Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquests dies, gràcies a l’aprovació in extremis de la llei de Vegueries, tenim un altre circ muntat, un circ polític i mediàtic al voltant de les rivalitats entre ciutats per aconseguir la mamella de la capitalitat, baralles i confrontacions entre lleidatans i pirinencs, “amenaces” (a qui amenaça?) d’independència per part de la Val d’Aran i frikades semblants.

Moltes d’aquestes baralles mediàtiques no tenen sentit i de fet no existirien si els que prenen les decisions i els que dirigeixen els mitjans de comunicació coneguessin una mica el territori i deixessin de banda el seu centralisme barceloní. La rivalitat típica entre ciutats per enganxar-se a la mamella del poder, de la capitalitat d’una vegueria, és normal, esperada i amb solució relativament fàcil. La baralla entre Lleida i els Pirineus és completament artificial i impulsada pels mitjans que donen cobertura als desaries de l’alcalde de Lleida (Àngel Ros) sense donar veu als pirinencs.

Aquesta baralla o mala maror entre Lleida i les comarques dels Pirineus, que ha saltat a la palestra mediàtica amb la llei de vegueries, és simple: uns no volen perdre territori (s’han cregut la divisió borbònica imposada per la força de les armes) i uns altres creuen que Lleida queda massa lluny i s’aferren al poc cas que els ha fet històricament Lleida, que sempre ha mirat més per la plana que no pas per les comarques dels Pirineus. Particularment em faig una sèrie de preguntes que, crec, se les hauria de fer tothom: Quin sentit té que un habitant de La Seu d’Urgell hagi d’anar fins a Lleida per resoldre segons quins afers? quin sentit té que un habitant de Puigcerdà hagi d’anar fins a Girona a resoldre aquests mateixos afers? què saben Girona i Lleida de les problemàtiques i necessitats de la gent d’aquestes ciutats de muntanya? No és més fàcil acostar l’administració al territori?

Pel que fa al cas Val d’Aran, aquest matí m’he quedat corsecat quan he sentit al síndic “amenaçant” en directe al programa El Món a RAC1 en demanar la independència, però no m’he quedat corsecat pel fet que demanin la independència, sinó amb l’actitud d’en Basté i dels informatius de RAC1 de posar-se les mans al cap i d’escandalitzar-se davant de la possibilitat d’aquesta independència. Si la Val d’Aran vol ser un país independent, o independitzar-se de Catalunya per convertir-se en una nova Comunidad Autonoma del Reino de España o d’independitzar-se per integrar-se a l’Aragó que ho faci! que collons! quin problema ha de suposar?
La Val d’Aran no és Catalunya i només forma part de Catalunya perquè som els únics que els hem respectat mínimament. Via lliure! el Parlament de Catalunya hauria de donar carta blanca a la Val d’Aran per a que s’espavilin solets i siguin el que vulguin ser, que els ingrats demanen i reclamen a la Generalitat, però en canvi no es queixen per pertànyer a la Provincia de Lérida que els lamina la seva sobirania, no es queixen per pertànyer al Reino de España que també els lamina la sobirania; de fet el quid de la qüestió i el que em toca les pilotes és que no s’atreveixen amb Madrid, però si s’atreveixen amb Catalunya. Doncs que els donin pel cul! si demanes sobirania has de ser coherent i demanar-la a tot arreu i no només a uns quants, perquè sinó, d’altra manera, hom sospita que aquesta mena de reclamacions tenen quelcom de tuf espanyolista/anti-català.

Doncs això! que passeu un molt bon Cap d’Any, vigileu amb l’alcohol de més, la carretera i la factura del telèfon per culpa dels sms ^^.

Que el 2010 sigui molt millor que el que deixem endarrere i ànims! que ja només faltes 4 anyets pel 2014 i el nostre alliberament nacional, aquell any si que l’he de fer grossa!

Avui 13 de desembre de 2009, juntament amb el 13S i el 25 d’abril del 2010 seran tres dates que passara a la història del nostre país, de ben segur. Signifiquin el pas definitiu per l’alliberament i la independència o no, però el que és clar és que els llibres d’història catalans en parlaran, ja que són tres dates que mostren el cansament definitiu de la societat catalana de tota aquesta colla d’invents de pa sucat amb oli que impliquen un encaix de Catalunya amb Espanya.

Aquest encaix, com és ben sabut, és una utopia que ens han venut els espanyols i tots els pobres d’esperit que s’han fet dir catalanistes/sobiranistes al llarg de la història. És un encaix contra natura i impossible ja que en cas de fer-se realitat suposaria que o Catalunya perd la seva identitat o Espanya en perd la seva, o els catalans ens convertim en espanyols i abandonem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre tarannà o els espanyols abandonen la seva ideologia d’arrel borbònica i absolutista que en definitiva és el que els fa ser espanyols i es crea un nou concepte d’espanyol.

I és clar, tots sabem que cap de les dues opcions anteriors és possible oi?, llavors, què cal fer? doncs la resposta és fàcil i evident no? no hem d’inventar res nou, no cal. Només hem d’imitar el que totes les nacions, tots els pobles, tots els països han fet: crear un estat propi. Així doncs, us animo a tots i totes a anar a votar un gran SI aquells que pugueu votar avui o el dia 25A, fem el primer pas ja que tard o d’hora al final podrem fer aquesta votació de manera definitiva i oficial.

Salut i independència!

Ets al bàndol dels Unionistes o al dels Separatistes?

Ara mateix s’estan iniciant uns nous temps a Catalunya i per extensió a la nació, i és que gràcies al rebombori causat per l’Estatut “paper mullat” d’Autonomia de Catalunya i la famosa sentència del Tribunal Constitucional “col·lador de filtracions” que no arriba, el rebombori del Finançament “això no serveix per a res” de les Comunidades Autonomas de Régimen Común, de les promeses incomplertes del senyor ZP “messies salvador de Catalunya”, i més recentment de l’impacte social dels referèndums d’autodeterminació organitzats arreu del país, amb les conseqüents prohibicions i limitacions espanyoles ha provocat que cada cop més i més gent comenci a situar-se en els dos bàndols típics de qualsevol procés d’independència; ja sigui en l’entorn d’un estat, d’una organització política, cultural o en al club de bàsquet del barri.

A principis del segle XXI, per fi, ja es comença a parlar obertament, altre cop, d’unionistes i d’independentistes/separatistes, d’espanyols i de catalans, sense que hom sigui acusat de políticament incorrecte o de destructor de l’harmonia social i eufemismes covards semblants que tant de moda es van posar durant la transició franquista i que per desgràcia pels catalans han perdurat fins a l’actualitat. Per fi s’ha aconseguit que molta gent, especialment els polítics, comenci a treure’s la disfressa de corder, la màscara sota la que amagaven el seu autèntic jo, el seu sentiment nacional espanyol. Fins ara els únics que anàvem a cara descoberta érem els catalans independentistes i una petita part dels nacionalistes espanyols, però hi havia un munt de gent que per interessos particulars es mantenien entre les dues aigües jugant a la puta i a la ramoneta, autoanomenant-se catalans a Catalunya i espanyols quan passaven les fronteres de Catalunya; una dualitat digna de ser estudiada pels millor psicòlegs donada la manifesta incompatibilitat de les dues idees.

Sembla ser que l’actual societat (que no la classe política) ha començat a cansar-se dels experiments fallits d’encaix Catalunya-Espanya que s’han anat provant al llarg de la nostra història. Ja no venen aquells projectes vàlids en altres bandes del món però esperpèntics i abocats al fracàs en la nostra situació com la unió dinàstica, o els intents de federació, confederació o el famós autonomisme que només ens creiem a Catalunya. Actualment vivim una intersecció en camí de la història de Catalunya, una intersecció que ha aparegut gràcies a la societat i que amb una mica de sort per primer cop des del 1714, aquesta societat podrà decidir-se per la via de la plena sobirania, de la independència, sense por de que l’exèrcit espanyol surti als carrers o bombardegi les nostres ciutats.

Aquest 13 de desembre del 2009, juntament amb el 13 de setembre passat, seran unes dates que passaran a la història del nostre país per ser unes dates en les que la societat va anar un pas per endavant de la classe política i en la que va exigir alt i clar que se la respecti. Passaran a la posteritat per haver-se deixat clara la inquietud del poble respecte la relació Catalunya-Espanya, per haver-se fet notar que en una democràcia s’ha de poder decidir sobre tot i no només sobre allò que interessa als polítics de pa sucat amb oli que a Catalunya s’omplen la boca de bones paraules, de sobirania, de catalanisme i d’exigències però que un cop arriben a Madrid, només en tocar els primers graons del Congreso, misteriosament se’ls cauen els calçotets cames avall, canvien d’idioma, fan callar la seva minúscula consciència catalana i compren per una fortuna un plat de paper amb quatre llenties passades i podrides que han sobrat del dinar de la gran espanya.

Avui dilluns dia 14 a la feina, a l’hora del cafè, la noticia més comentada era la Consulta Popular realitzada ahir diumenge dia 13 de setembre a Arenys de Munt i el resultat assolit. Evidentment la gent menys propera a les tesis independentistes ja miraven de treure-hi ferro a l’assumpte afirmant que això no servia per a res, que és com si al seu col·legi haguessin fet un festival de final de curs, que si els vots es van aconseguir perquè es van ajuntar la colla d’amics del poble i més frases d’aquestes tant maques que només deixen clar el tarannà i la poca cultura democràtica d’alguns i els grans esculls que l’independentisme encara ha de superar per convertir-se en hegemònic i aconseguir, per fi, la independència del país.

Per altra banda, gràcies a eines de xarxa social com el facebook vaig poder detectar molta gent que se sentia feliç i que estava contenta amb la jornada a Arenys i especialment amb el resultat aconseguit. Recordem, va participar un 41% de la població amb dret a vot (més participació que a les eleccions europees o al referèndum de l’estatut d’autonomia), i el SI a la Independència de Catalunya va assolir la quota del 96%.

També, gràcies a contactes i amistats que hom té a Espanya, vaig poder detectar una certa inquietud, és veritat que els més contraris a la independència utilitzaven tot d’arguments per tal de minoritzar la jornada i els seus efectes (tant pel resultat, com pel merder que va muntar l’estat i la justícia espanyola) però en aquella gent amb qui es pot parlar i debatre temes sense que els agafi un atac d’espanyolitis o d’autoritarisme espanyol, he detectat símptomes que em generen esperança. És possible que la consulta hagi servit realment per alguna cosa? Pot ser que per fi molta gent a Espanya s’hagi adonat del que realment passa a Catalunya? i és que he començat a detectar traces de l’anomenat “discurs de la por”; aquell discurs que automàticament s’activa quan un es queda sense arguments o no sap com contrarestar els fets i arguments amb ideologia. He començat a rebre preguntes sobre el tema del català i la convivència amb el castellà, preguntes sobre què passarà quan Catalunya sigui independent, seguirà a Europa? voleu dir que us deixaran? “aquesta crispació no m’agrada, els radicalismes no són bons i tants uns com els altres si comenceu a cremar banderes i tal uf! que al mig hi sóc jo!” hem va arribar a dir un amic aragonès amb una clara alusió a una possible escalada violenta del conflicte.
El fet important és que aquestes preguntes, aquests dubtes, aquestes reaccions, provenen d’amistats i coneguts espanyols que abans només preguntaven per curiositat, per saber, per entendre als catalans i ara, en canvi, estan preguntant amb una certa dosi de por i incertesa, intentant fer llum a inseguretats que de cop i volta han aparegut a flor de pell. De fet amb algun d’aquests contactes el debat post-consulta es va arribar a crispar força i és que sembla que la Consulta d’Arenys ha aconseguit el que ni ERC, ni Carod, ni la resta de forces polítiques va aconseguir en el seu moment, i és que per fi alguns espanyols comencen a plantejar-se possibles futurs personals i nacionals sense Catalunya i es comencen a plantejar preguntes sobre com això els afectarà.

Un altre aspecte positiu de tot l’afer ha estat que per fi alguna gent ha començat a treure’s la màscara catalana i ha mostrat el seu autèntic semblant, la seva autèntica cara espanyola i espanyolista. El cas més clar ha estat el del PSC-PSOE que vistes les declaracions de gran part dels seus dirigents i diputats hauria de perdre definitivament la part del nom PSC per convertir-se en el que autènticament és: el PSOE a Catalunya.
La gran majoria, per no dir la pràctica totalitat, dels càrrecs del PSOEaCat van menysprear la consulta i han menyspreat els resultats, però el més important és que preguntats directament per el sentit del seu vot en cas que la consulta es fes legalment han declarat que votarien NO. Tots s’han mig excusat dient que el NO és una opció vàlida en democràcia, que és legitima i arguments semblants (és impressionant l’autoodi que tenen per haver-se de justificar de tot, si semblen catalans i tot!) i que evidentment només votarien en una consulta/referèndum legal, tots aposten per la “democràcia”, tots diuen que si es pogués fer un referèndum que anirien a votar, però és clar! cap ni un mourà ni un dit per aconseguir que una consulta d’aquest tipus sigui legal i es produeixi algun dia! i és que la situació actual ja els va bé! ells s’omplen les butxaques amb l’espoli fiscal que patim tots els catalans i quan es cansen de Catalunya van a fer les espanyes a Ministerios. Només els importa una cosa: que el PSOE guanyi les eleccions espanyoles, la resta de coses han d’anar supeditades sempre a aquesta gran fita.

Quanta gent, gràcies a la consulta d’Arenys ha començat a adonar-se del que algun ja fa anys que sabem? quanta gent ha començar a veure la realitat, que pel que fa a Catalunya PSC-PSOE = PP? Tot és la mateixa merda senyors! ells són espanyols i quan els toques alguna cosa de la “Grande, Una y Libre” són capaços d’aliar-se amb el diable o d’empassar-se la ideologia política com han fet a Euskadi.