Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Cada dia que passa tinc més i més clar que a Espanya prefereixen que a Catalunya governi un sol partit amb majoria absoluta, un partit al que ja tenen les mesures agafades i que saben que governant en solitari difícilment donarà sorpreses desagradables com ha fet en Pasqual Maragall i en José Montilla -suposats amics i vassalls fidels-.
Al contrari del que defensava en el meu anterior article, ja no crec que sigui el PSC el que desitja regalar la Generalitat a l’Artur Mas, més aviat m’inclino per pensar que és el PSOE -i el PSC acata per disciplina de partit- qui desitja una Generalitat que torni a aquelles màximes pujolianes que tantes alegries han generat a Madrid de “el peix al cove” i del “ara no toca”.

Encara que en el present article hagi canviat unes sigles per unes altres -al final són el mateix, ja ho sabem- el fons del meu pensament segueix essent el mateix: CiU no molestarà, CiU mai vindrà a Madrid a avisar de la desafecció catalana, CiU serà capaç de contenir el desastre, calmar els catalans i fer-los callar. Això és el que deuen pensar a Ferraz vist com han anat evolucionant les coses en les ultimes setmanes. Mas, mentre tant, es frega les mans veient la cadira de Presidència buida i la mamella del poder plena i disponible i Catalunya plora per tenir una classe política tant nefasta.

Avui m’he llevat amb un creixent sentiment d’indignació, però d’una indignació diferent de l’habitual, una indignació provocada per la covardia d’en Montilla i la seva patuleia de seguidors. Mentre sentia les noticies i escoltava astorat la negativa del PSC de donar suport a un lema que la setmana passada no havia generat cap controvèrsia, m’he fet la pregunta que avui s’està fent tothom: per què?
El perquè és bastant clar, segons la meva opinió, i en comptes de quedar-me tant ample qualificant-los de traïdors, covards i espanyols, la meva reflexió ha anat una mica més enllà i he arribat a la conclusió de que al darrera d’aquesta gran operació hi ha quelcom molt més greu, hi ha uns interessos obscurs i mal intencionats.

Amb aquesta operació mediàtica, en Montilla i el PSC intenten fer control de danys després d’una setmana dura. El dia de la sentència del TC, en Montilla es va passar de frenada posant el crit al cel i fent de President de la Generalitat de Catalunya, una situació nova per aquest partit que històricament ha mirat més cap a Madrid que no pas cap al cor de Catalunya. Montilla, al liderar la resposta indignada del poble de Catalunya va donar-li ales, unes ales que van donar força i contundència als ciutadans, una força i una contundència que van espantar a més d’un a les files socialistes. Avui, una setmana després i veient els resultats de les últimes enquestes electorals (on no existeix cap possibilitat de que el PSC torni a la Generalitat), la posició del govern espanyol davant la sentència i la possibilitat de fractura interna; el PSC ha decidit regalar la Generalitat a Convergència i Unió i retirar-se a les trinxeres, als ajuntaments, diputacions i consells, allà on sempre han estat i des d’on poden exercir el seu poder i influència sense perdre-hi cap llençol.

El PSC ha decidit que una Convergència i Unió amb majoria absoluta a la Generalitat generarà a Espanya, a Madrid, menys problemes que qualsevol altre combinació. Pel PSC, un Mas amb majoria absoluta obre la porta a recuperar la tant “estimada” basa d’oli catalana, obre la porta a retornar al vell esquema pujolià i evitar que l’actual creixement sobiranista i independentista arribi a un punt crític i de no retorn. Una situació que amb una CiU vencedora però no majoritària, necessitada de pactes per governar, potser aniria en contra dels interessos del PSOE i d’Espanya; veure CiU pactant amb ERC seria veure una unitat nacional catalana inacceptable, seria veure la continuació de l’actual deriva independentista i és per això, que ara, en Montilla ha decidit dinamitar la manifestació d’aquest dissabte.

Aquests dies els socialistes catalans -o millor dit: socialistes espanyols que viuen a Catalunya-, que es veu tenen poca feina, s’han tret la careta que sempre duen posada i ens han mostrat -altre cop- la seva autèntica ideologia, la seva autèntica manera de pensar i de fer.

Després de l’entrevista de la sempre dura i inquisitiva Mònica Terribas a José Montilla -President del PSOE a Catalunya i president de la Comunidad Autónoma de Cataluña- han aparegut els ofesos. Aquells que si poguessin deixarien ipso facto a l’atur a la periodista i directora de TVC si és que directament no la passarien per la guillotina. I tot perquè consideren que Terribas va ser “massa dura” i va “interrompre” a Montilla. Què s’han pensat!? la Terribas és una periodista com cal, una periodista amb una característica coneguda: a les entrevistes és dura, directa i no aguanta que li toquin el violí!. Com és que de cop i vola “sorprèn” que la Terribas entrevisti, fidel al seu estil, a Montilla? On eren aquests Ferrans, Balcells i Figueras quan -per exemple- en Rajoy va passar per un tràngol semblant? com que no era de la seva estimadíssima secta no calia fotre el crit al cel? visca la doble moral!

Si en Montilla té un greu problema comunicatiu i no sap parlar, no sap explicar-se i l’únic que sap fer és tocar el violi quan li fan una pregunta una mica incòmode, és un problema seu, del govern i del partit que l’han escollit, o no? què volen aquesta gent? que tot se’ls doni mastegadet? que tota aparició d’un polític del PSOE sigui com una declaració sense preguntes? com una roda de premsa? no en tenen prou amb les preguntes pactades per “evitar situacions políticament incorrectes”? és clar que al PSOE català s’han cregut allò de “TV3 la teva” però no la teva -o meva- sinó LA SEVA! i clar, quan surt algú que els duu la contraria i fa la seva feina i no el que dicta la policia política s’esveren i tenen la barra d’esclamar-se públicament com si la censura fos el més normal del món. Doncs no senyors i senyora! NO! no és el més normal, els hauria de caure la cara de vergonya!

I encara tenen collons de preguntar-se com és que la gent passa de la política i es lamenten de l’abisme que els separa de la majoria de la població…

P.S: Ah! per si no ho sabíeu, ha tornat a quedar clar que el PSC = PSOE… els seus super 25 diputats a Madrid han tornat a votar en contra dels catalans i de Catalunya: Han aprovat la pujada del IVA i han desestimat la reforma del Tribunal Constitucional. Res que ens vingui de nou, clar….