Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Acabo d’arribar de gaudir d’una sessió de cinema espectacular, de xalar con un xiquet amb una llaminadura nova. Acabo d’arribar de veure 108 minuts d’una història com poques es veuen a la TV o al Cinema. I és que avui, una setmana amb pocs títols a la cartellera dignes de ser esmentats, hem decidit anar al cinema per treure’ns el cuquet i gràcies una mica a la crítica d’en David Broc a El Món a RAC1 hem anat a veure la peli que aquí s’ha anomenat “Un Ciudadano Ejemplar” -han agafat una frase de la peli convertint-la en títol- i que als EUA es deia -amb més criteri- “Law Abiding Citizen” o el que seria Ciutadà Respectuós amb la Llei.

Aquest film protagonitzat per en Gerard Butler i Jamie Foxx, ha resultat ser una gran elecció, després d’entrar al cinema amb poques o nul·les expectatives he sortit de la sala d’allò més content, energètic, activat, eufòric, vaja com quan t’expliquen una bona història; però anem a pams.

Un Ciudadano Ejemplar és la història de la venjança d’un marit que veu com dos lladregots assassinen i violen la seva dona i la seva filleta estimada i com un sistema judicial imperfecte permet que l’autèntic assassí, l’autèntic violador, en surti ben parat carregant totes les culpes al còmplice. Fins aquí l’argument de la peli és allò tant típic, tòpic i repetit fins a l’extenuació en centenars i centenars de produccions de Hollywood. Però Un Ciudadano Ejemplar té quelcom que la fa diferent, té quelcom que fa que valgui la pena anar al cinema si t’agraden el thrillers i no ets un hippe-menja-floretes que viu en un Nirvana de petes.

L’argument perfectament previsible i el guió mil vegades vist dels primers minuts dona pas a una venjança sense igual. I no una venjança tipus Bruce Willis o Mel Gibson en que el pare es pren la justícia de la seva ma i persegueix l’assassí fins dur-lo davant de la Justícia, no! Sinó quelcom diferent, quelcom que farà posar els pèls de punta a més d’un.

La venjança planejada per en Clyde Shelton -Gerard Butler- porta les venjances a un nou nivell.

[Atenció! Spoilers a continuació]

10 anys després de la farsa judicial, en Shelton comença la seva venjança provocant una mort lenta, dolorosa i espantosa a l’únic assassí condemnat per la mort de la seva dona i filla, manipulant el mecanisme d’execució del corredor de la mort i continua amb una execució amb desquartització en tota regla de l’assassí que era en llibertat -després d’haver complert una condemna mínima- .

Però no content amb això en Shelton planeja una venjança a gran escala, planeja dinamitar el sistema judicial corrupte que va permetre que un assassí, l’autor material dels fets, sortís en llibertat. És en aquest punt quan el film es posa interessant de veritat, és quan la història comença a valdre la pena i quan hom gaudeix del plaer de la venjança. Al contrari que en d’altres thrillers tipus Seven, a Un Ciudadano Ejemplar l’espectador se sent identificat i té una afinitat difícilment justificable amb en Shelton, que és el “dolent” de la pel·lícula. A mida que transcorre la trama, a mida que veus com s’executa la venjança i com la corrupció del sistema permet que tot passi, es fa difícil una identificació amb el personatge que interpreta Jaime Foxx -Nick Rice- qui en última instància és el causant de tot plegat, qui com a membre de la fiscalia de l’estat entestat en aconseguir un rècord en el nombre de sentències condemnatòries, va preferir arribar a un pacte amb un dels assassins per condemnar l’altre en comptes d’arriscar-se a arribar a un judici amb jurat popular.

Encara que la peli m’ha agradat molt, té diverses pegues. Hi ha tota una sèrie d’errors de producció que fan menys creïble la història, el desenvolupament de les trames i personatges secundaris és massa superficial fet que resta profunditat, intriga i suspens al film i el final és desastrós. Amb un final més arriscat, amb un final més políticament incorrecte -coi! si la peli ja és antisistema a ulls americans!-, amb un final que fugís del típic happy end nord-americà s’hauria signat una història genial i inhabitual.

Ara tot just arribo de la projecció de la segona pel·lícula del Finestra Zoom d’enguany -organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra- i he de dir que sota un títol estrany -car està en alemany i jo d’alemany ni papa- hi ha una magnífica peli ambientada a l’Alemanya de la post-guerra.

El film se centra en el drama d’una mare -paper que interpreta la magnífica, guapíssima i guanyadora d’un Emmy: Felicitas Woll (coneguda a Catalunya per protagonitzar la sèrie Berlin, Berlin emessa al K3/33)- que es veu separada de la seva filla – Marie- enmig del caos de l’estació de Gliwice on milers de refugiats intenten fugir de l’est del país a la cerca de millors condicions de vida. Rosemarie Herrman – Felicitas Woll-  es veu empesa a donar la seva filla per perduda i a cercar un lloc on poder establir la part de la seva família que s’ha pogut salvar a l’sud-oest del país. Un cop han aconseguit establir-se de manera més o menys provisional en un centre de refugiats en zona controlada per l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, Rosemarie inicia una cerca desesperada per mirar de localitzar la seva filla perduda.

El film ens relata diverses vivències -dures i dramàtiques- des de dos punts de vista diferents: se’ns mostra la desesperació d’una mare que cada dia es presenta al centre de recerca de persones intentant tenir bones noves sobre la seva desapareguda filla de la qual només pot donar una breu descripció al no tenir-ne cap fotografia; mentre que al mateix temps, se’ns mostra una Marie que viu en un centre d’acollida, d’orfes, on fa mans i mànigues per tal d’evitar ser donada en adopció mentre escolta la ràdio a la cerca de noticies de la seva mare.

El film, tot i que va ser concebut i estrenat a la TV, podria ser tranquil·lament una pel·lícula de cinema amb un cert èxit de taquilla, ja que té tots els ingredients que fan que un títol, pel boca-orella, triomfi. És un drama, sí, un drama però que té certs tocs d’humor en el personatge d’en Jojo o en algunes situacions curioses. És un drama molt ben portat, sense ser opressiu o de llagrimeta fàcil, on no s’abusa de les situacions tràgiques -la historia ens si ja ho és prou- i que ha impactat al public assistent , provocant que fins i tot algú hagi deixat escapar alguna llagrimeta amb el magnífic happy end que ens apareix després de l’angoixa creixent de tot el film.

En un altre ordre de coses, i més com a reflexió personal, trobo que això de les mostres de cinema és curiòs, ja que a la pel·lícula de la setmana passada -Bajo el mismo cielo, de la Sílvia Munt- que a priori hauria de ser un producte molt més proper culturalment, i en part, potser una mica més comercial/de gran consum, no vàrem tenir el mateix èxit de públic que amb Kinder Des Sturms. El mateix va passar l’any passat a la Mostra de Cinema amb l’èxit inesperat dels films “Arropiero” i “Mirall Trencat”. I això que a priori haurien de semblar títols poc adients per ser projectats en una sala de cinema dins d’una mostra de cinema català. Estic francament sorprès i la comprensió de perquè les formules més de gran consum no funcionen i les altres si se m’escapa. Algú té idea de perquè passa això?

Ahir diumenge, després de dos intents fallits d’anar a veure l’última pel·lícula d’en James Cameron per no trobar entrades, per fi vàrem aconseguir anar a veure Avatar, la pel·lícula més esperada de la temporada. De fet, no va decepcionar, és una gran excel·lent pel·lícula i una experiència veure-la en 3D (era el meu primer cop amb aquesta nova tecnologia 3D).

Avatar és un film que feia mesos que volia anar a veure, des que vaig veure el primer teaser a la sala del cinema en no se quina altra peli que hem vaig quedar amb unes ganes enormes de poder gaudir de l’última obra mestra del conegut i gairebé mai decepcionant James Cameron. De fet, sembla ser que no era l’únic que tenia ganes de veure a la gran pantalla aquesta història, perquè tant a les sessions de divendres, dissabte com la de diumenge, la sala dels Cinemes de l’Illa Carlemany on es projectava Avatar estava plena a vessar. Imagineu! un diumenge a la sessió de les 22 hores amb previsió d’acabar la peli cap a la 1 de la nit i no hi havia ni un seient lliure! fins i tot més d’una hora abans, quan vàrem anar a buscar les entrades, ja només hi havia seients a primeres files i a les del darrera de tot! i això que la pel·lícula ja duia tres dies en cartell!.

Avatar no ens explica una història revolucionaria i nova, la veritat, sobretot per aquells que normalment gaudim de la ciència ficció, és una història que d’una manera o d’una altra ja s’ha tractat en aquest fantàstic gènere, però Cameron ha estat capaç de sintetitzar en 160 minuts una molt bona història, tota una cultura, un món nou, un univers nou, en una història pura de ciència ficció que barreja missatge moral/ètic, ciència, fantasia i que deixa volar la imaginació sense límits. Com la bona ciència ficció vaja!
James Cameron ens presenta amb aquest film una societat extraterrestre que viu en perfecta harmonia amb el seu entorn, el seu món; un món on tots els éssers vius estan interconnectats per alguna mena de connexió sinàptica mundial, de fet se’ns presenta una societat amb una cultura que recorda a la dels antics nadius nord-americans o a la dels nadius de l’Amazones i a la relació que tenien/tenen amb el seu entorn. La trama es desenvolupa a partir del contacte dels éssers humans, arribats de l’exterior, amb el poble Na’Vi. Es desenvolupa la típica història de contacte humà-extraterrestre, però des del punt de vista d’un recluta humà que a partir d’un Avatar (creació orgànica a partir d’ADN humà i Na’Vi) és capaç d’introduir-se dins de la societat Na’Vi, ser acceptat com a tal fins al punt de convertir-se, interiorment, en un més del poble de Pandora i de veure les maleses que els humans estan fent a l’entorn, al planeta, per tal d’extreure un mineral que a la Terra es paga a 20 milions el quilogram.

La pel·lícula està feta amb la última tecnologia disponible al cinema, a l’animació 3D i és una orgia de colors, imatges, música i escenes que fan que hom es transporti fàcilment fins a Pandora. La immersió en la història magistralment dirigida per James Cameron és total, a moments t’agradaria poder trepitjar aquells terres que brillen a la foscor, poder sentir l’entorn, les plantes i gaudir d’un vol a lloms d’un Ikran.

No sé si dins dels plans d’en Cameron hi ha el desenvolupar més el món de Pandora i la història d’Avatar, però si ho fes, si per exemple ho convertís en una trilogia a l’estil Star Wars podria convertir-se en la nova icona de la ciència ficció de principis del segle XXI. La història té potencial per convertir-se en una llegenda tal com va ser-ho Star Wars a finals del segle XX, de fet, personalment m’agradaria molt poder veure un Avatar 2 i 3 si el nivell de la història, si el llistó marcat per Avatar es manté igual d’alt o és superat. També, no ho negaré, voldria veure el món de Pandora en llibre, poder llegir pàgines i pàgines de les històries dels Na’Vi de les mans d’un gran mestre de la ciència ficció com podria ser Scott Card o K. Le Guin per posar dos autors que serien capaços de desenvolupar un món com l’imaginat per Cameron.

Avui, gairebé 24 hores després d’haver vist el film en tinc ganes de més, moltes més ganes! de fet, tinc pensat de tornar al cinema a gaudir altre cop de la història, algú m’hi acompanya?

Avui, després d’unes setmanes sense trepitjar una sala de cinema hem anat a veure 2012, una peli de la que amb prou feines havia sentit res i de la que només havia vist el trailer mesos endarrere.

Encara que he anat al cine bàsicament per distreure’m he de dir que he sortit molt i molt content de la sala. Si, l’argument és el mateix de sempre, el mateix que  ja s’ha repetit centenars de vegades al cinema, als llibres i a la televisió; de fet fins i tot utilitzar el calendari maia ja s’havia fet, però el més impressionant de la peli és que, encara que l’argument del film no aporta massa res nou al gènere, Emmerich aconsegueix rubricar una excel·lent obra.

2012 és un film que dura 2 hores i 30 minuts i que en cap moment, en cap!, se’t fa pesat. Els minuts sembla que no passin, l’acció és mantinguda al llarg de tota la trama i molt ben acompanyada per moments tendres, romàntics i d’humor; evidentment amanit amb una excel·lent simfonia d’efectes especials i visuals que apugen el llistó de la pel·lícula. Hi ha alguna escena “típica” que no acaba com t’esperes de manera que genera també, en molta menys dosi, sorpreses. Fins i tot hi ha subtrames que contradient l’estil tradicional de Hollywood der fer un Happy End no acaben així, amb el que, altre cop, tenim més mini-sorpreses.

Per mi, tal com em va passar amb District 9, crec que 2012  és, també, una pel·lícula que “re-inventa” el gènere. 2012 aporta una nova mirada a un gènere molt explotat, tant que era a l’abisme de l’autodestrucció i conseqüent desaparició. De fet, als que ens agrada aquest gènere només salvàvem alguns llibres de les desenes que van apareixent cada any, però, les altres expressions del gènere ja es podien cremar pensàvem. Ara, amb Distric 9, 2012, la última de Star Trek i una mica (no massa) “El Dia de Mañana” entre altres sembla que hi ha una clara tendència a agafar el bon camí, a tornar a donar aire fresc i a revitalitzar  la Ciència Ficció, cosa que m’alegra especialment ja que és un gènere que considero que apart d’entretenir també fa reflexions i fa reflexionar.