Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Ets al bàndol dels Unionistes o al dels Separatistes?

Ara mateix s’estan iniciant uns nous temps a Catalunya i per extensió a la nació, i és que gràcies al rebombori causat per l’Estatut “paper mullat” d’Autonomia de Catalunya i la famosa sentència del Tribunal Constitucional “col·lador de filtracions” que no arriba, el rebombori del Finançament “això no serveix per a res” de les Comunidades Autonomas de Régimen Común, de les promeses incomplertes del senyor ZP “messies salvador de Catalunya”, i més recentment de l’impacte social dels referèndums d’autodeterminació organitzats arreu del país, amb les conseqüents prohibicions i limitacions espanyoles ha provocat que cada cop més i més gent comenci a situar-se en els dos bàndols típics de qualsevol procés d’independència; ja sigui en l’entorn d’un estat, d’una organització política, cultural o en al club de bàsquet del barri.

A principis del segle XXI, per fi, ja es comença a parlar obertament, altre cop, d’unionistes i d’independentistes/separatistes, d’espanyols i de catalans, sense que hom sigui acusat de políticament incorrecte o de destructor de l’harmonia social i eufemismes covards semblants que tant de moda es van posar durant la transició franquista i que per desgràcia pels catalans han perdurat fins a l’actualitat. Per fi s’ha aconseguit que molta gent, especialment els polítics, comenci a treure’s la disfressa de corder, la màscara sota la que amagaven el seu autèntic jo, el seu sentiment nacional espanyol. Fins ara els únics que anàvem a cara descoberta érem els catalans independentistes i una petita part dels nacionalistes espanyols, però hi havia un munt de gent que per interessos particulars es mantenien entre les dues aigües jugant a la puta i a la ramoneta, autoanomenant-se catalans a Catalunya i espanyols quan passaven les fronteres de Catalunya; una dualitat digna de ser estudiada pels millor psicòlegs donada la manifesta incompatibilitat de les dues idees.

Sembla ser que l’actual societat (que no la classe política) ha començat a cansar-se dels experiments fallits d’encaix Catalunya-Espanya que s’han anat provant al llarg de la nostra història. Ja no venen aquells projectes vàlids en altres bandes del món però esperpèntics i abocats al fracàs en la nostra situació com la unió dinàstica, o els intents de federació, confederació o el famós autonomisme que només ens creiem a Catalunya. Actualment vivim una intersecció en camí de la història de Catalunya, una intersecció que ha aparegut gràcies a la societat i que amb una mica de sort per primer cop des del 1714, aquesta societat podrà decidir-se per la via de la plena sobirania, de la independència, sense por de que l’exèrcit espanyol surti als carrers o bombardegi les nostres ciutats.

Aquest 13 de desembre del 2009, juntament amb el 13 de setembre passat, seran unes dates que passaran a la història del nostre país per ser unes dates en les que la societat va anar un pas per endavant de la classe política i en la que va exigir alt i clar que se la respecti. Passaran a la posteritat per haver-se deixat clara la inquietud del poble respecte la relació Catalunya-Espanya, per haver-se fet notar que en una democràcia s’ha de poder decidir sobre tot i no només sobre allò que interessa als polítics de pa sucat amb oli que a Catalunya s’omplen la boca de bones paraules, de sobirania, de catalanisme i d’exigències però que un cop arriben a Madrid, només en tocar els primers graons del Congreso, misteriosament se’ls cauen els calçotets cames avall, canvien d’idioma, fan callar la seva minúscula consciència catalana i compren per una fortuna un plat de paper amb quatre llenties passades i podrides que han sobrat del dinar de la gran espanya.