Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquests dies, gràcies a l’aprovació in extremis de la llei de Vegueries, tenim un altre circ muntat, un circ polític i mediàtic al voltant de les rivalitats entre ciutats per aconseguir la mamella de la capitalitat, baralles i confrontacions entre lleidatans i pirinencs, “amenaces” (a qui amenaça?) d’independència per part de la Val d’Aran i frikades semblants.

Moltes d’aquestes baralles mediàtiques no tenen sentit i de fet no existirien si els que prenen les decisions i els que dirigeixen els mitjans de comunicació coneguessin una mica el territori i deixessin de banda el seu centralisme barceloní. La rivalitat típica entre ciutats per enganxar-se a la mamella del poder, de la capitalitat d’una vegueria, és normal, esperada i amb solució relativament fàcil. La baralla entre Lleida i els Pirineus és completament artificial i impulsada pels mitjans que donen cobertura als desaries de l’alcalde de Lleida (Àngel Ros) sense donar veu als pirinencs.

Aquesta baralla o mala maror entre Lleida i les comarques dels Pirineus, que ha saltat a la palestra mediàtica amb la llei de vegueries, és simple: uns no volen perdre territori (s’han cregut la divisió borbònica imposada per la força de les armes) i uns altres creuen que Lleida queda massa lluny i s’aferren al poc cas que els ha fet històricament Lleida, que sempre ha mirat més per la plana que no pas per les comarques dels Pirineus. Particularment em faig una sèrie de preguntes que, crec, se les hauria de fer tothom: Quin sentit té que un habitant de La Seu d’Urgell hagi d’anar fins a Lleida per resoldre segons quins afers? quin sentit té que un habitant de Puigcerdà hagi d’anar fins a Girona a resoldre aquests mateixos afers? què saben Girona i Lleida de les problemàtiques i necessitats de la gent d’aquestes ciutats de muntanya? No és més fàcil acostar l’administració al territori?

Pel que fa al cas Val d’Aran, aquest matí m’he quedat corsecat quan he sentit al síndic “amenaçant” en directe al programa El Món a RAC1 en demanar la independència, però no m’he quedat corsecat pel fet que demanin la independència, sinó amb l’actitud d’en Basté i dels informatius de RAC1 de posar-se les mans al cap i d’escandalitzar-se davant de la possibilitat d’aquesta independència. Si la Val d’Aran vol ser un país independent, o independitzar-se de Catalunya per convertir-se en una nova Comunidad Autonoma del Reino de España o d’independitzar-se per integrar-se a l’Aragó que ho faci! que collons! quin problema ha de suposar?
La Val d’Aran no és Catalunya i només forma part de Catalunya perquè som els únics que els hem respectat mínimament. Via lliure! el Parlament de Catalunya hauria de donar carta blanca a la Val d’Aran per a que s’espavilin solets i siguin el que vulguin ser, que els ingrats demanen i reclamen a la Generalitat, però en canvi no es queixen per pertànyer a la Provincia de Lérida que els lamina la seva sobirania, no es queixen per pertànyer al Reino de España que també els lamina la sobirania; de fet el quid de la qüestió i el que em toca les pilotes és que no s’atreveixen amb Madrid, però si s’atreveixen amb Catalunya. Doncs que els donin pel cul! si demanes sobirania has de ser coherent i demanar-la a tot arreu i no només a uns quants, perquè sinó, d’altra manera, hom sospita que aquesta mena de reclamacions tenen quelcom de tuf espanyolista/anti-català.