Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

La tristament famosa frase de Calvo Sotelo: “Antes una España roja que una España rota” o en la versió llarga: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad” (Miting d’Urumea a 10 de novembre de 1935, recollit a La Nacióndel 11 de novembre) segueix vigent avui dia. De fet és una frase que mostra clarament l’ideologia i el tarannà espanyol que queda reflexat, també, en d’altres frases i expressions de la història com:

“Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”
Manuel Azaña, President de la República Espanyola al 1934

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (…) No hay más que una nación: ¡ España ! (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos”
Juan Negrín cap de govern de la República Espanyola i president republicà a l’exili

“El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”
Felipe González, president del Reino de España al maig de 1984

Totes aquestes frases, un minúscul exemple, demostren que per molt “progre” o d’esquerres que sigui un espanyol, en el fons és espanyol i com a tal és incapaç d’entendre Catalunya; de la mateixa manera que mai van ser capaços d’entendre als Cubans o la resta de colònies que va perdre; i és que el nacionalisme espanyol és incompatible amb tot allò que sigui diferent.

Les anteriors declaracions dels suposats “bons” de la pel·lícula sobre Espanya que ens han explicat des de la transició, en què es diferencien de les següents afirmacions?

“El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”
La Correspondencia Militar, Madrid a 13 de desembre de 1907

“Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa”
Ramiro Ledesma Ramos el 1931

“Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”
General Gonzalo Queipo de Llano el 1936

“Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”
Manuel Fraga el 1968

Ni l’anomenada República Espanyola, que no va moure ni un dit en la defensa de Catalunya, ni la suposada democràcia monàrquica instaurada durant allò que s’ha anomenat La Transició, han fet canviar ni un sol mil·límetre la ideologia i la manera de pensar dels espanyols. De fet l’únic que ha canviat en aquests temps és el pensament català, és la menjada d’olla que duen els catalans que fins i tot han arribat a pensar que la República Espanyola era quelcom a enyorar (quan el que realment enyoren és la República Catalana) i que el PSOE/PSC són els “bons”, els que “ens entenen” i els que “solucionaran l’encaix de Catalunya amb Espanya” quan res d’això és cert. Tot plegat és, simplement, resultat de la gran campanya publicitària espanyola que s’ha realitzat durant la transició i aquests 30 anys de governs parlamentaris espanyols amb l’objectiu de netejar el nom dels franquistes i de fer oblidar les traïcions de partits com el PSOE i el PCE, sense oblidar, és clar, la fal·làcia del “seny abans que la rauxa” instaurat i inventat a Catalunya per una generació marcada per la dictadura, per la por i pel síndrome d’Estocolm.

Per sort, en els últims anys, aquestes generacions tocades per la por van extingint-se o van recuperant la dignitat davant de la impossibilitat d’un bombardeig de Barcelona i d’una guerra, com a mínim d’una guerra amb armes de foc que causi morts i patiment directe, perquè, la guerra mediàtica i econòmica ja fa anys que hi és. I és una guerra que actualment els catalans anem perdent. Per sort, com deia, cada dia hi ha més i més catalans que tenen clar aquella frase que resa “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres” i és gràcies a aquest despertar que aquesta guerra oculta va sortint a la llum, permetent que els catalans decideixin recuperar la dignitat, decideixin ser catalans i fer valer els seus drets quan són depreciats; una cosa impensable tot just fa 6 o 7 anys. Fa escassament una dècada algú s’imaginava la classe empresarial catalana reclamant el desmantellament d’AENA? algú s’imaginava un espanyol com en Montilla avisant de la desafecció vers espanya? algú es pensava que El Periodico o La Vanguardia tindrien collons per fer una editorial conjunta amb la resta de mitjans de Catalunya reclamant els drets dels catalans en forma d’estatut? Aquests només són alguns dels exemples que demostren que hi ha quelcom a la nostra societat que està canviant i pel que sembla, que està canviant cap a un camí de futur, mirant altre cop cap al nord, cap al progrés, deixant endarrera aquells que tenien la vista fixada a Madrid, a la corrupció, a la burocràcia, la ineficàcia i al passat.

Ànims a tots! que el camí cap a la independència tot just comença, i amb ànims, ganes i entusiasme no hi ha ningú que ens pugi parar.