Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Us sona aquesta imatge? doncs en ple segle XXI en un lloc anomenat Andorra -magnífic país on visc- es repetirà aquesta imatge. Això si, en francès, en color i amb roba de marca. O això és el que sembla que pretenen uns quants si ens atenem a les mesures que ha aprovat Govern pel proper dia 29 de Juliol amb motiu de la visita del President de la República de França, Nicolas Sarkozy.

La majoria de mesures tenen sentit i són de normal aplicació, sobretot les que tracten temes de seguretat personal i de la via pública, però la mesura que ens recorda les imatges deplorables del film franquista “Bienvenido Mr. Marshall” és la que fa referència al tancament de comerços en general, botigues, indústries i oficines.

Decret del dia 14/07/2010:

Amb motiu de la visita al Principat d’Andorra de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, el Govern ha adoptat les disposicions següents:
El dia 29 de juliol és obligatori que romanguin tancats els comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines de les 11 a les 14.30 hores.
Queden exempts d’aquesta obligació els serveis públics, els serveis turístics, els hotels, les caves, els bars, els restaurants, les estacions de servei i similars.
Quant a les caves i bars, s’exigirà que durant el període de tancament de la resta d’establiments, limitin les seves activitats exclusivament a la venda de begudes per al consum immediat.
Pel que fa a les estacions de servei, únicament podran expedir carburants i productes propis d’una estació de servei, amb l’obligació que els comerços radicats al seu interior romanguin tancats durant l’horari de tancament.
L’Administració general romandrà tancada en l’horari indicat. Els horaris de despatx de la Duana del Pas de la Casa i de la Duana de Sant Julià de Lòria seran els habituals.

Decret del dia 21707/2010:

Amb motiu de la visita al Principat de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, ha adoptat la disposició següent:
Per als assalariats dels comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines que, per horari i torn de treball, es vegin afectats pel tancament obligatori de les 11 hores a les 14.30 hores, segons el Decret del 14 de juliol del 2010, aquestes hores són de festa i de compliment obligatori, retribuïdes i no recuperables.
Les hores de festa s’han de retribuir com a hores de treball efectiu, és a dir, segons el salari tipus de l’hora ordinària, de conformitat amb el que preveu l’article 83 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals.

Amb el tancament, és de suposar, que hi ha algú que pretén que omplim els carrers amb banderetes de França (andorranes també?) i celebrem tant il·lustre visita. A l’hora de la veritat difícilment ho veurem ja que la majoria de la població -molts cops més assenyada- aprofitarà aquestes hores festives per anar a dinar a casa, estar amb la família o simplement fer el gos al sofà tot mirant la TV. I després encara hi ha gent que es pregunta com és que l’abisme entre la classe política (que no la política) i la població creix més i més cada dia que passa. Actes com aquests demostren que n’hi ha uns quants que viuen en una realitat paral·lela, autogestionada i finançada amb els diners de la població.

Per cert, hi haurà algú que contabilitzi els diners que costa al país -a l’administració i a les empreses- que un senyor (per molt important que se suposi que és) ens faci una visita fugaç d’unes quantes hores?

Avui recupero un escrit que fa temps que vaig fer (Gener del 2009) però que crec que segueix essent actual després dels fets d’aquesta setmana i que per desgràcia no ha canviat pas massa.

Després de tots aquests dies d’enfrontaments armats (per no dir una altra cosa) a la Franja de Gaza i després de veure els debats encesos que es mantenen al respecte, sobretot als mitjans de comunicacions, entre els partidaris d’Israel i els partidaris dels Palestins vaig decidir cercar informació sobre la creació de l’estat d’Israel per completar els coneixements que ja tenia fins el moment. Però oh!! Quina sorpresa!! No he trobat informació imparcial a gairebé cap lloc! Tots els posts són clarament tendenciosos a favor d’un bàndol o d’un altre, obviant informació important, i en alguns casos mentint descaradament, és per això que he fet un recull contrastat d’informació i la publico per donar més eines informatives a tothom que ho necessiti o la vulgui.

A mitjans dels segle XIX Palestina formava part de l’Imperi Otomà i estava poblat principalment per àrabs musulmans, àrabs cristians i alguns jueus. A finals de segle Leon Pinsker i Theodor Herzl van començar recolzaments internacionals per aconseguir una pàtria jueva a Palestina, encara que llavors Palestina no era considerada com l’únic lloc on poder fer aquest país (s’havia considerat la Patagònia, Rússia i en diversos llocs de l’Àfrica), però el 1897 el Primer Congrés Sionista va establir que la pàtria jueva seria a Palestina.

A la Primera Guerra Mundial Palestina va passar a control de Gran Bretanya, que el 1917 va decidir establir Palestina com a la llar nacional jueva sempre que es respectessin els drets civils i religiosos dels habitants no jueus de Palestina. El 1922 després de la Primera Guerra Mundial la Lliga de Nacions va confirmar el mandat Britànic sobre el territori.

Durant aquest protectorat es va fomentar la immigració jueva cap a Palestina, sobretot amb l’amenaça nazi, el que va aconseguir que amb pocs anys la població de jueus augmentés dels escassos 80.000 a 500.000 l’any 1939, fet que va provocar grans tensions entre la població originaria del territori i la immigrada, fet que va provocar que Gran Bretanya instaurés restriccions dures, gairebé totals, a aquesta immigració.

Degut a aquestes tensions i a la guerra no oberta que mantenien els sionistes i els àrabs, les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial i del descobriment de l’holocaust va elaborar un pla l’any 1947 que fraccionava Palestina en dos països diferents, dos països definits per l’ètnia i la religió, mentre que Jerusalem es convertiria en una ciutat internacional que seria la capital compartida dels dos països. Aquest pla fou aprovat per la majoria de jueus palestins i àmpliament rebutjat pels àrabs al considerar que la ONU fraccionava el seu territori natural i tradicional per regalar-lo als estrangers.
La violència entre les dues comunitats va esclatar novament amb gran força, sobretot quan Gran Bretanya va anunciar que abandonava el seu protectorat, però un dia abans d’aquest fet, el 14 de maig de 1948 David Ben Gurrion va proclamar l’estat d’Israel, un estat que els àrabs estaven disposats a impedir a tot cost.
El dia següent Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban van atacar i envair el nou estat. En una guerra, anomenada la guerra de la independència, caracteritzada per la improvisació en materials i per l’ús de tàctiques hàbils per part dels jueus va aconseguir que Israel rebutgés les forces àrabs i que aconseguís conquerir nous territoris fora de les fronteres definides per la ONU. Amb la declaració de l’alto al foc i amb la signatura dels diversos armisticis el 1949-1950, Israel va ocupar tot el territori atorgat per Nacions Unides més una bona part de territori assignat als àrabs i la part occidental de Jerusalem (Israel va augmentar de cop un 50% el seu territori).
Aquesta guerra va crear una bossa de 710.000 refugiats àrabs i 800.000 refugiats jueus (els jueus que van ser obligats a abandonar els països perdedors de la guerra).

El 1950 Israel va promulgar una llei que dotava als jueus residents a qualsevol país del món el dret a emigrar a Israel, encara que més de 250.000 jueus supervivents de l’holocaust ja arribaven al país.

El 1952 va significar un acostament d’Israel als Estats Units i la intenció dels Britànics de retirar-se del Canal de Suez fet que va provocar que diverses faccions militars israelianes es preocupessin i van iniciar una campanya d’atemptats contra objectius americans, britànics i egipcis per mirar de deteriorar les relacions amb aquests països. La operació va ser descoberta, però no va aconseguir que les relacions no es deterioressin.

El 1956 les tensions amb Egipte es van aguditzar arrel de les incursions de guerrilles egípcies en territori israelià i de les incursions militars israelianes de resposta en territori nacional egipci. El 26 de juliol la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig per part d’Egipte del Golf d’Aqaba als vaixells amb destinació Israel va provocar que els països que havien dominat el Canal fins llavors (França i Gran Bretanya) arribessin a un acord secret amb Israel per a recuperar el control del Canal a través de la força militar.
En virtut d’aquest acord Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí al mes d’octubre, ocupant el Canal, fet aprofitat per França i el Regne Unit per desembarcar amb l’excusa de restablir l’ordre.
El 1957 la URSS i els EUA es van mostrar contraris a l’ocupació parcial d’Egipte i van demanar la retirada de les forces israelianes i el control del Canal per Nacions Unides.

Entre el 5 i 10 de juny de 1967 es va produir l’anomenada Guerra dels Sis Dies quan Egipte va demanar la retirada de les tropes internacionals del Canal mentre acumulava forces a la frontera. Israel en un atac preventiu de la forca aèria va atacar les forces aèries d’Egipte, Síria i Jordània aniquilant-los completament.
Amb la signatura de la pau el dia 11, Israel va aconseguir el control de l’est de Jerusalem aconseguint-ne l’annexió, l’ocupació de la Franja de Gaza, el control de la península del Sinaí fins al Canal de Suez, el control de la regió occidental del riu Jordà i del altiplans del Golan a la frontera amb Síria.
El novembre Nacions Unides va promoure un acord de “pau a canvi de terra” en el que Israel retornava els territoris conquerits i les altres nacions es comprometien a no atacar Israel, un acord que cap de les parts en conflicte va acceptar.

El 1973 Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel, a la guerra anomenada Yom Kipur, derrotant completament l’exèrcit israelià. Després de tres setmanes de guerra, Israel va aconseguir recuperar terreny perdut i quan els egipcis ja havien penetrat fins al Sinaí i els israelians eren a Egipte i prop de Damasc, les Nacions Unides van fer una crida a la pau. El 1974 i arrel d’aquest atac sorpresa sobre territori israelià, es va arribar a un acord polític que asseguraria les fronteres d’Israel amb l’establiment d’una zona neutral a l’est de Canal de Suez i al territori del Golan custodiat per les Nacions Unides.

El 1977 les relacions amb Egipte i Israel van perdre un caire positiu que va permetre la visita del president egipci Sadat a Israel i el reconeixement de l’estat israelià per part d’Egipte. L’any següent amb la intervenció de Jimmy Carter i els EUA es va signar un Tractat de Pau amb que Egipte va recuperar el Sinaí, es va acordar la lliure navegació per el Canal de Suez i Cisjordania i la Franja de Gaza serien objecte d’una negociació per establir un règim autònom.
La Lliga Àrab va expulsar Egipte de la seva organització arrel d’aquest acord, i el president Sadat va ser assassinat per militars radicals del seu país que s’oposaven a l’acord amb Israel.

Els activistes palestins expulsats de Jordània el 1970 es van traslladar al sud del Líban i van iniciar una guerra de guerrilles contra Israel. Aquests atacs van tenir resposta el 1978 de les forces israelianes amb la invasió del sud del Líban encara que es van retirar a petició de la ONU. El 1982 els enfrontaments continuaven i Israel va tornar a envair el sud del Líban fins a ocupar Beirut amb l’objectiu de derrotar el Front d’Alliberació Palestí. A l’agost el Front d’Alliberació va retirar les seves forces del Líban i aquest país i Israel van arribar a un acord de pau que mai es va signar. Israel, que havia patit moltes baixes en aquesta invasió, va retirar la majoria de forces del país deixant una forca armada que controlava una zona de seguretat juntament amb les milícies cristianes libaneses. No va ser fins l’any 2000 que Israel va retirar totes les seves tropes del Líban.

Finalment, el 2005 la Franja de Gaza i la zona de Samaria, al nord de Cisjordania van ser desocupades amb un pla unilateral de retirada israelià, encara que aquest país es va reservar el dret de defensar-se d’accions terroristes en aquestes zones com va passar el 2006 i com està passant actualment.

Arran d’un comentari d’un lector de l’article 13-S el Dia Després, m’he decidit a posar per escrit algunes de les meves reflexions sobre el sistema d’organització polític actual.

Segons la definició del DIEC segona edició, la Democràcia és un “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu” i segons el mateix diccionari, una oligarquia és un “Govern en què el poder és en mans d’un grup reduït de persones”. Atenent-nos a aquesta definició tant bàsica dels dos sistemes d’organització, seriem capaços de dir quin dels dos sistemes governen la nostra societat i el nostre país? De segur que la primera reacció seria afirmar: “democràcia, és clar!” però penseu-hi un moment, reflexioneu-hi una mica i potser ja no n’estareu tant segurs, potser compartireu amb mi la visió de que realment no vivim en una democràcia, com a mínim no en una democràcia pura, més aviat vivim en una democràcia un dia cada quatre anys i en una oligarquia la resta dels dies. Veieu per on vaig?

Ja se que avui dia criticar el sistema polític és perillós, i és perillós pel simple fet que de seguida se t’etiqueta com a antidemòcrata amb tota la connotació negativa que l’imaginari col·lectiu assigna a aquesta paraula. Però he de deixar clar que jo no sóc antidemòcrata, sinó més aviat el contrari, sóc profundament demòcrata i clar aquesta és una posició que incomoda enormement aquella gent que s’omple la boca cada dia amb la paraula democràcia però que en realitat les seves accions demostren cada dia que de democràcia la mínima i justa. Amb tot plegat vull dir que si estigués en la meva ma, canviaria el sistema que ens governa per una altra formula, una formula semblant a la que governa suïssa per exemple, sinó millor. És allò que els politòlegs han anomenat democràcia directa però que sincerament jo anomenaria simplement democràcia ja que com haureu pogut copsar no considero que l’actual sistema sigui una democràcia.

Però no entrarem en la guerra de paraules i eufemismes, que ja n’em tingut prou amb tot l’afer de la Grip Porcina, Grip A, Grip Nova i companyia.

La meva crítica a la “democràcia” actual no només és cap al sistema de govern de l’estat/país sinó que és molt més profunda i afecta, lògicament, al sistema parlamentari, a l’organització interna dels partits polítics, al sistema de llistes tancades i en general a la concepció de democràcia que la nostra societat té.

És molt fàcil justificar el sistema actual afirmant que la poca cultura democràtica és a causa de que la nostra democràcia és molt jove i que no es pot comprar amb democràcies més madures d’Europa, però això sincerament, ho considero una excusa que només serveix per tapar la inacció. El problema bàsic és que des de l’inici ja no es va establir un sistema democràtic autèntic. L’estat espanyol amb un sistema judicial controlat pels franquistes i post-franquistes, l’intent de Cop d’Estat (sinó és que realment fou un cop d’estat encobert), la baixada de pantalons col·lectiva dels grans partits i dels sindicats de treballadors (recordem el que demanava el PSOE i el PCE i en què han acabat) i unes lleis fetes a mida per evitar reivindicacions i mantenir l’status quo de les grans classes dirigents (de la dictadura i de la transició) van posar una base molt feble al que havia de ser l’inici d’un sistema democràtic. En comptes de mirar i emmirallar-se en democràcies i societats avançades sembla que es van fixar més en sistemes com l’italià i l’argentí per tal de canviar-se la camisa sense canviar gran cosa més; els uns per no perdre poder i els altres per aconseguir-lo. Un gran llibre que parla de la traïció d’aquesta època és el “No era això” d’en Miquel López Crespí, molt alliçonador i aclaridor.

Actualment i segons afirmacions textuals de grans dirigents polítics, judicials, policials i empresarials, l’estat espanyol no viu en una democràcia, sinó que l’estat espanyol és un estat de dret. Estat de dret, una paraula que últimament s’ha fet cada cop més coneguda pel gran públic i que la sentim en boca de molts polítics, que encara que a simple vista “sona bé” té un rerafons massa tèrbol pel meu gust.
Un estat de dret, tal com el defensa tota aquesta classe dirigent, és un estat regit únicament per les lleis que ells creen, visió que xoca frontalment amb un estat regit per la voluntat dels seus ciutadans. De fet extrapolant aquesta visió a un extrem, un estat de dret podria ser tranquil·lament un règim dictatorial, ja que sembla ser, per les actituds i declaracions d’aquests dirigents, que l’únic que importa són les anomenades “regles del joc”, per  tant és igual qui hagi triat aquestes regles del joc no? el poder està a les lleis i no a la ciutadania.

Segons la meva visió personal, un Estat de Dret no implica necessariament una democràcia de la mateixa manera que un sistema d’urnes amb sufragi universal tampoc implica necessariament democràcia. La democràcia és quelcom més que no el que ens han estat venent des dels primers anys de la transició i evidentment la democràcia és quelcom molt més que no l’actual sistema polític, que tal com ja he dit, considero que és més una gran oligarquia que deixa que el poble, els ciutadans, es pensin que tenen el poder però que en realitat només deixa que un cop cada quatre anys pugi anar a un col·legi electoral a dipositar una papereta per triar el color de la camisa del dirigent de torn, que evidentment és membre d’aquesta gran oligarquia. La prova d’això és que, en general, els importa molt poc la manca de participació dels ciutadans a la vida política i social, el dia de les eleccions tots es lamenten dels baixos índex de participació, però cap ni un mou un dit per mirar de posar-hi remei, no n’hi ha cap que plantegi una mesura tant simple com posar un mínim indispensable de participació per tal de considerar vàlid un procés electoral, no fos cas que perdessin la poltrona i es quedessin tots a l’aturs per incompetents.

Ah si! ara ja sé que algú deixarà anar aquella mítica frase de “hem de seguir les regles i normes de joc de les que ens vàrem dotar, tothom va votar la Constitución” però és que segurament ara, si es fes votar aquell text sortiria un gran NO, no és el mateix votar un text legal en aquells temps en que la por era al carrer i que ara, sense esmentar el munt de joves que ja tenen dret a vot i que no van votar aquell text i que de fet, no entenen com es va arribar a parir quelcom tant retrograda. Si realment visquéssim en un sistema democràtic, la Constitucion es refaria i es tornaria a votar, però com que no vivim en democràcia aquell text és sagrat i tothom l’ha de reverenciar, de cop i volta s’ha substituït la democràcia per la constitucràcia. La sobirania ja no la té el poble sinó que la sobirania la té un paper que dona alguns permisos i llibertats al poble. S’ha pervertit el sentit autèntic d’una Constitució.