Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Cada dia que passa tinc més i més clar que a Espanya prefereixen que a Catalunya governi un sol partit amb majoria absoluta, un partit al que ja tenen les mesures agafades i que saben que governant en solitari difícilment donarà sorpreses desagradables com ha fet en Pasqual Maragall i en José Montilla -suposats amics i vassalls fidels-.
Al contrari del que defensava en el meu anterior article, ja no crec que sigui el PSC el que desitja regalar la Generalitat a l’Artur Mas, més aviat m’inclino per pensar que és el PSOE -i el PSC acata per disciplina de partit- qui desitja una Generalitat que torni a aquelles màximes pujolianes que tantes alegries han generat a Madrid de “el peix al cove” i del “ara no toca”.

Encara que en el present article hagi canviat unes sigles per unes altres -al final són el mateix, ja ho sabem- el fons del meu pensament segueix essent el mateix: CiU no molestarà, CiU mai vindrà a Madrid a avisar de la desafecció catalana, CiU serà capaç de contenir el desastre, calmar els catalans i fer-los callar. Això és el que deuen pensar a Ferraz vist com han anat evolucionant les coses en les ultimes setmanes. Mas, mentre tant, es frega les mans veient la cadira de Presidència buida i la mamella del poder plena i disponible i Catalunya plora per tenir una classe política tant nefasta.

Aquest migdia el TC, finalment, ha donat a conèixer les 1.000 pàgines de sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, entre d’altres coses, ataca els símbols nacionals de Catalunya, un article que segons els espanyols només és constitucional si aquests símbols són considerats símbols d’una nacionalitat i no símbols d’una nació (recordem que el TC i Espanya neguen que Catalunya sigui una nació).

Al sentir la notícia m’ha assaltat un dubte, una pregunta existencial: Quina diferència hi ha entre nació i nacionalitat? Repassem uns quants diccionaris.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

nació

1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
3. Nació proletària País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, però amb un excés de mà d’obra.

nacionalitat

1. Caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació. La nacionalitat jueva.
2. Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat. Un individu de nacionalitat italiana

Segons el diccionari anglès de Cambridge:

nation

1. A country, especially when thought of as a large group of people living in one area with their own government, language, traditions, etc.
2. A large group of people of the same race who share the same language, traditions and history, but who might not all live in one area.

nationality

1. The official right to belong to a particular country
2. A group of people of the same race, religion, traditions, etc

Segons el diccionari francés de Larousse:

nation

1. Ensemble des êtres humains vivant dans un même territoire, ayant une communauté d’origine, d’histoire, de culture, de traditions, parfois de langue, et constituant une communauté politique.
2. Entité abstraite, collective et indivisible, distincte des individus qui la composent et titulaire de la souveraineté.
3. Synonyme de langue (de l’ordre de Malte)

nationalité

1. Appartenance juridique d’une personne à la population constitutive d’un État.
2. Groupement d’individus ayant même origine, ou tout au moins une histoire et des traditions communes.
3. État, condition d’un peuple constitué en corps de nation ; nation considérée dans sa vie propre et individuelle.

I acabarem amb el diccionari que van utilitzar els del TC (recordem que són monolingües i que per tant, pobrets, no van poder llegir l’Estatut, sinó una simple traducció). Segons la Real Academia Española de la Lengua:

nación

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
4. Coloq. p. us. nacimiento (acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
5. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.
de ~. 1. Para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

nacionalidad

1. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.
2. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación.
3. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.
4. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.

Curiós que la ÚNICA llengua que fa una diferenciació clarament tendenciosa sigui l’espanyol. “No haze falta deci nada más” oi?

Avui m’he llevat amb un creixent sentiment d’indignació, però d’una indignació diferent de l’habitual, una indignació provocada per la covardia d’en Montilla i la seva patuleia de seguidors. Mentre sentia les noticies i escoltava astorat la negativa del PSC de donar suport a un lema que la setmana passada no havia generat cap controvèrsia, m’he fet la pregunta que avui s’està fent tothom: per què?
El perquè és bastant clar, segons la meva opinió, i en comptes de quedar-me tant ample qualificant-los de traïdors, covards i espanyols, la meva reflexió ha anat una mica més enllà i he arribat a la conclusió de que al darrera d’aquesta gran operació hi ha quelcom molt més greu, hi ha uns interessos obscurs i mal intencionats.

Amb aquesta operació mediàtica, en Montilla i el PSC intenten fer control de danys després d’una setmana dura. El dia de la sentència del TC, en Montilla es va passar de frenada posant el crit al cel i fent de President de la Generalitat de Catalunya, una situació nova per aquest partit que històricament ha mirat més cap a Madrid que no pas cap al cor de Catalunya. Montilla, al liderar la resposta indignada del poble de Catalunya va donar-li ales, unes ales que van donar força i contundència als ciutadans, una força i una contundència que van espantar a més d’un a les files socialistes. Avui, una setmana després i veient els resultats de les últimes enquestes electorals (on no existeix cap possibilitat de que el PSC torni a la Generalitat), la posició del govern espanyol davant la sentència i la possibilitat de fractura interna; el PSC ha decidit regalar la Generalitat a Convergència i Unió i retirar-se a les trinxeres, als ajuntaments, diputacions i consells, allà on sempre han estat i des d’on poden exercir el seu poder i influència sense perdre-hi cap llençol.

El PSC ha decidit que una Convergència i Unió amb majoria absoluta a la Generalitat generarà a Espanya, a Madrid, menys problemes que qualsevol altre combinació. Pel PSC, un Mas amb majoria absoluta obre la porta a recuperar la tant “estimada” basa d’oli catalana, obre la porta a retornar al vell esquema pujolià i evitar que l’actual creixement sobiranista i independentista arribi a un punt crític i de no retorn. Una situació que amb una CiU vencedora però no majoritària, necessitada de pactes per governar, potser aniria en contra dels interessos del PSOE i d’Espanya; veure CiU pactant amb ERC seria veure una unitat nacional catalana inacceptable, seria veure la continuació de l’actual deriva independentista i és per això, que ara, en Montilla ha decidit dinamitar la manifestació d’aquest dissabte.

Quatre freaks amb toga, que amb prou feines han exercit de juristes i que només “han demostrat” les seves capacitats escrivint molts llibres i no exercint a peu de carrer, van decidir ahir laminar la sobirania del poble, de la ciutadania de Catalunya.
Quatre talibans espanyolistes van decidir que el que vota la gent en referèndum no val ni un ral, si aquests són catalans.
Quatre magistrats deslegitimats, clarament influenciats pels partits polítics, vestits amb l’estanquera i abrigats pel nacionalisme espanyolista van aixecar el braç dret i van dir alt i clar “Cataluña y sus ciudadanos no son soberanos! Solo decidimos nosotros”.

Pendents de veure la sentència final i d’analitzar les “reintepretacions” que els pallassos del TC han fet, queda clar que la sentencia toca els següents aspectes:

- Estableix i repeteix fins l’extenuitat la “indisoluble unidad del estado español”.
- Reinterpretarà part dels articles que fan referència al finançament de la Generalitat i la cistella d’impostos.
- Elimina la possibilitat de posar límits a l’anomenada ‘solidaritat autonòmica’.
- Es manté el terme nació al Preàmbul però s’estableix explícitament que ‘no té eficàcia jurídica’.
- Elimina el caràcter ‘preferent’ de la llengua catalana a les administracions i als mitjans de comunicació públics.
- Elimina el caràcter exclusiu de les competències del Síndic de Greuges.
- Reinterpretarà l’article 122, que regula les consultes populars.
- Elimina el caràcter vinculant dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries.
- Reinterpretarà la divisió de Catalunya en vegueries.
- Elimina les competències exclusives del Síndic de Greuges de Catalunya.
- Elimina la normativa catalana sobre l’activitat financera de les caixes d’estalvi i obligarà a legislar segons les ‘bases estatals’.
- Elimina la possibilitat d’establir i regular els tributs dels governs locals.
- Elimina la possibilitat de crear un Consell de Justícia de Catalunya.
- Impedeix que el TSJC sigui l’última instància judicial a Catalunya.

Us deixo amb l’article a l’Avui d’en Iu Forn que em sembla d’allò més adient!

Espanya ha dit adéu Catalunya!!!
29/06/10 02:00 – Iu Forn
Avui llegirem la lletra petita de la sentència del Constitucional i, anant bé, d’aquí una setmana començarem a saber que ens ha passat exactament. Però un cop els partits ja han obert la discussió partidista i fan crides a una unitat que no es creuen, nosaltres –humils ciutadans– intentem intuir si al final la puntada ens l’han fotut al paladar o a l’estómac. I la primera reflexió és: quatre anys per a això? Quatre anys per fer pública la decisió en dos fulls i a corre-cuita a 1/4 de 9 del vespre? Què hi havia de diferent ahir que dimecres passat o el 28 de gener del 2008 a les sis de la matinada?
I la segona reflexió, i fonamental, és que ara sí que ja tenim per escrit quines són les autèntiques regles del joc. El peix al cove pujolià ens va entretenir durant 20 anys. Pujol, coneixedor com ningú del país, sabia que aquella era la línia que no podíem creuar sense que s’esvaís l’encanteri. El peix al cove era aquella Ítaca on algun dia arribaríem, però ahir va caure la cortina i darrere del decorat de cartró pedra no hi ha Ítaca sinó l’abocador del Garraf. Ahir vam descobrir que els Reis són uns senyors i una senyora que tenen el càrrec que tenen perquè els dos partits polítics majoritaris a Espanya els han situat allà, que responen a criteris partidistes i ideològics i que estan per sobre del poble que ha votat un Estatut. És tan absurd que ara la Constitució votada pel poble espanyol pot ser duta al Constitucional i ser declarada inconstitucional.
Hem ofert la mà i ens l’han fet carpaccio. Ahir Espanya va triar fer-se independent de Catalunya. Unilateralment. En prenem nota.