Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquest matí he acabat la meva última lectura: “El Libro de los Cráneos” d’un dels millors autors de ficció psicològica de les últimes dècades del segle XX: Robert Silverberg.

Tot i que la idea central sobre la que es desenvolupa el llibre és la vida eterna, podem dir que no es una història de ciència ficció, sinó que és una història iniciàtica amb tics road movie: Un grup de d’amics universitaris descobreixen un manuscrit antic escrit en català medieval on se’ls ofereix la vida eterna. El preu a pagar, però, serà tant gran com la recompensa: dos dels quatre hauran de morir per a que els altres dos obtinguin el regal de la vida eterna. Un d’ells haurà de sacrificar-se voluntàriament i l’altre haurà de ser assassinat a mans dels seus amics.

Silverberg és especial, i el que comença essent una simple aventura amb un argument si fa o no fa ja gastat -la recerca de la vida eterna és un tòpic a la literatura universal des de fa mil·lènis- es converteix en un viatge de creixement personal, plenament psicològic, desenvolupat amb la fluïdesa i la originalitat que ens proporciona el fet que cada capítol sigui la visió personal, en primera personal, de la història de cada un dels quatre amics. El viatge dels quatre protagonistes al llarg de bona part dels EUA dels anys setanta del segle passat ens proporciona una visió de quatre joves que provenen de diferents ambients socials i econòmics -tenim un jueu erudit i tímid; un pagès de Kansas alt, fort i sense complexos; un ric d’una famosa família colonial despreocupat, arrogant i segur de si mateix; i un homosexual escarransit bohemi i manipulador- en ple conflicte amb una societat canviant cap a la racionalitat absoluta, i on el pensament científic ho governa tot.

Els quatre joves, cults i universitaris -amb tot el que implica aquesta paraula- es plantegen un bon dia d’hivern si fer cas d’un antic manuscrit que els proposa l’accés a la vida eterna, a la no mort, o fer cas de les idees racionals i descartar el text com a quelcom supersticiós, com a mite. Finalment decideixen -a pesar del Novè Misteri que anuncia que dos han de morir- provar sort i esbrinar si l’antic monestir d’Arizona que troben ressenyat en un vell diari és el que s’anomena al manuscrit i esbrinar si la secta encara existeix i els pot concedir la vida eterna. És en aquest punt en el que realment comença el viatge, i no el viatge pels EUA, sinó el viatge psicològic de cada un dels quatre protagonistes que mica en mica se’ns van mostrant com a èssers humans, imperfectes, amb secrets, amb tarannàs i personalitats properes que tot i desitjar la vida eterna, no volen mal a ningú.

El llibre, gràcies a l’estil fluid i ràpid d’en Silverberg, es llegeix d’una revolada, sense que cap capítol es faci pesat tot i plantejar la història com una evolució mental, com quelcom psicològic. És una profunda immersió en el ser psicològic, en l’ànima de l’ésser humà, subtil, misteriosa que difícilment podem classificar com fantasia o com a ciència ficció, es fa d’allò més dificil classificar-la en un cap dels grans gèneres de la literatura, i això que pot ser una murga, per mi, és una mostra del gran talent d’en Robert Silverberg.

Conclusió: Un gran relat, de marcat caràcter, peça central en la gran producció d’en Silverberg que ens proporciona una molt bona estona de gaudi.

Títol: El Libro de los Cráneos
Títol Original: The Book of Skulls
Autor: Robert Silverberg
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció? Fantasia?
Nota: Notable Alt

Ahir diumenge 4 d’Octubre, al programa 30 minuts de TVC van fer un reportatge per reflexionar: “Decidir la Mort“.

El reportatge plantejava 4 històries personals de malalts terminals, alguns de més fotuts que d’altres, alguns amb assistència mecànica i d’altres que tot i que encara es poden valer per si mateixos, en els propers mesos la malaltia degenerarà prou com per a que es converteixin en malalts dependents. La gran qüestió del reportatge és si hom té dret a decidir sobre la seva vida o no, si hom pot decidir l’hora en que ha de morir o no.

El debat de l’eutanàsia és un debat encès, que sempre que es planteja genera un conflicte entre dos punts de vista, un conflicte que no admet mitges tintes i que de moment, té guanyat el bàndol del NO, el bàndol de l’església catòlica i dels moralistes que impedeixen el dret a decidir un mateix com encarar la vida o el final de la mateixa. Personalment he de dir que estic 100% a favor de l’eutanàsia, del suïcidi assistit, del dret a decidir el moment de la mort i tots els eufemismes i paraules que volen dir el mateix, així que si no comparteixes aquest punt de vista aviso que si continues llegint, no t’agradarà el que diré.

Perquè una persona que es pot valer pels seus propis mitjans pot decidir quan acabar amb la seva vida i una persona que necessita ajuda externa (mecànica i personal) per sobreviure no ho pot decidir? Com és que als nostres animals de companyia, als cavalls, gossos, gats, quan tenen una malaltia terminal, que pateixen i que no té possible curació tenim la dignitat i la voluntat d’aplicar-los l’eutanàsia i en canvi, a les persones no se’ns deixa? que potser una vida és més valuosa que l’altre? que potser el gos pot triar si vol morir o no? que se li pregunta? com és que decidim per ell? com és que una persona que pot decidir per ella mateixa, que és racional, que pensa i reflexiona no ho pot fer? altre cop imposem la nostra voluntat a la de l’altre? talment com si fos un gos? és això potser? potser pensem que és com un animal que no sap el que es fa i que per tant som nosaltres els que hem de decidir què fer amb la seva vida i la seva mort?

Tot plegat és conseqüència d’un concepte de la vida i la mort basat principalment en les creences, la moralitat i l’escala de valors creada i imposada per la religió cristiana i les seves esglésies, que de fet és el bàndol que amb més virulència s’oposa a l’eutanàsia. Tot està basant en conceptes tant simples com el “som en aquest món per a sofrir” o “els suïcides no van al cel”, conceptes que la pròpia església catòlica en la seva incoherència ha demostrat repetidament al llarg de la historia que pot canviar segons el vent que bufa; només cal recordar casos com el de la virginitat de la Verge Maria que no va ser dogma fins uns quants centenars d’anys després, el cas del limbe que de cop i vola l’any 2006 va deixar d’existir per decisió del Papat i de la jerarquia eclesiàstica, i un llarg etcètera. I ja no parlem de l’afirmació “som en aquest món per a sofrir” que sembla que és una de les idees que regeixen l’oposició a l’eutanàsia, un concepte que estudiant una mica d’història es veu clarament quin fonament té, una idea que es va començar a escampar per poder justificar d’alguna manera els abusos de senyors i clergues als que sotmetien a la majoria de la població.

A mi em sembla perfecte que algú que comparteixi aquestes creences no vulgui suïcidar-se per les connotacions i conseqüències negatives que se suposa que això té a “l’altre vida”, però i algú que no hi creu? perquè aquest algú no pot decidir suïcidar-se un bon dia? perquè la moralitat i l’escala de valors d’uns ha d’estar per sobre de la de l’altre? no és això un mostra clara dels tic absolutistes que tradicionalment ha tingut la religió i l’església? en especial aquelles religions que s’han cregut posseïdores de la única i veritable veritat, és allò del “jo en sé, tu no”, per tant “jo decideixo per tu”. Què se n’ha fet del famós “lliure albiri” que se suposa que aquest mateix deu va donar a l’home? què se n’ha fet d’aquella famosa frase de “la meva llibertat acaba on comença la teva” perquè els que es pensen que tenen la veritat absoluta l’han d’imposar al altres? una cosa és que intentin fer-te canviar d’idea, que exposin les seves raons i argumentacions, però que unilateralment decideixin imposar la seva visió a la dels altres és d’allò més escandalós i digne dels règims absolutistes més cruels de la història.

No defenso una eutanàsia lliure i sense restriccions, però si defenso la regulació de la mateixa, una eutanàsia que contempli tots els casos possibles, que per a que hom pugui accedir-hi hagi de passar per exàmens psiquiàtrics, mèdics i tots els que faci falta. De fet, la regulació existent a Holanda trobo que és prou encertada i una bona solució per tal de proveir d’opcions als que s’han cansat de viure i al mateix temps evitar rampells espontanis de suïcidi que amb tractament podrien passar, però si hom està completament convençut de la seva decisió, perquè negar-li?