Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Darrera d’un tràiler nefast i d’un títol que no crida l’atenció hi ha una història sublim. Hi ha una obra mestra. Hi ha una pel·lícula que m’ha marcat, que ha travessat la meva ànima com un ganivet perfectament esmolat tallant mantega tova.

Aquest film dirigit per en Peter Jackson i basat en la novel·la del mateix nom d’Alice Sebold és clarament una història intimista, per a un public segurament minoritari. No tindrà l’acceptació d’Avatar, però personalment, modestament, hom creu que mereix estar al Top de les millors pel·lícules de la història.

L’argument en si, la història, allò que el nefast tràiler desvetlla és quelcom conegut. De fet sembla -ull! sembla!- el típic argument de telefilm d’A3 d’un diumenge avorrit a la tarda: una nena de 14 és raptada, violada i assassinada per un pertorbat veí del seu barri. El que ja se surt del típic-tòpic és que la història se centra en la post-vida de la Susi Salmon, en com aquesta, “vivint” entre el món dels vius i el cel, s’enyora del seu pare, de la seva família i del seu primer petó mai esdevingut, tot veient com el seu assassí esborra tot rastre del crim. És en aquest punt en el que aquesta pel·lícula s’eleva pel damunt de totes les històries, de totes les bobines de film que produeix cada any Hollywood per coronar-se com a reina de la fantasia, del drama i el thirller i situar-se com una de les pel·lícules més impactants dels últims anys.

The Lovely Bones és un drama, si, però no és una pel·lícula de llàgrima fàcil, no és una pel·lícula d’angoixa i patiment humà o familiar -que també- és quelcom diferent. És un viatge fantàstic a l’altre món, és una nova visió del limbo, del món dels fantasmes, del bé i del mal, és un exercici de lliure expressió, és una opera de venjança i estimació, d’amor i mort, de redempció i justícia, d’esperança i innocència, és quelcom diferent i difícilment descriptible.

Peter Jackson agafa una història -una novel·la que ja tinc moltíssimes ganes de llegir- i la trasllada al cinema de forma magistral. En mans de qualsevol altre la peli s’hauria desinflat, però Peter Jackson acompanyat de l’excel·lent música d’en Brian Eno i l’excelsa fotografia d’Andrew Lesnie aconsegueix l’impossible: dur un drama a nivells insospitats; fer unes escenes celestials eminents, extraordinàries, 100% oníriques, que desconcerten però que al mateix temps embruixen, que atrapen. I és que, per mi, la peli té un equilibri perfecte entre la part terrenal i la part celestial, conjugant dosis de “realisme” amb autèntiques dosis de la millor fantasia i anades d’olla que en Jackson és capaç de crear -i és un mestre en això!-.

La peli en general té males crítiques, a molta gent no li ha agradat, molts eliminarien la part onírica, la part celestial, molts es queixen de l’excessiu protagonisme de la Susi (Saoirse Ronan) i alaven l’actuació d’en Stanley Tucci -nominat a l’oscar pel paper d’en George Harvey- però tots aquests no han entès la pel·lícula, no han entès la història. Sense l’excel·lent paper de la Saoirse Ronana en Stanley Tucci no es creixeria com a George Stanley. Sense una Susi que ens transmeti humanitat, candidesa, bondat i odi no apreciaríem la pertorbació, l’alienació mental i la maldat d’en George. Sense la fantasia desbordant d’un món celestial que aporta esperança no apreciaríem la duresa i crueltat de la realitat. De la mateixa manera que sense el bé no existiria el mal i sense el mal no existira el bé, aquesta és una història de contrast que ens fa apreciar allò que tenim i que podem perdre.

No sóc capaç d’expressar en aquestes línies el que m’ha fet sentir The Lovely Bones, sóc incapaç d’explicar -ni que sigui avisant d’Spoilers- més trossos de la peli, no sóc capaç de descriure les sublims i brutals escenes oníriques que omplen el film. Es podria dir que estic en estat de xoc, en un estat, amb unes sensacions, que poques, molt poques vegades a la vida he sentit, i sempre, sempre, davant d’obres mestres, sempre davant de creacions sublims. Estic en estat d’èxtasi i tot plegat ho ha provocat un film d’escassament 135 minuts.

Tot just fa cinc minuts que he arribat del cinema de veure la pel·lícula District 9 i m’ha semblat impressionant.

Ja feia dies que volia anar a veure-la; la setmana passada vàrem fer un intent fallit i no varem arribar a temps a la sala, anàvem amb retard i a sobre els Cinemes Modern van “decidir” començar 5 minuts abans de l’hora prevista. Total que finalment avui dilluns hi hem anat només dos dels quatre companys que volíem anar a veure-la i tots dos hem sortit amb una molt bona sensació de la sala de cinema (aquest cop, Illa Carlemany).

Jo anava a veure una peli d’aliens d’en Peter Jackson, car s’ha fet més propaganda del productor que del director (tal com es pot veure en el cartell oficial) i tot i haver llegit alguna sinopsi curta i sense detalls, anava amb unes certes expectatives, expectatives que s’han vist acomplertes i superades.

[Si voleu veure la pel·lícula, no continueu llegint a partir d'aquí perquè hi haurà spoilers]

El format mig documental, mig peli d’acció és d’allò més sorprenent i proporciona un altre punt de vista i quelcom nou en el gènere. Al principi de la peli hom s’identifica clarament amb els humans, (sensació segurament buscada per poder explicar l’apartheid)  una identificació que a mesura que avança la trama comença a trontollar fins que al final a causa de la no-acció dels “bitxos” hom acaba compadint-los i sentint ràbia cap als humans sense escrúpols. Com a mínim aquesta és la sensació que hem tingut tots dos

Encara que el principi de la peli té un ritme prou pausat, el format documental fa passar aquesta lentitud d’acció sense que es noti excessivament (sobretot per algú que està acostumat a veure documentals reals) i just quan comences a tenir la necessitat d’acció, aquesta arriba amb la revel·lió d’en Wikus van de Merwe contra la MNU, una acció trepidant molt aconseguida i que la podria haver signat el mateix Tarantino.

La peli és una obra mestra de la ciència ficció amb una història digna d’estar en un llibre més que no en una pel·lícula. De fet molt poques vegades s’aconsegueix fer una pel·lícula amb una trama i una temàtica tant amplia i aconseguida com la de District 9 sense que sigui una adaptació d’un llibre. No m’estranyaria gens veure com algun escriptor franquícia desenvolupa les novel·les a partir de la pel·lícula, però de ben segur que farà un magre favor al gènere.

La meva banda lectora em diu que és una llàstima que algun escriptor dels bons de la ciència ficció no hagi tingut aquesta idea i l’hagi desenvolupada en una trilogia, perquè jo hi veig clarament una trilogia amb un primer llibre amb l’apartheid alienígena a District 9, un segon llibre molt més introspectiu amb la història centrada en el personatge de Wikus i de les seves vivències en les ultimes hores com a humà i en les primeres com a ésser transformat, desenvolupant el patiment de la transformació i evidentment el patiment i els entrebancs que un humà amb cos alien viuria al intentar adaptar-se al District 10 on han estat reclosos tots els aliens (amb unes clares referències als camps de concentració nazis i als gulaghs soviètics per seguir amb la idea de District 9 de fer referència a fets reals). I al tercer i últim llibre hi veig clarament la tornada de l’Alien anomenat Christopher amb l’ajuda del seu planeta natal, una tornada que pot ser pacífica o no, que podria convertir-se en el clàssic Space Opera (car la humanitat podria haver-se preparat defensivament) o passar per una història molt més complexa que, seguint amb les referències anteriors, podria evocar la caiguda del nazisme i els judicis de Nuremberg, amb una ràpida derrota humana i tota una sèrie de judicis sumaríssims per crims de guerra (al final de la peli es deixa entreveure que els aliens tenen sentiments, raó i bon cor) amanit amb unes subtrames a l’estil a la caça del nazi practicada després del final de la segona guerra mundial.

Com ho veieu vosaltres?