Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Ara tot just arribo de la projecció de la segona pel·lícula del Finestra Zoom d’enguany -organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra- i he de dir que sota un títol estrany -car està en alemany i jo d’alemany ni papa- hi ha una magnífica peli ambientada a l’Alemanya de la post-guerra.

El film se centra en el drama d’una mare -paper que interpreta la magnífica, guapíssima i guanyadora d’un Emmy: Felicitas Woll (coneguda a Catalunya per protagonitzar la sèrie Berlin, Berlin emessa al K3/33)- que es veu separada de la seva filla – Marie- enmig del caos de l’estació de Gliwice on milers de refugiats intenten fugir de l’est del país a la cerca de millors condicions de vida. Rosemarie Herrman – Felicitas Woll-  es veu empesa a donar la seva filla per perduda i a cercar un lloc on poder establir la part de la seva família que s’ha pogut salvar a l’sud-oest del país. Un cop han aconseguit establir-se de manera més o menys provisional en un centre de refugiats en zona controlada per l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, Rosemarie inicia una cerca desesperada per mirar de localitzar la seva filla perduda.

El film ens relata diverses vivències -dures i dramàtiques- des de dos punts de vista diferents: se’ns mostra la desesperació d’una mare que cada dia es presenta al centre de recerca de persones intentant tenir bones noves sobre la seva desapareguda filla de la qual només pot donar una breu descripció al no tenir-ne cap fotografia; mentre que al mateix temps, se’ns mostra una Marie que viu en un centre d’acollida, d’orfes, on fa mans i mànigues per tal d’evitar ser donada en adopció mentre escolta la ràdio a la cerca de noticies de la seva mare.

El film, tot i que va ser concebut i estrenat a la TV, podria ser tranquil·lament una pel·lícula de cinema amb un cert èxit de taquilla, ja que té tots els ingredients que fan que un títol, pel boca-orella, triomfi. És un drama, sí, un drama però que té certs tocs d’humor en el personatge d’en Jojo o en algunes situacions curioses. És un drama molt ben portat, sense ser opressiu o de llagrimeta fàcil, on no s’abusa de les situacions tràgiques -la historia ens si ja ho és prou- i que ha impactat al public assistent , provocant que fins i tot algú hagi deixat escapar alguna llagrimeta amb el magnífic happy end que ens apareix després de l’angoixa creixent de tot el film.

En un altre ordre de coses, i més com a reflexió personal, trobo que això de les mostres de cinema és curiòs, ja que a la pel·lícula de la setmana passada -Bajo el mismo cielo, de la Sílvia Munt- que a priori hauria de ser un producte molt més proper culturalment, i en part, potser una mica més comercial/de gran consum, no vàrem tenir el mateix èxit de públic que amb Kinder Des Sturms. El mateix va passar l’any passat a la Mostra de Cinema amb l’èxit inesperat dels films “Arropiero” i “Mirall Trencat”. I això que a priori haurien de semblar títols poc adients per ser projectats en una sala de cinema dins d’una mostra de cinema català. Estic francament sorprès i la comprensió de perquè les formules més de gran consum no funcionen i les altres si se m’escapa. Algú té idea de perquè passa això?