Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Ahir diumenge, a la nit, vaig acabar de llegir-me aquest llibre, el primer recull de contes d’un dels meus autors predilectes de ficció i el primer llibre seu que es publica en català (quin plaer poder llegir-lo en la meva llengua materna!).

De fet, és estrany que es publiqui tant poca ciència ficció i fantasia en català, és com tot, diuen que no hi ha demanda, però cada cop que alguna editorial publica un llibre d’aquest estil mai té massa repercussió (ni mediàtica ni en vendes), i sincerament crec que és per una mala visió comercial dels editors catalans i en català. M’explicaré: el cas és que la ficció en català funciona, i funciona molt bé tal com s’ha pogut comprovar amb Harry Potter, Eragon i altres, però el que no funciona és publicar un llibre en català quan ja ha estat publicat en castellà (excepte que en castellà ja estigui descatalogat) i per què? doncs perquè el lector d’aquest tipus de literatura al nostre país és encara relativament minoritari (algun dia haurem de parlar del perquè) i els addictes ja tenim la majoria de títols en castellà (perquè van aparèixer abans) i el que difícilment farem és comprar un títol que ja tenim i hem llegit per molt català que sigui un. I doncs quina és la solució? molt fàcil, publicar al mateix temps (o uns dies abans) que l’edició en castellà tal com es va fer amb el Codi Da Vinci i Àngels i Dimonis per posar dos clars exemples, o ve publicar en català títols bons que encara no es puguin trobar en castellà. És la llei bàsica del marketing i de l’oferta i la demanda: oferir quelcom que la competència no té o oferir quelcom de diferent.

Però bé, parlem del llibre que un dia d’aquests ja faré un article més extens de la problemàtica català, editorials i literatura estrangera.

“Retrets i Lloances” és una petita antologia de contes d’en Card que ha fet l’autor conjuntament amb Pagès Editors pensada especialment pel públic català amb un pròleg i unes postil·les fetes “a mida” per aquesta edició i amb una tria personal d’en Scott Card sobre quins contes afegir i quins no. Tothom que conegui mínimament l’obra d’en Scott Card i que hagi llegit quelcom sobre ell, sap que aquest nord-americà té una sensibilitat prou desenvolupada per Catalunya: li agrada el territori, sap que hi ha una llengua pròpia i fins i tot sap que hi ha un moviment independentista que en certa manera sembla que hi simpatitza. A “Ender el Xenocida” hi podem trobar un planeta anomenat Catalunya (colonitzat per catalans) i a la saga de l’ombra trobem que una monja de Barcelona ajuda en Bean (lloctinent d’Ender) a sobreviure i a fugir utilitzant el català per passar desapercebuts, dues picades d’ullet al nostre país i a la nostra llengua.

Com deia, “Retrets i Lloances” conté una selecció dels contes que van aparèixer al llibre “Maps in a Mirror” de 1990 amb una mostra, en forma de contes i novel·les curtes, de l’estil i de les temàtiques d’en Card amb dues joies per el que seguim l’autor, les dues novel·les curtes que van ser la base i l’origen de dues de les grans novel·les d’en Card: “L’ocell cantaire d’en Mikal” i el famós “El Joc d’Ender”.

Com que no us vull desvetllar massa el contingut del llibre intentaré no fer una ressenya de cada conte (em sortirà un article moooolt llarg), però si que en destacaré algun: començaré per “Sepulcre de Cançons” una història que explica de manera colpidora els últims dies a la terra d’una noia sense extremitats i el sofriment psicològic d’una ment alien atrapada en una nau espacial que voldria poder viure com un humà. Aquesta és una història curta, la primera de la present edició, que posa el llistó molt i molt alt.

“Sonata sense acompanyament” és un extraordinari conte que el mateix Scott Card considera que és el seu millor treball que tracta sobre un nen amb una habilitat especial per a la música que és educat en una societat perfecta on les habilitats de cadascú són potenciades al màxim i on tothom té el seu lloc assignat i és feliç (talment com a “Un món feliç”). El relat comença amb un plantejament tendre que mica en mica va canviat, va endurint-se, fins que al final d’aquest magnífic conte hom té una percepció prou diferencia de l’inicial.

“Ull per ull” és una novel·la curta guanyadora del Hugo que explica les desventures d’un nen capaç de matar de càncer, que està aprenent a controlar el seu poder a base de matar a tots els seus éssers estimats. El relat s’explica des d’un flashback i en primera persona i és una autèntica joia que manté la tensió i que no permet desenganxar-se’n.

Finalment, cal destacar dos relats que van acabar convertint-se en novel·la: “L’ocell cantaire d’en Mikal” i “El joc d’Ender”. El primer és clarament una space opera però que en comptes de desenvolupar-se en naus i batalles espacials transcorre als passadissos del palau de l’emperador més gran de la història de la galàxia amb el segrest de l’ocell cantaire predilecte de l’emperador. El segon relat és la base de l’obra més famosa de l’autor: “El Joc de l’Ender” on s’explica el dia a dia d’Ender Wiggin, un geni militar de només 9 anys que ha estat entrenat durant tota la seva curta vida per una única missió: lluitar i guanyar una gerra contra uns aliens hostils que amenacen la raça humana.

Conclusió: Una selecció de contes molt agradable perfecte per aquells que encara no coneixen la màgia d’en Card, o per aquells que només n’han llegit les novel·les.

Títol: Retrets i Lloances
Títol Original: Maps in a Mirror
Autor: Orson Scott Card
Editorial: Pagès Editors
Gènere: Ciència Ficció – Recull de Contes
Nota: Notable Alt

Fa uns mesos em va caure a les mans un llibre del que només havia rebut un sol input: “te l’has de llegir”. Sense més ni més i fent cas a aquella mena d’instint que el lector habitual té i fent cas de recomanacions de gent amb qui saps que comparteixes gustos, vaig acostar-me a La Llar del Llibre (Sabadell) a recollir “El Nombre del Viento” de Patrick Rothfuss juntament amb una pila d’altre títols que tenia encarregats. Un cop vaig arribar a casa van anar a parar a la pila de pendents, però fa un parell de setmanes per un impuls i després d’acabar amb la trilogia de Millenium vaig decidir-me per començar aquell llibre misteriós que a la contraportada duia un text sinuós i intrigant:

«He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

«Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.»

Tot i que el relat té un inici prou atractiu, sempre que començo un llibre del gènere de la fantasia el començo amb aquella por de si serà un altre llibre imitador de gènere que es limita a fer una nova història al més pur estil Tolkien, Martin, Le Guin i companyia sense aportar res massa nou o si per contra, serà un llibre dels que et transportarà, dels que t’enganxarà i dels que aportaran quelcom nou i fresc a aquest gènere.

Amb aquest ànim vaig començar a llegir-lo, però….. quan duia escassament una dotzena de pàgines em vaig adonar que el llibre tenia quelcom, era diferent.

Quan duia tres centenars gaudia com un nen amb sabates noves i vaig enrecordar-me del perquè m’agrada tant llegir: per distreure’m, divertir-me i per trobar llibres com aquest.
Quan duia les 500 pàgines no volia que el llibre s’acabés, intentava contrarestar l’impuls de llegir a totes hores per allargar aquest gaudi el màxim possible.

Quan vaig arribar a la plana 872 em vaig entristir perquè, per ara, aquesta gran història s’ha acabat. Vaig sentir un gran buit.
La forma de narrar d’en Rothfuss no sembla especial, a primera vista, però té quelcom d’indefinible que aconsegueix atrapar-te i fer que visquis intensament el que llegeixes.

La crítica compara Rothfuss amb J.R.R Tolkien, amb George R.R. Martin i amb Ursula K. Le Guin, en part hi estic d’acord, és comparable perquè és un gran autor, ha aconseguit el que només aquests juntament amb Sapkowski i Audley han aconseguit: donar-li aire fresc a un gènere ple de franquícies amb una qualitat dubtosa, però Patrick Rothfuss és millor que els esmentats i és millor perquè és diferent. A diferència de la majoria d’obres del gènere, el mon que es planteja a “El Nombre del Viento” és tant real, tant detallat, tant coherent i proper que no sembla que hom llegeixi fantasia sinó que sembla que hom estigui llegint una crònica històrica sobre un període del temps desconegut. És un aiguabarreig de novel·la d’aventures i d’intriga amb alguns tocs fantàstics, però sense utilitzar cap dels tòpics del gènere, no hi ha elfs, ni dracs, ni excessius poders màgic; el protagonista no acompleix amb l’arquetipus bàsic de Montaraz de Tolkien sinó que és un personatge tocat per la desgràcia i la tragèdia que recorda a Ged d’Ursula K. Le Guin o la Morgana desenvolupada per Marion Zimmer Bradley a “Las Nieblas de Avalon”.

“El Nombre del Viento” és el primer llibre d’una trilogia encara en procés d’escriptura que s’anomena “Crònica de l’Assassí de Reis” on el nostre protagonista Kvothe ens narrarà durant tres dies la seva vida a través de grans flashbacks. En aquest primer volum només se’ns relatarà la vida de Kvothe des de la seva tendra infantesa viscuda amb un grup d’artistes errants fins a la seva tràgica mitja adolescència a la Universitat. El llibre no té cap pressa per presentar-nos l’estructura política, territorial o social del món on transcorre la història, de fet amb prou feines hom sap com és aquest suposat món perquè el que és important és saber què li passa a un noi de dotze anys que sobreviu pidolant en un barri marginal d’una gran ciutat. El que importa és saber com uns éssers desmitificats per les cançons infantils, el folklore i la ciència canvien radicalment la vida d’aquest noi.

Conclusió: Sincerament, des del més profund jo, no us en penedireu de llegir-vos “El Nombre del Viento”.

Títol: El Nombre del Viento
Títol Original: The Name of the Wind. The Kingkiller. Day One
Autor: Patrick Rothfuss
Editorial: Plaza Janes
Gènere: Fantasia
Nota: Obra Mestra

Ara fa unes setmanes vaig acabar de llegir la trilogia Millenium d’en Stieg Larsson, el que sembla ser el fenomen literari del moment. El cert és que quan es tracta de llibres sóc bastant reticent als èxit comercials, si un títol m’arriba per l’efecte que anomenen “boca-orella” sóc bastant més receptiu, però en el moment que el títol de l’obra m’arriba més pels mitjans de comunicació que no pas pel boca-orella automàticament se m’alcen unes defenses psicològiques que impedeixen en gran mesura que em fixi en l’obra en qüestió i encara menys que arribi a fer el pas de comprar el llibre per llegir-lo (si, sóc dels que necessiten comprar i tenir el llibre a casa, tot i que algun cop he utilitzat els serveis d’una biblioteca o dels e-book’s, però això seria una llarga explicació). A aquesta màxima, la de fer orelles sordes als mitjans, hi ha hagut grans excepcions com el cas que ens ocupa o el cas del Codi Da Vinci d’en Dan Brown per exemple, però normalment he caigut en la “temptació” després de rebre durant molt de temps i per part de molts mitjans i d’algunes persones inputs positius al respecte, d’aquesta manera en el meu món particular queden exclosos tots aquells llibres passatgers i que es posen de mode per un curt espai de temps.

Un cop posades les bases prèvies de la meva opinió (i prejudici si voleu) pel que fa a aquestes obres “famoses”, millor abordem l’objecte d’aquest post: els llibres “Els Homes que no Estimaven les Dones”,”La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina” i “La Reina al Palau dels Corrents d’Aire”, l’anomenada trilogia Millenium del desaparegut Karl Stig-Erland “Stieg” Larsson i els seus dos protagonistes: en Mikael Blomkvist i na Lisbeth Salander. Jo al contrari que motls articles o opinions que he llegit/escoltat no puc dir que Millenium tracti de les aventures de la Lisbeth, ben al contrari sóc partidari de que parla de les aventures dels dos, dir que el llibre parla de les aventures i desventures de la Salander és deixar de banda un personatge protagonista que dona sentit i coherència a l’obra i que sense ell crec que Millenium no seria el que és. Tots dos personatges es complementen i fan que diferents sensibilitats, diferents tipus de lectors trobin la seva part d’identificació amb els personatges, part essencial per a que un escrit, una novel·la tingui possibilitats d’èxit (segons el meu parer).

Després d’haver llegit els tres llibres amb relativament poc temps i de fer el post amb una perspectiva d’unes setmanes (ja m’he llegit dos llibres des de llavors….) considero la trilogia com a bloc com una lectura recomanable, especialment per a la gent que no és lectora habitual ja que li donarà arguments per endinsar-se en l’apassionant món de la literatura i potser trobar aquella guspira que el faci convertir en un lector habitual, aquella guspira que tot lector va trobar un dia amb un llibre, un gènere, un autor, una sèrie o una temàtica.

El primer llibre “Els Homes que no Estimaven les Dones” me’l vaig llegir en menys de tres dies, just va coincidir que el vaig començar una nit de divendres d’estiu (per sort!) i em vaig passar la resta del cap de setmana compaginant la platja i la família amb la lectura compulsiva de les pàgines d’aquest llibre. De fet, després de llegir-me els altres dos títols, aquest primer volum segueix essent el millor dels tres, ha passat a formar part del meu TOP10 personal. “Els Homes que no Estimaven les Dones”, al contrari que el segon i tercer volum de la trilogia, la història principal té un final per molt que comencin a aparèixer els indicis de la següent gran història que evoluciona amb el segon volum i finalitza amb el tercer, de manera que dona una integritat que no es repeteix en els altres volums ja que la integritat passa per considerar el conjunt que formen els tres llibres. En aquest volum el protagonista indiscutible és en Mikael Blomkvist i s’explica les desventures que pateix al exiliar-se en un poble perdut al perdre un judici per difamació a causa d’un article cert però desafortunat publicat a la revista d’investigació que ell dirigeix: Millenium. No sabria ben bé explicar què té aquest llibre, però enganxa, enganxa des de la primera pàgina, té un ritme frenètic, vas descobrint mica en mica la història, en la dosi justa, el suspens es manté i amb prou feines decau, les descripcions són clares i concises de manera que és d’allò més fàcil endinsar-se dins les pàgines i viure els esdeveniments en “primera persona”.

El segon volum, per mi, és el més fluix dels tres dels que consta la trilogia, el ritme decau considerablement comparant-lo amb el primer, fins i tot hi ha parts cap a la meitat del llibre que es fa feixuc avançar, això si, cap al final la història s’accelera fins que finalitzes el volum amb moltíssimes ganes d’agafar el 3er i saber què passa.

El tercer volum, “La Reina al Palau dels Corrents d’Aire”, recupera altre cop el gran estil del primer llibre i tornes a devorar pàgines, tornes a sacrificar hores de son per hores de lectura de manera que altre cop recuperes allò que semblava haver-se perdut en “La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina”. Aquest tercer volum finalitza la trilogia i culmina la gran història iniciada amb “Els Homes que no Estimaven les Dones” i desenvolupada al segon volum.

En termes generals, la trilogia és 100% recomanable, una joia que tothom hauria de tenir a casa o haver-se llegit, seria aventurat que són uns llibres que passaran a la història de la literatura universal, però certament s’ho mereix, i com que en Larsson ja no és en aquest món per continuar explotant els personatges de la Salander i d’en Blomkvist s’evitarà el gran mal de les franquícies literàries que acaben desvirtuant algunes grans històries.

Conclusió: Molt recomanable, especialment el primer volum

Títol: Els Homes que no Estimaven les Dones, La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina i La Reina al Palau dels Corrents d’Aire
Títol Original: Män som hatar kvinnor, Flickan som lekte med elden i Luftslottet som sprängdes
Autor: Karl Stig-Erland Larsson
Editorial: Columna
Gènere: Novel·la Negra
Nota: Excel·lent

Ahir nit vaig acabar de llegir el meu últim llibre. Aquest cop l’escollit va ser un llibre de ciència ficció, del subgènere anomenat cyberpunk, cyberpunk dels anys 90 del segle XX que alguns anomenen post-cyberpunk. El llibre en qüestió és Snow Crash d’en Neal Stephenson, un gran escriptor amb el que ja vaig gaudir amb la trilogia Criptonomicón.

Aquesta novel·la combina d’una manera molt agradable la diversió, la intriga, la informàtica, l’especulació política i la història antiga, té un ritme constant i tot el nombre elevat de pàgines que té no hi ha cap moment en que l’acció s’aturi. Stephenson planteja un futur no massa llunyà en que les estructures d’estat s’han esfondrat i on diverses empreses han assolit el poder i tenen el control dels barris-estat que s’han generat arreu del planeta. Combina, també, la realitat (una mica obscura, trista i plena d’éssers humans amb vides mediocres) amb una realitat virtual on només hi tenen accés els millor informàtics, gent de diners i famosos, és a dir, l’èlit de la societat.

La trama es desenvolupa a cavall entre aquestes dues realitats i se centra en la història personal d’en Hiroaki Hiro Protagonist, un repartidor de pizzes de la Mafia a la realitat i un dels millors hackers del món virtual i na T.A, una adolescent patinadora que treballa com a missatgera. La història s’inicia quan en Hiro descobreix l’existència d’un nou virus informàtic que és capaç d’afectar físicament a les persones i bloqueja la seva capacitat de llenguatge i de comunicar-se amb el seu entorn. La investigació al voltant d’aquest virus se centra en una sèrie de mites i llegendes de l’antiga Babilonia, en les religions i el control que aquestes tenen sobre la població tot fent una fotografia molt acurada d’un món de principis del segle XXI (recordem que la novel·la va ser escrita a principis dels anys 90 del segle XX) amb dosis d’humor, lluites i investigació policial.

Conclusió: Interessant i recomanable per aquells que tinguin un ment mínimament oberta

Títol: Snow Crash
Títol Original: Snow Crash
Autor: Neal Stephenson
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Cyberpunk
Nota: Notable

Aquest llibre narra la història de Dick Muller, el primer home en tenir contacte directe amb una espècie alien, que el sotmet a un misteriós tractament que fa que la resta de la humanitat el rebutgi ja que mirar-lo, estar amb ell, aprop seu hom vegi les seves pròpies misèries. Muller, davant d’aquest rebuig decideix exiliar-se sol en un laberint mortífer construït per una raça alien desconeguda i perduda en la història de l’univers per fugir de la humanitat i de si mateix, mentre un grup de militars el busca com a última esperança de salvament de l’espècie humana davant d’una amenaça exterior.

Amb aquesta novel·la, Silverberg no intenta fer una Space Opera explicant les aventures de Dick Muller al laberint, de fet no és el seu estil; “L’home dins el Laberint” és una novel·la molt propera a l’estil de “Dying Inside” (Muero por Dentro) que profunditza en la ment i les relacions humanes, es fixa en diversos aspectes de la psicologia, de la sol·litud, l’exili, la meditació i fa una profunda crítica a la hipocresia i ambició de la raça humana en una recreació molt aconseguida sense deixar de banda les dosis d’aventura i acció gràcies a una trama i a uns personatges molt ben desenvolupats i profunds dels que de seguida hom en té certa simpatia.

Aquesta novel·la m’ha agradat molt, no sabria explicar perquè, però l’he llegit d’una revolada i m’he quedat amb ganes de més, una mica com ja em va passar amb “Muero por Dentro”, de fet una de les grans coses d’aquest gènere (la ciència ficció) és que permet, en un ambient futurista i fictici, tractar situacions, pensaments i reflexions actuals i d’actualitat. Això genera un pont que permet més fàcilment la comunió amb l’obra i els personatges i que a la vegada de gaudir amb la història permet reflexionar, pensar, no és simplement entreteniment i Robert Silverberg igual que Philip K. Dick és un especialista en això.

Conclusió: Molt recomanable!

Títol: L’home dins el Laberint
Títol Original: The Man in the Maze
Autor: Robert Silverberg
Editorial: Pagès Editors
Gènere: Ciència Ficció – Reflexió/Filosòfica
Nota: Excel·lent