Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquest matí he acabat la meva última lectura: “El Libro de los Cráneos” d’un dels millors autors de ficció psicològica de les últimes dècades del segle XX: Robert Silverberg.

Tot i que la idea central sobre la que es desenvolupa el llibre és la vida eterna, podem dir que no es una història de ciència ficció, sinó que és una història iniciàtica amb tics road movie: Un grup de d’amics universitaris descobreixen un manuscrit antic escrit en català medieval on se’ls ofereix la vida eterna. El preu a pagar, però, serà tant gran com la recompensa: dos dels quatre hauran de morir per a que els altres dos obtinguin el regal de la vida eterna. Un d’ells haurà de sacrificar-se voluntàriament i l’altre haurà de ser assassinat a mans dels seus amics.

Silverberg és especial, i el que comença essent una simple aventura amb un argument si fa o no fa ja gastat -la recerca de la vida eterna és un tòpic a la literatura universal des de fa mil·lènis- es converteix en un viatge de creixement personal, plenament psicològic, desenvolupat amb la fluïdesa i la originalitat que ens proporciona el fet que cada capítol sigui la visió personal, en primera personal, de la història de cada un dels quatre amics. El viatge dels quatre protagonistes al llarg de bona part dels EUA dels anys setanta del segle passat ens proporciona una visió de quatre joves que provenen de diferents ambients socials i econòmics -tenim un jueu erudit i tímid; un pagès de Kansas alt, fort i sense complexos; un ric d’una famosa família colonial despreocupat, arrogant i segur de si mateix; i un homosexual escarransit bohemi i manipulador- en ple conflicte amb una societat canviant cap a la racionalitat absoluta, i on el pensament científic ho governa tot.

Els quatre joves, cults i universitaris -amb tot el que implica aquesta paraula- es plantegen un bon dia d’hivern si fer cas d’un antic manuscrit que els proposa l’accés a la vida eterna, a la no mort, o fer cas de les idees racionals i descartar el text com a quelcom supersticiós, com a mite. Finalment decideixen -a pesar del Novè Misteri que anuncia que dos han de morir- provar sort i esbrinar si l’antic monestir d’Arizona que troben ressenyat en un vell diari és el que s’anomena al manuscrit i esbrinar si la secta encara existeix i els pot concedir la vida eterna. És en aquest punt en el que realment comença el viatge, i no el viatge pels EUA, sinó el viatge psicològic de cada un dels quatre protagonistes que mica en mica se’ns van mostrant com a èssers humans, imperfectes, amb secrets, amb tarannàs i personalitats properes que tot i desitjar la vida eterna, no volen mal a ningú.

El llibre, gràcies a l’estil fluid i ràpid d’en Silverberg, es llegeix d’una revolada, sense que cap capítol es faci pesat tot i plantejar la història com una evolució mental, com quelcom psicològic. És una profunda immersió en el ser psicològic, en l’ànima de l’ésser humà, subtil, misteriosa que difícilment podem classificar com fantasia o com a ciència ficció, es fa d’allò més dificil classificar-la en un cap dels grans gèneres de la literatura, i això que pot ser una murga, per mi, és una mostra del gran talent d’en Robert Silverberg.

Conclusió: Un gran relat, de marcat caràcter, peça central en la gran producció d’en Silverberg que ens proporciona una molt bona estona de gaudi.

Títol: El Libro de los Cráneos
Títol Original: The Book of Skulls
Autor: Robert Silverberg
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció? Fantasia?
Nota: Notable Alt

Aquest llibre narra la història de Dick Muller, el primer home en tenir contacte directe amb una espècie alien, que el sotmet a un misteriós tractament que fa que la resta de la humanitat el rebutgi ja que mirar-lo, estar amb ell, aprop seu hom vegi les seves pròpies misèries. Muller, davant d’aquest rebuig decideix exiliar-se sol en un laberint mortífer construït per una raça alien desconeguda i perduda en la història de l’univers per fugir de la humanitat i de si mateix, mentre un grup de militars el busca com a última esperança de salvament de l’espècie humana davant d’una amenaça exterior.

Amb aquesta novel·la, Silverberg no intenta fer una Space Opera explicant les aventures de Dick Muller al laberint, de fet no és el seu estil; “L’home dins el Laberint” és una novel·la molt propera a l’estil de “Dying Inside” (Muero por Dentro) que profunditza en la ment i les relacions humanes, es fixa en diversos aspectes de la psicologia, de la sol·litud, l’exili, la meditació i fa una profunda crítica a la hipocresia i ambició de la raça humana en una recreació molt aconseguida sense deixar de banda les dosis d’aventura i acció gràcies a una trama i a uns personatges molt ben desenvolupats i profunds dels que de seguida hom en té certa simpatia.

Aquesta novel·la m’ha agradat molt, no sabria explicar perquè, però l’he llegit d’una revolada i m’he quedat amb ganes de més, una mica com ja em va passar amb “Muero por Dentro”, de fet una de les grans coses d’aquest gènere (la ciència ficció) és que permet, en un ambient futurista i fictici, tractar situacions, pensaments i reflexions actuals i d’actualitat. Això genera un pont que permet més fàcilment la comunió amb l’obra i els personatges i que a la vegada de gaudir amb la història permet reflexionar, pensar, no és simplement entreteniment i Robert Silverberg igual que Philip K. Dick és un especialista en això.

Conclusió: Molt recomanable!

Títol: L’home dins el Laberint
Títol Original: The Man in the Maze
Autor: Robert Silverberg
Editorial: Pagès Editors
Gènere: Ciència Ficció – Reflexió/Filosòfica
Nota: Excel·lent