Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Acabo d’arribar dels Cinemes Illa Carlemany de veure la última pel·lícula d’en Martin Scorsese: Shutter Island.

Quin coi de paranoia!!!

Perdoneu l’expressió anterior, però són les paraules que millor poden definir aquesta pel·lícula basada en la novel·la amb el mateix nom de Dennis Lehane -autor també de Mystic River-. La veritat és que havia sentit bones crítiques d’aquest film i des que vaig veure el tràiler mesos endarrere em va picar la curiositat i les ganes de veure-la, i he de dir que no m’ha decebut pas!

Shutter Island ens trasllada a l’època de la Guerra Freda, un 1954 on dos agents judicials del Govern Federal dels EUA -marshalls- arriben a una institució mental per a delinqüents perillosos per investigar la desaparició misteriosa d’una pacient i es troben que a l’illa passen coses estranyes i que la gent que hi treballa amaga algun secret.

Aquest és l’argument inicial de la pel·lícula i el que al tràiler podem veure, però hi ha un però, sempre hi ha un però. El tràiler, per mi, és un gran què: ens mostra lleugerament parts de la pel·lícula i la trama de la mateixa, no és un d’aquells tràilers que et destrossen el film sinó més aviat tot el contrari ja que, al meu entendre, el tràiler és una part més de la peli ja que “enganya” a l’espectador generant-li unes expectatives de com serà el film , un film que en realitat no té massa a veure amb el que ens podríem haver imaginat.

Al film s’hi nota la ma d’Scorsese, i ens presenta d’una manera magistral un thriller psicològic com pocs, inquietant, paranoic, fosc i amb una bona dosi d’aquell suspens que no genera ensurts o angoixa. Tot amanit amb imatges i escenes de paisatges onírics que podrien ser escenari de les històries de Kafka o d’Allan Poe, presentant-nos una manufactura clàssica a l’hora que moderna del més pur estil gòtic nord-americà. Amb escenes violentes, breus però traumàtiques i plenes de significat, de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels camps de concentració Nazis mentre acompanyem en Teddy Daniels -Leonardo Di Caprio- pels passadissos i racons més foscos del manicomi i de la seva ment durant la investigació dels secrets de l’illa.

[Atenció Spoilers a continuació]

I perquè dic que el tràiler enganya? doncs perquè veient el tràiler sembla que et trobis en la típica pel·lícula d’institucions mentals governada per gent malvada que vol tancar el nostre protagonista per evitar que faci sortir a la llum les barbaritats que al centre s’hi practiquen. Sembla un film més, amb una trama ja coneguda i amb un final previsible no?

Doncs no! Encara que hom pot preveure -més o menys- com serà el final del film -no hi ha masses opcions- la trama, la història, està tant ben desenvolupada que aconsegueix enganyar-nos, aconsegueix que hom s’identifiqui amb en Teddy i arribi a creure’s el que el tràiler, les breus sinopsis i  el retorçat d’en Scorsese deixen entreveure malintencionadament: l’argument fàcil i conegut d’aquests tipus d’històries. Però resulta, que res del que ens havíem imaginat era cert, ni en Teddy Daniels existeix, ni la desapareguda era una persona real. El moment en que la trama es descobreix, ja al final del film, és per mi un dels millors moments, sí que hom ja s’ho podia imaginar, sí que és un argument típic d’aquests tipus de pelis, però de quina manera està realitzat! per deu! el desenllaç és magistralment mostrat en uns pocs minuts i les dues trames de la pel·lícula -la trama que ens enganya i la subtrama que ens podíem anar imaginant- s’uneixen per finalitzar el film amb el descobriment dels turments de la ment d’en Teddy i amb una frase lapidaria que ho acaba d’arrodonir  tot: “¿Que es mejor?, ¿vivir como un monstruo o morir como un buen hombre?”

[Fi dels Spoilers]

Shutter Island sorprèn i sorprèn bàsicament perquè és una paranoia feta cinema, una paranoia que atrapa, hipnotitza, desconcerta i transporta l’espectador de la ma d’un geni. El film forma part del més pur estil del terror o thirller psicològic, no fa por, però si terror -us imagineu que sou a la pell d’en Teddy?-, sense ensurts, sense sang i fetge, sense fantasmes, sense escenes gores, pujades de so o aparicions d’escenes típiques després d’una música inquietant. Socorsese i Lehane -no oblidem la feina d’imaginar la història- aconsegueixen crear el que considero un gran film que pot rivalitzar tranquil·lament amb qualsevol altra obra mestra del gènere per moltes crítiques negatives que se li puguin fer a Scorsese (vegeu les crítiques que consideren que és una obra menor).