Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Us poso el vídeo del Sense Ficció d’avui dijous. Segur que durà cua! sobretot a la caverna mediàtica.

Aquests dies els socialistes catalans -o millor dit: socialistes espanyols que viuen a Catalunya-, que es veu tenen poca feina, s’han tret la careta que sempre duen posada i ens han mostrat -altre cop- la seva autèntica ideologia, la seva autèntica manera de pensar i de fer.

Després de l’entrevista de la sempre dura i inquisitiva Mònica Terribas a José Montilla -President del PSOE a Catalunya i president de la Comunidad Autónoma de Cataluña- han aparegut els ofesos. Aquells que si poguessin deixarien ipso facto a l’atur a la periodista i directora de TVC si és que directament no la passarien per la guillotina. I tot perquè consideren que Terribas va ser “massa dura” i va “interrompre” a Montilla. Què s’han pensat!? la Terribas és una periodista com cal, una periodista amb una característica coneguda: a les entrevistes és dura, directa i no aguanta que li toquin el violí!. Com és que de cop i vola “sorprèn” que la Terribas entrevisti, fidel al seu estil, a Montilla? On eren aquests Ferrans, Balcells i Figueras quan -per exemple- en Rajoy va passar per un tràngol semblant? com que no era de la seva estimadíssima secta no calia fotre el crit al cel? visca la doble moral!

Si en Montilla té un greu problema comunicatiu i no sap parlar, no sap explicar-se i l’únic que sap fer és tocar el violi quan li fan una pregunta una mica incòmode, és un problema seu, del govern i del partit que l’han escollit, o no? què volen aquesta gent? que tot se’ls doni mastegadet? que tota aparició d’un polític del PSOE sigui com una declaració sense preguntes? com una roda de premsa? no en tenen prou amb les preguntes pactades per “evitar situacions políticament incorrectes”? és clar que al PSOE català s’han cregut allò de “TV3 la teva” però no la teva -o meva- sinó LA SEVA! i clar, quan surt algú que els duu la contraria i fa la seva feina i no el que dicta la policia política s’esveren i tenen la barra d’esclamar-se públicament com si la censura fos el més normal del món. Doncs no senyors i senyora! NO! no és el més normal, els hauria de caure la cara de vergonya!

I encara tenen collons de preguntar-se com és que la gent passa de la política i es lamenten de l’abisme que els separa de la majoria de la població…

P.S: Ah! per si no ho sabíeu, ha tornat a quedar clar que el PSC = PSOE… els seus super 25 diputats a Madrid han tornat a votar en contra dels catalans i de Catalunya: Han aprovat la pujada del IVA i han desestimat la reforma del Tribunal Constitucional. Res que ens vingui de nou, clar….

Avui al programa de TVC “Sexes en Guerra”, sense fer massa cas al nom, han tractat el tema de l’orientació sexual, una temàtica que molts cops es tracta de forma molt superficial, quan es tracta (no incloc tots aquells col·lectius de ment tancada i que mai es pregunten “perquè?”), però en aquest cas m’ha agradat força com l’han tractat tot i que han oblidat un col·lectiu important com és el bisexual (el gran oblidat quan es fan reportatges o estudis sobre l’orientació sexual). El programa, amb una mica d’humor, tracta des de diferents visions l’homosexualitat i l’heterosexualitat sense prendre partit per cap opció i desmentint uns quants tòpics i aportant informació interessant.

Cal veure’l, val la pena, però tenint clar que no deixa de ser un programa de televisió que per molta voluntat divulgativa que tingui al final vol ser atractiu per una massa d’espectadors amb diferents sensibilitats i amb una moral i ètica heterogènia.

Ahir dijous a Televisió de Catalunya van reempendre l’emissió del programa de documentals Sense Ficció; els que em coneixeu ja sabeu que a mi aquest tipus de producció m’agrada i més quan es tracta de documentals que toquen temes històrics que és una de les meves fal·leres (algú m’ha anomenat algun cop “history geek”). Doncs ahir al SF van emetre el documental “102 Minutes That Changed America” un documental realitzat a partir de les diverses grabacions que la gent que era a NYC aquell 11 de Setembre va realitzar dels atacs a les Twin Towers. El documental el trobo excel·lent pel fet que s’ha deixat de banda la típica veu en off d’aquest gènere i s’ha substituït per uns quants títols impresos presentant el temps i la localització de cada vídeo, fent que l’impacte de les imatges amb el so ambient del moment i les reaccions de la gent sigui molt més profund que en un documental més estructurat i amb guió que sempre és com més asèptic. Aquest documental té la capacitat de transportar-te a NYC i si com jo vas seguir els fet d’aquell dia al minut veient la televisió, consultant webs i tots els mitjans de comunicació disponibles és fàcil generar una empatia i de començar (només començar) a entendre i imaginar el que sentien els nord-americans durant aquella jornada.

Us deixo els vídeos i uns enllaços d’interès del documental emès per TVC així com un altre enllaç a un altre documental molt bo dels mateixos fets, però aquest en el format més “tradicional”.

Espero que els “disfruteu”. Salut!

102 Minutes That Changed America

Web del programa Sense Ficció de TVC
Web de la cadena de TV History Channel amb un mapa interactiu de NYC i diversos links d’interès.

Sèrie de vídeos que composen el reportatge emès per TVC:

Loose Change

Un altre documental molt interessant dels fets d’aquell dia.