Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Títol: El Libro Sin Nombre
Títol Original: The Book With No Name
Autor: Anònim
Editorial: Ediciones B
Gènere: Ficció – Thriller
Nota: Excel·lent

Aquesta nit passada vaig acabar de llegir-me un llibre sorprenent, un llibre que ja des dels seus orígens se salta el que és habitual.

El Libro Sin Nombre és un llibre sense títol i d’autoria desconeguda que va aparèixer del no res a Internet, a una editorial/impremta virtual anomenada lulu.com. De lulu.com va saltar a les xarxes socials amb un gran rebombori i un boca-orella digital, causat en gran part per la misteriosa història del llibre i els intensos debats de si era una obra sorgida de la ploma d’Stepehn King o Quentin Tarantino, que va provocar que finalment una editorial tradicional s’interessés per la novel·la i decidís publicar-la en paper. Temps després encara no se sap qui és l’autor, i les editorials parlen amb l’escriptor via mail, un escriptor que signa amb el nom d’un des seus personatges: Kid Bourbon.

El Libro Sin Nombre ens situa en un present sense especificar, a la ciutat de mala fama i oblidada de la ma de Déu: Santa Mondega. Una ciutat on hi regna el caos, on la delinqüència i la violència forma part del dia a dia. Una ciutat ignorada pel govern federal que cada cinc anys, puntualment durant el festival Lunar, pateix un eclipsi solar total. Un fenomen estrany que porta a la ciutat personatges obscurs i indesitjables. Durant el festival Lunar de fa cinc anys, un misteriós personatge anomenat Kid Bourbon va arribar a la ciutat i va provocar una de les majors massacres que s’hi han vist mai. Ara, cinc anys després, quan tothom donava per mort aquest malson, el dia de l’eclipsi s’acosta i en Kid Bourbon ha tornat a la ciutat cercant venjança.
L’aparició en escena d’en Kid Bourbon es barreja amb la cacera d’una estranya gemma anomenada Ojo de la Luna protagonitzada per dos monjos karatekes ingenus i pels elements més sinistres i violents de la ciutat. I és que es diu que qui posseeix aquesta gemma aconsegueix sobreviure la mort, aconsegueix el poder de la immortalitat.

Continua llegint…

Aquest matí he acabat la meva última lectura: “El Libro de los Cráneos” d’un dels millors autors de ficció psicològica de les últimes dècades del segle XX: Robert Silverberg.

Tot i que la idea central sobre la que es desenvolupa el llibre és la vida eterna, podem dir que no es una història de ciència ficció, sinó que és una història iniciàtica amb tics road movie: Un grup de d’amics universitaris descobreixen un manuscrit antic escrit en català medieval on se’ls ofereix la vida eterna. El preu a pagar, però, serà tant gran com la recompensa: dos dels quatre hauran de morir per a que els altres dos obtinguin el regal de la vida eterna. Un d’ells haurà de sacrificar-se voluntàriament i l’altre haurà de ser assassinat a mans dels seus amics.

Silverberg és especial, i el que comença essent una simple aventura amb un argument si fa o no fa ja gastat -la recerca de la vida eterna és un tòpic a la literatura universal des de fa mil·lènis- es converteix en un viatge de creixement personal, plenament psicològic, desenvolupat amb la fluïdesa i la originalitat que ens proporciona el fet que cada capítol sigui la visió personal, en primera personal, de la història de cada un dels quatre amics. El viatge dels quatre protagonistes al llarg de bona part dels EUA dels anys setanta del segle passat ens proporciona una visió de quatre joves que provenen de diferents ambients socials i econòmics -tenim un jueu erudit i tímid; un pagès de Kansas alt, fort i sense complexos; un ric d’una famosa família colonial despreocupat, arrogant i segur de si mateix; i un homosexual escarransit bohemi i manipulador- en ple conflicte amb una societat canviant cap a la racionalitat absoluta, i on el pensament científic ho governa tot.

Els quatre joves, cults i universitaris -amb tot el que implica aquesta paraula- es plantegen un bon dia d’hivern si fer cas d’un antic manuscrit que els proposa l’accés a la vida eterna, a la no mort, o fer cas de les idees racionals i descartar el text com a quelcom supersticiós, com a mite. Finalment decideixen -a pesar del Novè Misteri que anuncia que dos han de morir- provar sort i esbrinar si l’antic monestir d’Arizona que troben ressenyat en un vell diari és el que s’anomena al manuscrit i esbrinar si la secta encara existeix i els pot concedir la vida eterna. És en aquest punt en el que realment comença el viatge, i no el viatge pels EUA, sinó el viatge psicològic de cada un dels quatre protagonistes que mica en mica se’ns van mostrant com a èssers humans, imperfectes, amb secrets, amb tarannàs i personalitats properes que tot i desitjar la vida eterna, no volen mal a ningú.

El llibre, gràcies a l’estil fluid i ràpid d’en Silverberg, es llegeix d’una revolada, sense que cap capítol es faci pesat tot i plantejar la història com una evolució mental, com quelcom psicològic. És una profunda immersió en el ser psicològic, en l’ànima de l’ésser humà, subtil, misteriosa que difícilment podem classificar com fantasia o com a ciència ficció, es fa d’allò més dificil classificar-la en un cap dels grans gèneres de la literatura, i això que pot ser una murga, per mi, és una mostra del gran talent d’en Robert Silverberg.

Conclusió: Un gran relat, de marcat caràcter, peça central en la gran producció d’en Silverberg que ens proporciona una molt bona estona de gaudi.

Títol: El Libro de los Cráneos
Títol Original: The Book of Skulls
Autor: Robert Silverberg
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció? Fantasia?
Nota: Notable Alt