Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquest vespre he anat, per fi, a veure la última pel·lícula d’en Tim Burton: Alice in Wonderland. Aquest cop no  m’he pogut mantenir aliè a les crítiques que a la peli se li han fet i clar, he anat a veure el film sense masses expectatives, sense esperar-me una peli típica d’en Burton. Aquesta actitud mental, crec que m’ha permès gaudir d’una bona sessió de cine.

Aquesta versió d’Alícia és, amb permís d’American McGee’s Alice, la millor que s’ha fet mai, sobretot perquè li dona un petita volta al tema i ens presenta una història hilarant, estranya i boja, deixant de banda totes les versions excessivament ensucrades i infantilitzades que s’havien fet fins ara. Tim Burton reinterpreta el clàssic de Lewis Carroll (que encara no m’he llegit) i ens presenta una història diferent on hi domina l’anada d’olla, els porros i les substàncies estupefaents de dubtosa procedència, vaja al seu més pur estil. Això si, encara que l’empremta de Burton es pot detectar al llarg de tota la pel·lícula, aquest ha abandonat el seu estil més fosc, obscur i decrèpit per un món més il·luminat (encara que és incapaç d’abandonar la seva essència i en fa diverses picades d’ullet) suposo que per exigències de la productora: Disney.

Burton fidel, ara si, a la seva dèria estètica signa una adaptació d’Alícia espectacular, amb una imatge impactant i una atmosfera fidel a la més pura fantasia, signant un dels millors aspectes del film. Al bàndol contrari, hi trobem el ritme, i és que a la pel·lícula li costa arrencar, es perd massa en escenes i imatges oníriques i l’acció es veu clarament minoritzada a causa d’una mala guionització de la història. El pitjor aspecte de tot el film és el guió, definitivament.

Per altra banda, m’agradaria destacar el que mi sembla una burla o una paròdia amagada que hi ha al film. Crec sincerament que Burton ha fet la peli per encàrrec i que no li venia massa de gust i és per això que ha farcit la seva versió de personatges i escenes “particulars”: La Reina Blanca sembla una drak queen, la seva cort (la “bona”) fa més ràbia que no pas la cort de la seva germana (la “dolenta”) i les falses deformitats de la cort de la Reina Roja ratllen l’absurd, tot acompanyat d’un llarg etcètera de picades d’ullet semblants.

En definitiva, Alice in Wonderland no és de les millors pelis d’en Burton, però és una peli que està bé, que es pot veure i de la que hom pot gaudir durant una estona, una mica massa lenta, però visualment espectacular.

Aquest cap de setmana, mirant què feien al cinema vàrem veure que al Modern projectaven el film “Número 9″ anunciant que era d’en Tim Burton. Amb la il·lusió que sempre em provoca en Burton (en sóc un seguidor de sempre) vàrem mirar el tràiler a Internet i vàrem decidir anar a veure-la. Per desgràcia, els del cinema la tenen catalogada com a infantil, amb el que només la projectaven a quarts de sis de la tarda. un horari d’allò més emprenyador quan el que hom voldria fer és una tarda de cine: compres/volt+cinema+sopar+copes.

Número 9 és un film d’animació postapocalíptic que se situa temporalment en un passat alternatiu amb paisatges de la Gran Guerra on la tecnologia i la ciència han aconseguit dotar d’intel·ligència una màquina que havia de fer el bé a la humanitat però que en canvi la va destruir. La història comença amb un ninot de drap amb un número 9 a l’esquena que cobra vida, un ésser que es troba desubicat, sense saber on és i què ha passat en una habitació d’un edifici mig destruït per les bombes i amb un cadàver al terra.
La història és la típica història d’aventures de Hollywood: 9 surt a investigar a l’exterior, coneix a uns quants semblants que viuen atemorits per culpa de la bèstia (un gos mecànic que els caça) en una mini societat controlada per un jerarca, pel número 1, que recorda molt a un bisbe que controla la societat i el coneixement i al que li desagraden profundament les preguntes i les qüestions que es fa 9 de la situació i del món, la bèstia rapta a un amic de 9 i 9 -inconformista de mena- decideix sortir a rescatar-lo enfrontant-se a l’autoritat de 1, enduent-se un parell de companys més. En aquesta aventura 9 i companyia desperten una màquina de destrucció que estava inactiva i així els esdeveniments es precipiten i el que havia començat com una petita aventura de rescat es converteix en una odissea per salvar el món -la línia argumental típica del gènere èpic-.

Pel meu gust, la història és una mica fluixa, l’ambientació i la imatge són excel·lents, però als personatges els cal una mica més de profunditat, són massa plans i el film, en general, no aporta massa res nou, sí que m’han entrat ganes d’aconseguir un ninot de drap, són curiosos i simpàtics -especialment els bessons-, i sí que és cert que apareix una heroïna, una noia guerrera -encara que els ninots ni tinguin gènere evident- que al contrari del que semblaria no cau enamorada del protagonista, una petita novetat a la indústria nord-americana; però en termes generals al film li calen 5 minuts més al forn. És entretinguda, però si realment hagués sortit de la ment d’en Burton estic segur que hauria estat molt més fosca i molt més aconseguida, i és que al contrari del que anunciava la sala de cinema, el film no és d’en Tim Burton, en Burton només apareix als crèdits com a un dels cinc productors! una trampa a la que ja ens tenen acostumats i a la que de tant en tant hom pica i que sempre fa molta ràbia.

En definitiva, un film entretingut, no especialment dolent ni bo, però que crec que hauria pogut estar a un nivell molt més alt.