Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

La setmana passada el SPL (Servei de Política Lingüística) del Govern d’Andorra va presentar triomfalment les conclusions d’una nova enquesta sobre els usos lingüístics al país. Dic que va fer la presentació de manera triomfal ja que segons el que van expressar a la roda de premsa i el que els mitjans de comunicació van esbombar a crits van ser les bones notícies, la cara amable de l’enquesta: l’ús social de català ha augmentat, he deixat de decréixer.

Però què passa si ens mirem més detalladament l’informe i ignorem les dades proporcionades pels diaris i la roda de premsa oficial?

A primer cop d’ull veiem que la població de nacionalitat andorrana i portuguesa ha crescut mentre que l’altre gran sector immigrant -el que prové de l’estat espanyol- ha baixat. D’aquesta afirmació ja podríem treure’n algunes conclusions pel que fa a l’ús del català, però no ho farem i anirem directament a les dades publicades i deixarem de banda la sociologia i els matisos en els grups andorrans i “españols”.

Les conclusions de l’enquesta comencen amb un optimista “bon coneixement del català” en el que es destaca que un 8,4 (sobre 10) de la població entén el català, un 8 el llegeix i un 7,2 el parla. Unes dades que sobten, i sobten perquè si hom es passeja una mica pel carrer, va de botigues o s’acosta al pati d’una escola misteriosament descobreix el 1,6 de la gent que no entén el català i el 2,8 que no el parla. Què curiós no? També el que és curiós és que si hom fa aquest exercici d’immersió a la població d’Andorra troba que, aquest cop si, coincideix amb la segona conclusió de l’enquesta: el castellà és la llengua amb coneixements més elevats (tots els indicadors superen el 8,5 i el 9 sobre 10) ja que és la “lingua franca” actual, siguis d’origen català, portuguès, andorrà o francès.

Un altre aspecte que cal destacar és que el castellà s’ha convertit en la llengua materna de la majoria de la població d’Andorra, amb un 43% davant del 29% que té com a llengua materna el català. Fet emfatisat per un contundent 53% que va aprendre a llegir i escriure en castellà davant del 15,7% que ho va fer en català o portuguès o del 20% que ho va fer en francès. Per mi aquest aspecte, sobretot el segon, és molt preocupant ja que si ajuntem el fet que del col·lectiu nacional andorrà només el 49,4% tenen la llengua pròpia com a materna i del col·lectiu que prové de l’estat espanyol només el 30%, veiem que una part significativa de la població andorrana no té el català com a llengua materna i d’aquesta població que sí el té ben poca gent va aprendre a llegir i escriure en català (del conjunt poblacional només el 15%), fet que indiscutiblement és provocat pels alts índex d’immigració del país i també pel sistema educatiu.

Tenint presents les premisses anteriors, doncs, no ens ha d’estranyar pas que a casa, amb els amics o a la feina (no les relacions amb clients, proveïdors o a l’administració pública) la llengua més emprada sigui el castellà. De fet l’únic àmbit en la que llengua pròpia manté el status quo que se li hauria de suposar és el de la relació d’usuaris/ciutadans amb l’administració pública -què passa amb l’ús del català en les relacions dins de l’administració no se sap o no es vol saber- i pel que fa a les relacions dels ens privats amb clients i proveïdors el català no arriba a la majoria amb un trist 45% davant del 33% del castellà.

El següent punt de l’enquesta analitza situacions quotidianes (anar a comprar, al banc, a un restaurant, agafar el bus, etc, etc) i l’estimació en temps de l’ús que hom fa de cada llengua. És en aquest punt on el català pateix més la invasió del castellà i retrocedeix clarament. S’ha passat d’un 46 per cert del temps diari d’ús habitual del català l’any 1999 a un 40% actualment davant del creixement del castellà que passa del 39% al 42%; especialment pel que fa a l’ús de la llengua oficial en els àmbits de la restauració, petit i gran comerç, estètica, oci nocturn i als serveis de transport (bus i el taxi).

De manera global, pel que fa a l’ús del català, l’enquesta crea un indicador lingüístic que deixa patent el retrocés claríssim del català, el creixement de l’ús del castellà, l’estancament del francès i un augment significatiu -i lligat a la immigració- del portuguès.

Continuant amb l’anàlisi de l’informe, el següent punt fa front a la part més sensible del tema: l’actitud vers el català. És en aquest punt on el que afirmen el enquestats al ser preguntats i el que ens mostra la realitat i els punts anterior no lliguen massa. Una gran majoria està d’acord en que el català necessita més difusió, protecció i promoció, però al mateix temps -de forma clarament contradictòria- afirma que l’administració pública ja fa prou per a promocionar-lo i hi ha diferencia d’opinions quan arriba el moment de decidir si saber català és imprescindible per integrar-se al país, definir la responsabilitat dels empresaris i treballadors en l’ús i el coneixement de la llengua o en l’acreditació de coneixements de català a l’hora de renovar els permisos d’immigració.

D’aquest punt anterior i de la divisió en grups poblacionals que fa l’enquesta, podem extreure la conclusió que clarament hi ha una majoria de gent (51,6%) que pensa que el català, en termes generals, no és útil per a la vida, que no se l’ha de protegir activament -estan en contra de qualsevol mesura que signifiqui una imposició o obligació- i que no cal saber català per viure, treballar o integrar-se al país.

En definitiva, tot i que les conclusions que realitza l’SPL em semblen correctes, no es posa prou èmfasi en destacar el clar retrocés del català a l’únic estat del món que el té per única llengua oficial. Les conclusions haurien de ser d’allò més alarmistes i en canvi s’ha volgut desviar l’atenció i destacar el fet que “l’ús del català deixa de retrocedir”, “l’ús del portuguès augmenta” i titulars semblants.