Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Quina merda de peli. Si, acabo d’arrivar de veure aquest film protagonitzat i dirigit per en Denzel Washington i n’he sortit prou decebut. No he sortit amb ganes de reclamar que em tornessis els calers, però gairebé!

La trama és simple: coses que li passen a un paio que segueix una carretera camí de de la terra promesa en un món -país- postapocalíptic, en un escenari desèrtic, amb una atmosfera lleu que amb prou feines protegeix dels efectes nocius de la llum solar i ple de despulles humanes, carronyaires que s’alimenten de carn humana -sembla ser que fàcilment identificables per algun tipus de mutació o problema a la pell que no s’explica-. En un món com aquest, el nostre protagonista -que endevinem que es diu Eli pel títol de la pel·lícula i dues mini escenes més- és un il·luminat que cerca l’esperança, la terra promesa, a l’oest i que carreteja com un magnific tresor un llibre ricament enquadernat: La Bíblia. Al voltant d’aquest llibre i els intents de robar-lo -per usar-lo com a arma de dominació- gira tota la peli.

Amb una història que podria ser objecte d’un magnific tractament, origen d’una magnifica peli, s’ha creat una aberració que no es mereix el qualificatiu de peli creada l’any 2010. Han agafat Mad Max, La Carretera i Soy Leyenda, ho han deshidratat, ho han posat en una batedora marca no t’hi fixis -de les que deixa grumolls- i li han afegit religió missionera simple, superficial i poc creïble creant una mena de pasteta inmenjable en un intent clarament fallit de fer una travessa del desert a lo modern.

En l’aspecte tècnic i visual el nivell és tant baix com sembla. Ni l’intent de fer una imatge, una fotografia, d’un món cremat, amb un sol virulent que crema la pell és reeixit i l’ambientació és desastrosa: on s’ha vist que després de més de 30 anys després de la guerra que va destruir-ho tot encara hi hagi camins marcats i perfectament visibles en un desert on les tempestes de sorra hi sovintegen? on s’ha vist que en un món on la majoria de la població vegetal, i per extensió animal, ha desaparegut hi hagi -en estat suposadament salvatge- gats egipcis i voltors?

Pel que fa al guió i l’argument el nivell és encara pitjor: els diàlegs no transmeten res profund, són plans i el tractament de l’argument principal de la trama: la religió i la Bíblia és tant superficial i nefast que si no hi fos no es trobaria a faltar. On s’ha vist que en un món com el que s’intenta descriure, la religió no existeixi quan és quelcom inherent en tota societat humana, per molt que s’hagin cremat els seus llibres sagrats? no dic que hagi d’existir una religió com la catòlica o qualsevol de les existents actualment -encara que si se suposa que la peli està situada en un hipotètic futur haurien d’existir-ne variacions- però hauria d’existir-ne alguna; la religió no es va inventar amb l’escriptura, la religió existeix des de la nit més profunda dels temps, per tant no quadra que en un escenari postapocalíptic no hi hagi cap religió o mostra religiosa i encara menys que no hi hagi una casta d’homes organitzats que se n’aprofitin per dominar els més dèbils. Per fer això últim no cal un llibre, però clar, llavors la peli no s’aguantaria per enlloc; quin sentit tindria que l’antagonista volgués robar la Bíblia al protagonista per tal de poder expandir el seu domini personal? Cap ni un.

En definitiva, una de les pitjors pelis que he vist en els últims mesos. No la recomano gens ni mica, ni per baixar-la i veure-la a l’ordinador.

Aquest cap de setmana, mirant què feien al cinema vàrem veure que al Modern projectaven el film “Número 9″ anunciant que era d’en Tim Burton. Amb la il·lusió que sempre em provoca en Burton (en sóc un seguidor de sempre) vàrem mirar el tràiler a Internet i vàrem decidir anar a veure-la. Per desgràcia, els del cinema la tenen catalogada com a infantil, amb el que només la projectaven a quarts de sis de la tarda. un horari d’allò més emprenyador quan el que hom voldria fer és una tarda de cine: compres/volt+cinema+sopar+copes.

Número 9 és un film d’animació postapocalíptic que se situa temporalment en un passat alternatiu amb paisatges de la Gran Guerra on la tecnologia i la ciència han aconseguit dotar d’intel·ligència una màquina que havia de fer el bé a la humanitat però que en canvi la va destruir. La història comença amb un ninot de drap amb un número 9 a l’esquena que cobra vida, un ésser que es troba desubicat, sense saber on és i què ha passat en una habitació d’un edifici mig destruït per les bombes i amb un cadàver al terra.
La història és la típica història d’aventures de Hollywood: 9 surt a investigar a l’exterior, coneix a uns quants semblants que viuen atemorits per culpa de la bèstia (un gos mecànic que els caça) en una mini societat controlada per un jerarca, pel número 1, que recorda molt a un bisbe que controla la societat i el coneixement i al que li desagraden profundament les preguntes i les qüestions que es fa 9 de la situació i del món, la bèstia rapta a un amic de 9 i 9 -inconformista de mena- decideix sortir a rescatar-lo enfrontant-se a l’autoritat de 1, enduent-se un parell de companys més. En aquesta aventura 9 i companyia desperten una màquina de destrucció que estava inactiva i així els esdeveniments es precipiten i el que havia començat com una petita aventura de rescat es converteix en una odissea per salvar el món -la línia argumental típica del gènere èpic-.

Pel meu gust, la història és una mica fluixa, l’ambientació i la imatge són excel·lents, però als personatges els cal una mica més de profunditat, són massa plans i el film, en general, no aporta massa res nou, sí que m’han entrat ganes d’aconseguir un ninot de drap, són curiosos i simpàtics -especialment els bessons-, i sí que és cert que apareix una heroïna, una noia guerrera -encara que els ninots ni tinguin gènere evident- que al contrari del que semblaria no cau enamorada del protagonista, una petita novetat a la indústria nord-americana; però en termes generals al film li calen 5 minuts més al forn. És entretinguda, però si realment hagués sortit de la ment d’en Burton estic segur que hauria estat molt més fosca i molt més aconseguida, i és que al contrari del que anunciava la sala de cinema, el film no és d’en Tim Burton, en Burton només apareix als crèdits com a un dels cinc productors! una trampa a la que ja ens tenen acostumats i a la que de tant en tant hom pica i que sempre fa molta ràbia.

En definitiva, un film entretingut, no especialment dolent ni bo, però que crec que hauria pogut estar a un nivell molt més alt.