Tot i sortir del cinema amb una bona sensació i havent-me agradat la pel·lícula, he de dir que té diversos aspectes millorables o directament dolents. En general el film el trobo pla, massa pla com per a que algú pugi entendre res sobre l’apartheid, dels ressentiments posteriors a la fi de la separació blancs-negres i el més important sota el meu punt de vista: entendre o captar el perdó i la reconciliació nacional que va liderar Mandela.

En les dues hores i pico que dura l’adaptació d’en Clint Eastwood no s’entra en profunditat en els personatges, no es desenvolupa més de dos segons la crisi o la contradicció que deuria patir en François -capità dels Springboks-, amb prou feines es dibuixen els conflictes del govern i del partit d’en Mandela amb la gent amb ganes de revenja i els disturbis que va ocasionar la pujada al poder d’un negre apareixen escassament dos segons de manera indirecta -en una portada d’un diari-. Tot i que l’actuació d’en Morgan Freeman és prou acceptable la sensació que em produeix és la d’un Mandela gris i sense personalitat, cosa que sabem que no va ser certa. En definitiva, a nivell argumental he trobat a faltar molta més carn a la graella, molts més diàlegs interessants i un desenvolupament més profund dels personatges.

En l’apartat tècnic trobo que els enquadraments generals de l’estadi, els travelings i el públic es veuen massa falsos, massa generats per ordinador. Amb el nivell actual d’integració de la renderització i la imatge real no entenc com es pot haver fet una feina com aquesta, la diferència entre imatge rodada i imatge inserida es nota, i es nota massa!

La pel·lícula, també, està plagada de males actuacions o mals plànols que s’haurien d’haver rodat per segon cop però que misteriosament ens han arribat a la sala de cinema: les celebracions dels punts i de la victòria dels Springboks es veuen forçades, no transmeten autèntica alegria, especialment en les escenes de “celebració” a la licoreria, on la gent està més pendent de no abocar la cervesa que no de celebrar res -i els que hem gaudit d’un triomf d’aquesta magnitud sabem com acaba el terra!-, quan s’intenta mostrar la buidor de la ciutat, del país -durant la final- hi ha una escena en la que apareix un gos que es lamenta de no trobar ningú al carrer que hauria quedat de genial sinó fos perquè al fons veus una senyora fent vida normal i duent roba a rentar… detallets com aquests haurien passat desapercebuts si la pel·lícula estigués més ben construïda o si el fil argumental enganxés més, però el que ens ha deixat Eastwood és tant pla i uniforme que inevitablement aquests detalls sobresurten, alguns fins i tot destaquen: El partit.

El partit de la final -Springboks vs All Blacks- és el pitjor de la pel·lícula. Seguint amb la línia plana de la resta del film, cap de les escenes de la final transmet força, energia, determinació o alegria com se suposa que ho hauria de fer, l’espectador no viu ni per un instant l’eufòria i l’alegria que provocaria que un equip de tercera aconseguís classificar-se per a la final de la Copa del Món i encara menys viu les sensacions i sentiments de jugar una final tant vital com aquella. La dansa ritual Mahori dels All Blacks en comtpes d’intimidar resulta curiosa i ridícula, amb un altre tractament segurament l’espectador hauria pogut sentir-se mínimament inferior o intimidat, però el tractament d’Eastwood va provocar més riures que altra cosa. En general el desenvolupament del partit és gris, el frec a frec en les puntuacions pesen com una llosa en comptes d’emocionar i l’instant de la victòria final que hauria de provocar que a l’espectador se li escapés alguna llagrimeta d’alegria, passa sense pena ni glòria provocant un “Per fi! ja s’ha acabat el coi de partit!”.

Estranyament, tot i tenir molts punts en contra i ser una pel·lícula deficient en molts aspectes, no vaig sortir decebut, descontent o amb sensació d’estafa del cinema, sinó amb la sensació d’haver vist una peli d’entreteniment, de diumenge a la tarda per passar l’estona amb quelcom mínimament interessant. M’ho hauré de fer mirar!