Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquest cap de setmana, mirant què feien al cinema vàrem veure que al Modern projectaven el film “Número 9″ anunciant que era d’en Tim Burton. Amb la il·lusió que sempre em provoca en Burton (en sóc un seguidor de sempre) vàrem mirar el tràiler a Internet i vàrem decidir anar a veure-la. Per desgràcia, els del cinema la tenen catalogada com a infantil, amb el que només la projectaven a quarts de sis de la tarda. un horari d’allò més emprenyador quan el que hom voldria fer és una tarda de cine: compres/volt+cinema+sopar+copes.

Número 9 és un film d’animació postapocalíptic que se situa temporalment en un passat alternatiu amb paisatges de la Gran Guerra on la tecnologia i la ciència han aconseguit dotar d’intel·ligència una màquina que havia de fer el bé a la humanitat però que en canvi la va destruir. La història comença amb un ninot de drap amb un número 9 a l’esquena que cobra vida, un ésser que es troba desubicat, sense saber on és i què ha passat en una habitació d’un edifici mig destruït per les bombes i amb un cadàver al terra.
La història és la típica història d’aventures de Hollywood: 9 surt a investigar a l’exterior, coneix a uns quants semblants que viuen atemorits per culpa de la bèstia (un gos mecànic que els caça) en una mini societat controlada per un jerarca, pel número 1, que recorda molt a un bisbe que controla la societat i el coneixement i al que li desagraden profundament les preguntes i les qüestions que es fa 9 de la situació i del món, la bèstia rapta a un amic de 9 i 9 -inconformista de mena- decideix sortir a rescatar-lo enfrontant-se a l’autoritat de 1, enduent-se un parell de companys més. En aquesta aventura 9 i companyia desperten una màquina de destrucció que estava inactiva i així els esdeveniments es precipiten i el que havia començat com una petita aventura de rescat es converteix en una odissea per salvar el món -la línia argumental típica del gènere èpic-.

Pel meu gust, la història és una mica fluixa, l’ambientació i la imatge són excel·lents, però als personatges els cal una mica més de profunditat, són massa plans i el film, en general, no aporta massa res nou, sí que m’han entrat ganes d’aconseguir un ninot de drap, són curiosos i simpàtics -especialment els bessons-, i sí que és cert que apareix una heroïna, una noia guerrera -encara que els ninots ni tinguin gènere evident- que al contrari del que semblaria no cau enamorada del protagonista, una petita novetat a la indústria nord-americana; però en termes generals al film li calen 5 minuts més al forn. És entretinguda, però si realment hagués sortit de la ment d’en Burton estic segur que hauria estat molt més fosca i molt més aconseguida, i és que al contrari del que anunciava la sala de cinema, el film no és d’en Tim Burton, en Burton només apareix als crèdits com a un dels cinc productors! una trampa a la que ja ens tenen acostumats i a la que de tant en tant hom pica i que sempre fa molta ràbia.

En definitiva, un film entretingut, no especialment dolent ni bo, però que crec que hauria pogut estar a un nivell molt més alt.