Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Tot just fa cinc minuts que he arribat del cinema de veure la pel·lícula District 9 i m’ha semblat impressionant.

Ja feia dies que volia anar a veure-la; la setmana passada vàrem fer un intent fallit i no varem arribar a temps a la sala, anàvem amb retard i a sobre els Cinemes Modern van “decidir” començar 5 minuts abans de l’hora prevista. Total que finalment avui dilluns hi hem anat només dos dels quatre companys que volíem anar a veure-la i tots dos hem sortit amb una molt bona sensació de la sala de cinema (aquest cop, Illa Carlemany).

Jo anava a veure una peli d’aliens d’en Peter Jackson, car s’ha fet més propaganda del productor que del director (tal com es pot veure en el cartell oficial) i tot i haver llegit alguna sinopsi curta i sense detalls, anava amb unes certes expectatives, expectatives que s’han vist acomplertes i superades.

[Si voleu veure la pel·lícula, no continueu llegint a partir d'aquí perquè hi haurà spoilers]

El format mig documental, mig peli d’acció és d’allò més sorprenent i proporciona un altre punt de vista i quelcom nou en el gènere. Al principi de la peli hom s’identifica clarament amb els humans, (sensació segurament buscada per poder explicar l’apartheid)  una identificació que a mesura que avança la trama comença a trontollar fins que al final a causa de la no-acció dels “bitxos” hom acaba compadint-los i sentint ràbia cap als humans sense escrúpols. Com a mínim aquesta és la sensació que hem tingut tots dos

Encara que el principi de la peli té un ritme prou pausat, el format documental fa passar aquesta lentitud d’acció sense que es noti excessivament (sobretot per algú que està acostumat a veure documentals reals) i just quan comences a tenir la necessitat d’acció, aquesta arriba amb la revel·lió d’en Wikus van de Merwe contra la MNU, una acció trepidant molt aconseguida i que la podria haver signat el mateix Tarantino.

La peli és una obra mestra de la ciència ficció amb una història digna d’estar en un llibre més que no en una pel·lícula. De fet molt poques vegades s’aconsegueix fer una pel·lícula amb una trama i una temàtica tant amplia i aconseguida com la de District 9 sense que sigui una adaptació d’un llibre. No m’estranyaria gens veure com algun escriptor franquícia desenvolupa les novel·les a partir de la pel·lícula, però de ben segur que farà un magre favor al gènere.

La meva banda lectora em diu que és una llàstima que algun escriptor dels bons de la ciència ficció no hagi tingut aquesta idea i l’hagi desenvolupada en una trilogia, perquè jo hi veig clarament una trilogia amb un primer llibre amb l’apartheid alienígena a District 9, un segon llibre molt més introspectiu amb la història centrada en el personatge de Wikus i de les seves vivències en les ultimes hores com a humà i en les primeres com a ésser transformat, desenvolupant el patiment de la transformació i evidentment el patiment i els entrebancs que un humà amb cos alien viuria al intentar adaptar-se al District 10 on han estat reclosos tots els aliens (amb unes clares referències als camps de concentració nazis i als gulaghs soviètics per seguir amb la idea de District 9 de fer referència a fets reals). I al tercer i últim llibre hi veig clarament la tornada de l’Alien anomenat Christopher amb l’ajuda del seu planeta natal, una tornada que pot ser pacífica o no, que podria convertir-se en el clàssic Space Opera (car la humanitat podria haver-se preparat defensivament) o passar per una història molt més complexa que, seguint amb les referències anteriors, podria evocar la caiguda del nazisme i els judicis de Nuremberg, amb una ràpida derrota humana i tota una sèrie de judicis sumaríssims per crims de guerra (al final de la peli es deixa entreveure que els aliens tenen sentiments, raó i bon cor) amanit amb unes subtrames a l’estil a la caça del nazi practicada després del final de la segona guerra mundial.

Com ho veieu vosaltres?