Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Ara fa unes setmanes vaig acabar de llegir la trilogia Millenium d’en Stieg Larsson, el que sembla ser el fenomen literari del moment. El cert és que quan es tracta de llibres sóc bastant reticent als èxit comercials, si un títol m’arriba per l’efecte que anomenen “boca-orella” sóc bastant més receptiu, però en el moment que el títol de l’obra m’arriba més pels mitjans de comunicació que no pas pel boca-orella automàticament se m’alcen unes defenses psicològiques que impedeixen en gran mesura que em fixi en l’obra en qüestió i encara menys que arribi a fer el pas de comprar el llibre per llegir-lo (si, sóc dels que necessiten comprar i tenir el llibre a casa, tot i que algun cop he utilitzat els serveis d’una biblioteca o dels e-book’s, però això seria una llarga explicació). A aquesta màxima, la de fer orelles sordes als mitjans, hi ha hagut grans excepcions com el cas que ens ocupa o el cas del Codi Da Vinci d’en Dan Brown per exemple, però normalment he caigut en la “temptació” després de rebre durant molt de temps i per part de molts mitjans i d’algunes persones inputs positius al respecte, d’aquesta manera en el meu món particular queden exclosos tots aquells llibres passatgers i que es posen de mode per un curt espai de temps.

Un cop posades les bases prèvies de la meva opinió (i prejudici si voleu) pel que fa a aquestes obres “famoses”, millor abordem l’objecte d’aquest post: els llibres “Els Homes que no Estimaven les Dones”,”La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina” i “La Reina al Palau dels Corrents d’Aire”, l’anomenada trilogia Millenium del desaparegut Karl Stig-Erland “Stieg” Larsson i els seus dos protagonistes: en Mikael Blomkvist i na Lisbeth Salander. Jo al contrari que motls articles o opinions que he llegit/escoltat no puc dir que Millenium tracti de les aventures de la Lisbeth, ben al contrari sóc partidari de que parla de les aventures dels dos, dir que el llibre parla de les aventures i desventures de la Salander és deixar de banda un personatge protagonista que dona sentit i coherència a l’obra i que sense ell crec que Millenium no seria el que és. Tots dos personatges es complementen i fan que diferents sensibilitats, diferents tipus de lectors trobin la seva part d’identificació amb els personatges, part essencial per a que un escrit, una novel·la tingui possibilitats d’èxit (segons el meu parer).

Després d’haver llegit els tres llibres amb relativament poc temps i de fer el post amb una perspectiva d’unes setmanes (ja m’he llegit dos llibres des de llavors….) considero la trilogia com a bloc com una lectura recomanable, especialment per a la gent que no és lectora habitual ja que li donarà arguments per endinsar-se en l’apassionant món de la literatura i potser trobar aquella guspira que el faci convertir en un lector habitual, aquella guspira que tot lector va trobar un dia amb un llibre, un gènere, un autor, una sèrie o una temàtica.

El primer llibre “Els Homes que no Estimaven les Dones” me’l vaig llegir en menys de tres dies, just va coincidir que el vaig començar una nit de divendres d’estiu (per sort!) i em vaig passar la resta del cap de setmana compaginant la platja i la família amb la lectura compulsiva de les pàgines d’aquest llibre. De fet, després de llegir-me els altres dos títols, aquest primer volum segueix essent el millor dels tres, ha passat a formar part del meu TOP10 personal. “Els Homes que no Estimaven les Dones”, al contrari que el segon i tercer volum de la trilogia, la història principal té un final per molt que comencin a aparèixer els indicis de la següent gran història que evoluciona amb el segon volum i finalitza amb el tercer, de manera que dona una integritat que no es repeteix en els altres volums ja que la integritat passa per considerar el conjunt que formen els tres llibres. En aquest volum el protagonista indiscutible és en Mikael Blomkvist i s’explica les desventures que pateix al exiliar-se en un poble perdut al perdre un judici per difamació a causa d’un article cert però desafortunat publicat a la revista d’investigació que ell dirigeix: Millenium. No sabria ben bé explicar què té aquest llibre, però enganxa, enganxa des de la primera pàgina, té un ritme frenètic, vas descobrint mica en mica la història, en la dosi justa, el suspens es manté i amb prou feines decau, les descripcions són clares i concises de manera que és d’allò més fàcil endinsar-se dins les pàgines i viure els esdeveniments en “primera persona”.

El segon volum, per mi, és el més fluix dels tres dels que consta la trilogia, el ritme decau considerablement comparant-lo amb el primer, fins i tot hi ha parts cap a la meitat del llibre que es fa feixuc avançar, això si, cap al final la història s’accelera fins que finalitzes el volum amb moltíssimes ganes d’agafar el 3er i saber què passa.

El tercer volum, “La Reina al Palau dels Corrents d’Aire”, recupera altre cop el gran estil del primer llibre i tornes a devorar pàgines, tornes a sacrificar hores de son per hores de lectura de manera que altre cop recuperes allò que semblava haver-se perdut en “La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina”. Aquest tercer volum finalitza la trilogia i culmina la gran història iniciada amb “Els Homes que no Estimaven les Dones” i desenvolupada al segon volum.

En termes generals, la trilogia és 100% recomanable, una joia que tothom hauria de tenir a casa o haver-se llegit, seria aventurat que són uns llibres que passaran a la història de la literatura universal, però certament s’ho mereix, i com que en Larsson ja no és en aquest món per continuar explotant els personatges de la Salander i d’en Blomkvist s’evitarà el gran mal de les franquícies literàries que acaben desvirtuant algunes grans històries.

Conclusió: Molt recomanable, especialment el primer volum

Títol: Els Homes que no Estimaven les Dones, La Noia que Somiava amb un Llumí i un Bidó de Gasolina i La Reina al Palau dels Corrents d’Aire
Títol Original: Män som hatar kvinnor, Flickan som lekte med elden i Luftslottet som sprängdes
Autor: Karl Stig-Erland Larsson
Editorial: Columna
Gènere: Novel·la Negra
Nota: Excel·lent

Ahir nit vaig acabar de llegir el meu últim llibre. Aquest cop l’escollit va ser un llibre de ciència ficció, del subgènere anomenat cyberpunk, cyberpunk dels anys 90 del segle XX que alguns anomenen post-cyberpunk. El llibre en qüestió és Snow Crash d’en Neal Stephenson, un gran escriptor amb el que ja vaig gaudir amb la trilogia Criptonomicón.

Aquesta novel·la combina d’una manera molt agradable la diversió, la intriga, la informàtica, l’especulació política i la història antiga, té un ritme constant i tot el nombre elevat de pàgines que té no hi ha cap moment en que l’acció s’aturi. Stephenson planteja un futur no massa llunyà en que les estructures d’estat s’han esfondrat i on diverses empreses han assolit el poder i tenen el control dels barris-estat que s’han generat arreu del planeta. Combina, també, la realitat (una mica obscura, trista i plena d’éssers humans amb vides mediocres) amb una realitat virtual on només hi tenen accés els millor informàtics, gent de diners i famosos, és a dir, l’èlit de la societat.

La trama es desenvolupa a cavall entre aquestes dues realitats i se centra en la història personal d’en Hiroaki Hiro Protagonist, un repartidor de pizzes de la Mafia a la realitat i un dels millors hackers del món virtual i na T.A, una adolescent patinadora que treballa com a missatgera. La història s’inicia quan en Hiro descobreix l’existència d’un nou virus informàtic que és capaç d’afectar físicament a les persones i bloqueja la seva capacitat de llenguatge i de comunicar-se amb el seu entorn. La investigació al voltant d’aquest virus se centra en una sèrie de mites i llegendes de l’antiga Babilonia, en les religions i el control que aquestes tenen sobre la població tot fent una fotografia molt acurada d’un món de principis del segle XXI (recordem que la novel·la va ser escrita a principis dels anys 90 del segle XX) amb dosis d’humor, lluites i investigació policial.

Conclusió: Interessant i recomanable per aquells que tinguin un ment mínimament oberta

Títol: Snow Crash
Títol Original: Snow Crash
Autor: Neal Stephenson
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Cyberpunk
Nota: Notable

Aquest llibre narra la història de Dick Muller, el primer home en tenir contacte directe amb una espècie alien, que el sotmet a un misteriós tractament que fa que la resta de la humanitat el rebutgi ja que mirar-lo, estar amb ell, aprop seu hom vegi les seves pròpies misèries. Muller, davant d’aquest rebuig decideix exiliar-se sol en un laberint mortífer construït per una raça alien desconeguda i perduda en la història de l’univers per fugir de la humanitat i de si mateix, mentre un grup de militars el busca com a última esperança de salvament de l’espècie humana davant d’una amenaça exterior.

Amb aquesta novel·la, Silverberg no intenta fer una Space Opera explicant les aventures de Dick Muller al laberint, de fet no és el seu estil; “L’home dins el Laberint” és una novel·la molt propera a l’estil de “Dying Inside” (Muero por Dentro) que profunditza en la ment i les relacions humanes, es fixa en diversos aspectes de la psicologia, de la sol·litud, l’exili, la meditació i fa una profunda crítica a la hipocresia i ambició de la raça humana en una recreació molt aconseguida sense deixar de banda les dosis d’aventura i acció gràcies a una trama i a uns personatges molt ben desenvolupats i profunds dels que de seguida hom en té certa simpatia.

Aquesta novel·la m’ha agradat molt, no sabria explicar perquè, però l’he llegit d’una revolada i m’he quedat amb ganes de més, una mica com ja em va passar amb “Muero por Dentro”, de fet una de les grans coses d’aquest gènere (la ciència ficció) és que permet, en un ambient futurista i fictici, tractar situacions, pensaments i reflexions actuals i d’actualitat. Això genera un pont que permet més fàcilment la comunió amb l’obra i els personatges i que a la vegada de gaudir amb la història permet reflexionar, pensar, no és simplement entreteniment i Robert Silverberg igual que Philip K. Dick és un especialista en això.

Conclusió: Molt recomanable!

Títol: L’home dins el Laberint
Títol Original: The Man in the Maze
Autor: Robert Silverberg
Editorial: Pagès Editors
Gènere: Ciència Ficció – Reflexió/Filosòfica
Nota: Excel·lent