Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui m’he llevat, com cada dia, escoltant la ràdio -El Món a RAC1- i oh! la meva sorpresa ha estat majúscula quan he sentit l’última notícia pel que fa a l’afer de la pedofília en el si de l’església catòlica, romana i apostòlica. Ara resulta que el Vaticà, en boca del seu secretari d’estat Tarcisio Bertone, diu que tots els casos de pedofília estan vinculats amb l’homosexualitat i no pas amb el celibat com molts experts laics -i no laics- deien les últimes setmanes. I a sobre, en Bertone aquest té la barra de dir que té proves científiques que demostren aquesta vinculació! Però què és això!? com algú que està al davant d’una organització que reverencia una cosa metafísica, indemostrable, no empírica i que basa totes les seves creences en una colla d’axiomes inqüestionables gosa dir que té proves científiques irrefutables de res? va home va! deu ser una prova científica tant irrefutable com que la terra és plana i el centre de l’univers oi?

Com és que la cúria romana és incapaç d’acceptar que la seva església està formada per homes, per humans, i que com a tals pateixen dels mateixos mals que la resta de la humanitat? Què passa, que per que tinguin unes creences específiques ja han de ser homes sants, purs, il·luminats i sense màcula? com tota organització amb pes, l’església catòlica pateix dels mals de l’abús de poder, del tràfic d’influències i de la corrupció. Amb la diferència que gràcies a aquests axiomes de fe, la protecció que el Vaticà proporciona a tots els seus -especialment als càrrecs amb galons com bisbes i cardenals- i a la pròpia ceguesa dels seus fidels, fa que l’església catòlica no passi comptes amb la societat de totes les maleses que ha fet. Amb l’excusa de que l’única justícia aplicable als membres ordenats de l’església és la justícia divina, la cúria catòlica ha fet i desfet segons els seus propis interessos, uns interessos que en la gran majoria de casos només responien a les ambicions i inquietuds personals dels membres d’aquesta congregació.

No és d’estranyar, doncs, que davant de la impunitat d’acció dels membres de l’església cada dia hi hagi un allunyament més pronunciat de la societat a la que se suposa que representa, si és el mateix que passa amb la política! La desafecció de la societat vers la classe política i l’església té més punts de contacte dels que hom es pensaria.

En dies com avui m’autoafirmo respecte de la meva posició sobre l’eutanàsia per humans. L’eutanàsia hauria de ser legal, que els donin pel cool als cristians/catòlics i purria semblant! que els donin pel cool per la seva absurda i incoherent moral!! oi que sacrifiquem animals per tal d’evitar-los patiments quan se certifica que no hi ha res a fer i que ja és terminal? doncs perquè amb els éssers humans som més cruels? perquè no es pot acabar amb el patiment d’una persona que ha patit 4 embòlies cerebrals en 48 hores, que té líquid als pulmons, que s’ha quedat cega, que no menja, que no pot ni moure un múscul i que amb prou feines reacciona davant dels estímuls i és incapaç d’interactuar amb l’entorn? Perquè hem d’esperar a que tingui un col·lapse cardio-respiratòri? perquè no se’l pot sedar el suficient per accelerar aquest procés un cop se sap, es certifica, que no té remei? perquè hem de fer patir a una pobra dona que ja ha viscut una vida plena de vuitanta llargs anys? perquè s’ha de fer patir a familiars i amics que ronden l’agonitzant sense poder-hi fer res, amb un creixent sentiment d’impotència i de ràbia esperant només que arribi fatídic moment per poder plorar el seu ésser estimat i enterrar-lo en pau??

Ahir diumenge 4 d’Octubre, al programa 30 minuts de TVC van fer un reportatge per reflexionar: “Decidir la Mort“.

El reportatge plantejava 4 històries personals de malalts terminals, alguns de més fotuts que d’altres, alguns amb assistència mecànica i d’altres que tot i que encara es poden valer per si mateixos, en els propers mesos la malaltia degenerarà prou com per a que es converteixin en malalts dependents. La gran qüestió del reportatge és si hom té dret a decidir sobre la seva vida o no, si hom pot decidir l’hora en que ha de morir o no.

El debat de l’eutanàsia és un debat encès, que sempre que es planteja genera un conflicte entre dos punts de vista, un conflicte que no admet mitges tintes i que de moment, té guanyat el bàndol del NO, el bàndol de l’església catòlica i dels moralistes que impedeixen el dret a decidir un mateix com encarar la vida o el final de la mateixa. Personalment he de dir que estic 100% a favor de l’eutanàsia, del suïcidi assistit, del dret a decidir el moment de la mort i tots els eufemismes i paraules que volen dir el mateix, així que si no comparteixes aquest punt de vista aviso que si continues llegint, no t’agradarà el que diré.

Perquè una persona que es pot valer pels seus propis mitjans pot decidir quan acabar amb la seva vida i una persona que necessita ajuda externa (mecànica i personal) per sobreviure no ho pot decidir? Com és que als nostres animals de companyia, als cavalls, gossos, gats, quan tenen una malaltia terminal, que pateixen i que no té possible curació tenim la dignitat i la voluntat d’aplicar-los l’eutanàsia i en canvi, a les persones no se’ns deixa? que potser una vida és més valuosa que l’altre? que potser el gos pot triar si vol morir o no? que se li pregunta? com és que decidim per ell? com és que una persona que pot decidir per ella mateixa, que és racional, que pensa i reflexiona no ho pot fer? altre cop imposem la nostra voluntat a la de l’altre? talment com si fos un gos? és això potser? potser pensem que és com un animal que no sap el que es fa i que per tant som nosaltres els que hem de decidir què fer amb la seva vida i la seva mort?

Tot plegat és conseqüència d’un concepte de la vida i la mort basat principalment en les creences, la moralitat i l’escala de valors creada i imposada per la religió cristiana i les seves esglésies, que de fet és el bàndol que amb més virulència s’oposa a l’eutanàsia. Tot està basant en conceptes tant simples com el “som en aquest món per a sofrir” o “els suïcides no van al cel”, conceptes que la pròpia església catòlica en la seva incoherència ha demostrat repetidament al llarg de la historia que pot canviar segons el vent que bufa; només cal recordar casos com el de la virginitat de la Verge Maria que no va ser dogma fins uns quants centenars d’anys després, el cas del limbe que de cop i vola l’any 2006 va deixar d’existir per decisió del Papat i de la jerarquia eclesiàstica, i un llarg etcètera. I ja no parlem de l’afirmació “som en aquest món per a sofrir” que sembla que és una de les idees que regeixen l’oposició a l’eutanàsia, un concepte que estudiant una mica d’història es veu clarament quin fonament té, una idea que es va començar a escampar per poder justificar d’alguna manera els abusos de senyors i clergues als que sotmetien a la majoria de la població.

A mi em sembla perfecte que algú que comparteixi aquestes creences no vulgui suïcidar-se per les connotacions i conseqüències negatives que se suposa que això té a “l’altre vida”, però i algú que no hi creu? perquè aquest algú no pot decidir suïcidar-se un bon dia? perquè la moralitat i l’escala de valors d’uns ha d’estar per sobre de la de l’altre? no és això un mostra clara dels tic absolutistes que tradicionalment ha tingut la religió i l’església? en especial aquelles religions que s’han cregut posseïdores de la única i veritable veritat, és allò del “jo en sé, tu no”, per tant “jo decideixo per tu”. Què se n’ha fet del famós “lliure albiri” que se suposa que aquest mateix deu va donar a l’home? què se n’ha fet d’aquella famosa frase de “la meva llibertat acaba on comença la teva” perquè els que es pensen que tenen la veritat absoluta l’han d’imposar al altres? una cosa és que intentin fer-te canviar d’idea, que exposin les seves raons i argumentacions, però que unilateralment decideixin imposar la seva visió a la dels altres és d’allò més escandalós i digne dels règims absolutistes més cruels de la història.

No defenso una eutanàsia lliure i sense restriccions, però si defenso la regulació de la mateixa, una eutanàsia que contempli tots els casos possibles, que per a que hom pugui accedir-hi hagi de passar per exàmens psiquiàtrics, mèdics i tots els que faci falta. De fet, la regulació existent a Holanda trobo que és prou encertada i una bona solució per tal de proveir d’opcions als que s’han cansat de viure i al mateix temps evitar rampells espontanis de suïcidi que amb tractament podrien passar, però si hom està completament convençut de la seva decisió, perquè negar-li?