Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui recupero un escrit que fa temps que vaig fer (Gener del 2009) però que crec que segueix essent actual després dels fets d’aquesta setmana i que per desgràcia no ha canviat pas massa.

Després de tots aquests dies d’enfrontaments armats (per no dir una altra cosa) a la Franja de Gaza i després de veure els debats encesos que es mantenen al respecte, sobretot als mitjans de comunicacions, entre els partidaris d’Israel i els partidaris dels Palestins vaig decidir cercar informació sobre la creació de l’estat d’Israel per completar els coneixements que ja tenia fins el moment. Però oh!! Quina sorpresa!! No he trobat informació imparcial a gairebé cap lloc! Tots els posts són clarament tendenciosos a favor d’un bàndol o d’un altre, obviant informació important, i en alguns casos mentint descaradament, és per això que he fet un recull contrastat d’informació i la publico per donar més eines informatives a tothom que ho necessiti o la vulgui.

A mitjans dels segle XIX Palestina formava part de l’Imperi Otomà i estava poblat principalment per àrabs musulmans, àrabs cristians i alguns jueus. A finals de segle Leon Pinsker i Theodor Herzl van començar recolzaments internacionals per aconseguir una pàtria jueva a Palestina, encara que llavors Palestina no era considerada com l’únic lloc on poder fer aquest país (s’havia considerat la Patagònia, Rússia i en diversos llocs de l’Àfrica), però el 1897 el Primer Congrés Sionista va establir que la pàtria jueva seria a Palestina.

A la Primera Guerra Mundial Palestina va passar a control de Gran Bretanya, que el 1917 va decidir establir Palestina com a la llar nacional jueva sempre que es respectessin els drets civils i religiosos dels habitants no jueus de Palestina. El 1922 després de la Primera Guerra Mundial la Lliga de Nacions va confirmar el mandat Britànic sobre el territori.

Durant aquest protectorat es va fomentar la immigració jueva cap a Palestina, sobretot amb l’amenaça nazi, el que va aconseguir que amb pocs anys la població de jueus augmentés dels escassos 80.000 a 500.000 l’any 1939, fet que va provocar grans tensions entre la població originaria del territori i la immigrada, fet que va provocar que Gran Bretanya instaurés restriccions dures, gairebé totals, a aquesta immigració.

Degut a aquestes tensions i a la guerra no oberta que mantenien els sionistes i els àrabs, les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial i del descobriment de l’holocaust va elaborar un pla l’any 1947 que fraccionava Palestina en dos països diferents, dos països definits per l’ètnia i la religió, mentre que Jerusalem es convertiria en una ciutat internacional que seria la capital compartida dels dos països. Aquest pla fou aprovat per la majoria de jueus palestins i àmpliament rebutjat pels àrabs al considerar que la ONU fraccionava el seu territori natural i tradicional per regalar-lo als estrangers.
La violència entre les dues comunitats va esclatar novament amb gran força, sobretot quan Gran Bretanya va anunciar que abandonava el seu protectorat, però un dia abans d’aquest fet, el 14 de maig de 1948 David Ben Gurrion va proclamar l’estat d’Israel, un estat que els àrabs estaven disposats a impedir a tot cost.
El dia següent Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban van atacar i envair el nou estat. En una guerra, anomenada la guerra de la independència, caracteritzada per la improvisació en materials i per l’ús de tàctiques hàbils per part dels jueus va aconseguir que Israel rebutgés les forces àrabs i que aconseguís conquerir nous territoris fora de les fronteres definides per la ONU. Amb la declaració de l’alto al foc i amb la signatura dels diversos armisticis el 1949-1950, Israel va ocupar tot el territori atorgat per Nacions Unides més una bona part de territori assignat als àrabs i la part occidental de Jerusalem (Israel va augmentar de cop un 50% el seu territori).
Aquesta guerra va crear una bossa de 710.000 refugiats àrabs i 800.000 refugiats jueus (els jueus que van ser obligats a abandonar els països perdedors de la guerra).

El 1950 Israel va promulgar una llei que dotava als jueus residents a qualsevol país del món el dret a emigrar a Israel, encara que més de 250.000 jueus supervivents de l’holocaust ja arribaven al país.

El 1952 va significar un acostament d’Israel als Estats Units i la intenció dels Britànics de retirar-se del Canal de Suez fet que va provocar que diverses faccions militars israelianes es preocupessin i van iniciar una campanya d’atemptats contra objectius americans, britànics i egipcis per mirar de deteriorar les relacions amb aquests països. La operació va ser descoberta, però no va aconseguir que les relacions no es deterioressin.

El 1956 les tensions amb Egipte es van aguditzar arrel de les incursions de guerrilles egípcies en territori israelià i de les incursions militars israelianes de resposta en territori nacional egipci. El 26 de juliol la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig per part d’Egipte del Golf d’Aqaba als vaixells amb destinació Israel va provocar que els països que havien dominat el Canal fins llavors (França i Gran Bretanya) arribessin a un acord secret amb Israel per a recuperar el control del Canal a través de la força militar.
En virtut d’aquest acord Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí al mes d’octubre, ocupant el Canal, fet aprofitat per França i el Regne Unit per desembarcar amb l’excusa de restablir l’ordre.
El 1957 la URSS i els EUA es van mostrar contraris a l’ocupació parcial d’Egipte i van demanar la retirada de les forces israelianes i el control del Canal per Nacions Unides.

Entre el 5 i 10 de juny de 1967 es va produir l’anomenada Guerra dels Sis Dies quan Egipte va demanar la retirada de les tropes internacionals del Canal mentre acumulava forces a la frontera. Israel en un atac preventiu de la forca aèria va atacar les forces aèries d’Egipte, Síria i Jordània aniquilant-los completament.
Amb la signatura de la pau el dia 11, Israel va aconseguir el control de l’est de Jerusalem aconseguint-ne l’annexió, l’ocupació de la Franja de Gaza, el control de la península del Sinaí fins al Canal de Suez, el control de la regió occidental del riu Jordà i del altiplans del Golan a la frontera amb Síria.
El novembre Nacions Unides va promoure un acord de “pau a canvi de terra” en el que Israel retornava els territoris conquerits i les altres nacions es comprometien a no atacar Israel, un acord que cap de les parts en conflicte va acceptar.

El 1973 Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel, a la guerra anomenada Yom Kipur, derrotant completament l’exèrcit israelià. Després de tres setmanes de guerra, Israel va aconseguir recuperar terreny perdut i quan els egipcis ja havien penetrat fins al Sinaí i els israelians eren a Egipte i prop de Damasc, les Nacions Unides van fer una crida a la pau. El 1974 i arrel d’aquest atac sorpresa sobre territori israelià, es va arribar a un acord polític que asseguraria les fronteres d’Israel amb l’establiment d’una zona neutral a l’est de Canal de Suez i al territori del Golan custodiat per les Nacions Unides.

El 1977 les relacions amb Egipte i Israel van perdre un caire positiu que va permetre la visita del president egipci Sadat a Israel i el reconeixement de l’estat israelià per part d’Egipte. L’any següent amb la intervenció de Jimmy Carter i els EUA es va signar un Tractat de Pau amb que Egipte va recuperar el Sinaí, es va acordar la lliure navegació per el Canal de Suez i Cisjordania i la Franja de Gaza serien objecte d’una negociació per establir un règim autònom.
La Lliga Àrab va expulsar Egipte de la seva organització arrel d’aquest acord, i el president Sadat va ser assassinat per militars radicals del seu país que s’oposaven a l’acord amb Israel.

Els activistes palestins expulsats de Jordània el 1970 es van traslladar al sud del Líban i van iniciar una guerra de guerrilles contra Israel. Aquests atacs van tenir resposta el 1978 de les forces israelianes amb la invasió del sud del Líban encara que es van retirar a petició de la ONU. El 1982 els enfrontaments continuaven i Israel va tornar a envair el sud del Líban fins a ocupar Beirut amb l’objectiu de derrotar el Front d’Alliberació Palestí. A l’agost el Front d’Alliberació va retirar les seves forces del Líban i aquest país i Israel van arribar a un acord de pau que mai es va signar. Israel, que havia patit moltes baixes en aquesta invasió, va retirar la majoria de forces del país deixant una forca armada que controlava una zona de seguretat juntament amb les milícies cristianes libaneses. No va ser fins l’any 2000 que Israel va retirar totes les seves tropes del Líban.

Finalment, el 2005 la Franja de Gaza i la zona de Samaria, al nord de Cisjordania van ser desocupades amb un pla unilateral de retirada israelià, encara que aquest país es va reservar el dret de defensar-se d’accions terroristes en aquestes zones com va passar el 2006 i com està passant actualment.

Avui dissabte hem fet una petita escapada amb un amic i company de feina a Barcelona amb l’excusa de fer la ruta guiada pel barri gòtic basada en el llibre “L’Església del Mar” d’Ildefonso Falconés, un magnífic llibre que hem vaig llegir ja fa temps i que em va agradar moltíssim.

Com dic, aquesta era l’excusa bàsica per escapar-se i provar un producte cultural que encara no havia provat: les rutes guiades. Només n’havia fet una abans a Amsterdam, aquest estiu passat, que em va permetre adquirir una mica de coneixement de la ciutat i de la seva història, personalitat i tradició (molt superficial, evidentment) i certament em va agradar força, però clar una cosa és fer una ruta guiada a l’estranger a una ciutat que no coneixes i una altra és fer una ruta guiada cultural/històrica a Barcelona, ciutat que hom coneix amb una història i cultura que li és propia. De fet tenia molta por d’aquestes rutes pel fet que no fossin massa orientades al guiri que passa per la ciutat i per això quan en José Luis em va proposar de fer aquesta ruta em va semblar una magnífica oportunitat per provar aquest producte comercial. Al final si resultava que la ruta no m’agradava o no em convencia, com a mínim passava un dissabte en bona companyia i menjant d’allò més bé! i és que aprofitant el viatge hem anat al restaurant El Pebrot i el Petit Cargol al barri de Sants, que m’havien recomanat, a menjar-nos un bon plat de cargols a la llauna, uns bons espàrrecs de marge a la brasa i un entrecot prou bo (això si, sense comparació amb el de Bruna del Pririneu ).

Primer de tot, em anat a dinar a aquest restaurant, tot i que hem menjat de conya i molt bo, el preu ha picat una mica, suposo que també perquè ens hem passat un pèl demanant, de fet amb els cargols i l’entrecot n’hi havia més que suficient ja que l’olla de cargols era enorme, i l’entrecot també era prou gegant, ni postres hem volgut! i és que hem sortit prou farts! haha, sort que després ens esperaven gairebé tres hores de caminar i ho hem fet baixar tot.

A les 16 hores em anat fins a la portalada principal de Santa Maria del Mar i ens hem trobat amb la guia de l’empresa itinera Plus, una jove mallorquina d’ascendència britànica molt simpàtica i molt mona (ja sabeu com em posa el mallorquí a mi ) just quan la pobre suportava l’impertinència d’un crio de 10 anys malcriat amb uns pares incapaços de controlar-lo. La ruta ha començat als voltants de Santa Maria del Mar, posant-nos una mica en situació i explicant els detalls que es poden veure a la façana principal, com els bastaixos representats als capitells exteriors i a la porta mentre fèiem temps fins que a les 16:30 han obert l’església al públic, moment que em aprofitat per entrar i admirar aquest magnífic monument que encara no havia visitat. L’espai únic, sense separacions entre naus, la il·luminació, els vitralls, i tot el conjunt fan que sigui una de les vistes més boniques que recordo de l’arquitectura gòtica catalana, és realment impressionant. He trobat a faltar no tenir un trípode i més pràctica amb la reflex per poder aconseguir fer bones fotos de l’interior, però sempre hi podem tornar! hehe. La ruta ha continuat per tot el barri gòtic fent referències clares al llibre, passant pel carrer de Canvis Vells i Canvis Nous on Arnau va fer fortuna, al carrer dels Montcada on el protagonista hi compra una casa quan esdevé cònsol de mar, també, tot i que no apareix al llibre, hem visitat una de les poques parròquies romàniques que queden a la ciutat, la capella de Marcús; hem admirat l’arquitectura gòtica present al barri i l’hem distingida de la neogòtica del modernisme, i una pila de coses que detallar-les em faria fer un text massa llarg.

Han estar 2 hores i 45 minuts que han passat volant i que a títol personal m’han donat l’oportunitat de  practicar amb la reflex i de comentar amb la guia diversos temes històrics (car, ella és historiadora), de fet m’hauria agradat poder anar a fer un cafè amb aquesta noia i poder xerrar hores i hores d’història, d’anècdotes de la ciutat, de Mallorca, dels viatges que ha fet coneixent museus i ciutats, etc, etc, semblava una noia força interessant. Una llàstima.

La ruta en si està força bé i m’ha obert la gana de fer la resta de rutes que tenen. De fet, aquesta és la única ruta que tenen basada en un llibre, cosa que personalment m’ha fet sentir més curiositat pel tema i més simpatia cap a l’empresa. Estic segur que la resta de rutes, molt més centrades en el tema històric que no pas en un llibre de ficció, em seran molt més estimulants i molt més interessants que no pas aquesta que, com ja he dit, m’ha agradat però de la que no he sortit especialment entusiasmat, si engrescat pel format, però no amb aquell gust de boca que em va deixar la ruta d’Amsterdam. Suposo que el fet de ser un aficionat a la història ha provocat que una ruta d’aquest estil on els temes històrics es toquen superficialment m’hagi semblat poc, sobretot perquè tot el que s’ha explicat ja em sonava o ho coneixia; de fet  no crec que faci cap altra ruta “de llibre” però el que si tinc clar és que si vull fer totes les històriques que pugi.

Després de la ruta, i per finalitzar el dia, ens hem apropat a Sarrià per fer una parada de birra+braves a Can Tomàs, on jo no hi havia estat mai i que diversa gent m’havia recomanat per les seves bones braves. La primera ració no m’ha semblat mereixedora de la fama, però les següents dues racions m’han fet canviar d’idea. Estan força bé i de fet, són braves que s’assemblen molt a la brava tradicional i que recordo de petit i que misteriosament sembla que s’ha perdut ja que no la fan a cap bar que conegui, tothom fa versions, però cap s’assembla a l’original, què ha passat? però això és un misteri a resoldre en un altre post

Au, bona nit! que al final m’he allargat més del que volia i ja són vora les dues de la nit! Salut a tothom!!