Segons la definició del DIEC segona edició, la Democràcia és un “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu” i segons el mateix diccionari, una oligarquia és un “Govern en què el poder és en mans d’un grup reduït de persones”. Atenent-nos a aquesta definició tant bàsica dels dos sistemes d’organització, seriem capaços de dir quin dels dos sistemes governen la nostra societat i el nostre país? De segur que la primera reacció seria afirmar: “democràcia, és clar!” però penseu-hi un moment, reflexioneu-hi una mica i potser ja no n’estareu tant segurs, potser compartireu amb mi la visió de que realment no vivim en una democràcia, com a mínim no en una democràcia pura, més aviat vivim en una democràcia un dia cada quatre anys i en una oligarquia la resta dels dies. Veieu per on vaig?

Ja se que avui dia criticar el sistema polític és perillós, i és perillós pel simple fet que de seguida se t’etiqueta com a antidemòcrata amb tota la connotació negativa que l’imaginari col·lectiu assigna a aquesta paraula. Però he de deixar clar que jo no sóc antidemòcrata, sinó més aviat el contrari, sóc profundament demòcrata i clar aquesta és una posició que incomoda enormement aquella gent que s’omple la boca cada dia amb la paraula democràcia però que en realitat les seves accions demostren cada dia que de democràcia la mínima i justa. Amb tot plegat vull dir que si estigués en la meva ma, canviaria el sistema que ens governa per una altra formula, una formula semblant a la que governa suïssa per exemple, sinó millor. És allò que els politòlegs han anomenat democràcia directa però que sincerament jo anomenaria simplement democràcia ja que com haureu pogut copsar no considero que l’actual sistema sigui una democràcia.

Però no entrarem en la guerra de paraules i eufemismes, que ja n’em tingut prou amb tot l’afer de la Grip Porcina, Grip A, Grip Nova i companyia.

La meva crítica a la “democràcia” actual no només és cap al sistema de govern de l’estat/país sinó que és molt més profunda i afecta, lògicament, al sistema parlamentari, a l’organització interna dels partits polítics, al sistema de llistes tancades i en general a la concepció de democràcia que la nostra societat té.

És molt fàcil justificar el sistema actual afirmant que la poca cultura democràtica és a causa de que la nostra democràcia és molt jove i que no es pot comprar amb democràcies més madures d’Europa, però això sincerament, ho considero una excusa que només serveix per tapar la inacció. El problema bàsic és que des de l’inici ja no es va establir un sistema democràtic autèntic. L’estat espanyol amb un sistema judicial controlat pels franquistes i post-franquistes, l’intent de Cop d’Estat (sinó és que realment fou un cop d’estat encobert), la baixada de pantalons col·lectiva dels grans partits i dels sindicats de treballadors (recordem el que demanava el PSOE i el PCE i en què han acabat) i unes lleis fetes a mida per evitar reivindicacions i mantenir l’status quo de les grans classes dirigents (de la dictadura i de la transició) van posar una base molt feble al que havia de ser l’inici d’un sistema democràtic. En comptes de mirar i emmirallar-se en democràcies i societats avançades sembla que es van fixar més en sistemes com l’italià i l’argentí per tal de canviar-se la camisa sense canviar gran cosa més; els uns per no perdre poder i els altres per aconseguir-lo. Un gran llibre que parla de la traïció d’aquesta època és el “No era això” d’en Miquel López Crespí, molt alliçonador i aclaridor.

Actualment i segons afirmacions textuals de grans dirigents polítics, judicials, policials i empresarials, l’estat espanyol no viu en una democràcia, sinó que l’estat espanyol és un estat de dret. Estat de dret, una paraula que últimament s’ha fet cada cop més coneguda pel gran públic i que la sentim en boca de molts polítics, que encara que a simple vista “sona bé” té un rerafons massa tèrbol pel meu gust.
Un estat de dret, tal com el defensa tota aquesta classe dirigent, és un estat regit únicament per les lleis que ells creen, visió que xoca frontalment amb un estat regit per la voluntat dels seus ciutadans. De fet extrapolant aquesta visió a un extrem, un estat de dret podria ser tranquil·lament un règim dictatorial, ja que sembla ser, per les actituds i declaracions d’aquests dirigents, que l’únic que importa són les anomenades “regles del joc”, per  tant és igual qui hagi triat aquestes regles del joc no? el poder està a les lleis i no a la ciutadania.

Segons la meva visió personal, un Estat de Dret no implica necessariament una democràcia de la mateixa manera que un sistema d’urnes amb sufragi universal tampoc implica necessariament democràcia. La democràcia és quelcom més que no el que ens han estat venent des dels primers anys de la transició i evidentment la democràcia és quelcom molt més que no l’actual sistema polític, que tal com ja he dit, considero que és més una gran oligarquia que deixa que el poble, els ciutadans, es pensin que tenen el poder però que en realitat només deixa que un cop cada quatre anys pugi anar a un col·legi electoral a dipositar una papereta per triar el color de la camisa del dirigent de torn, que evidentment és membre d’aquesta gran oligarquia. La prova d’això és que, en general, els importa molt poc la manca de participació dels ciutadans a la vida política i social, el dia de les eleccions tots es lamenten dels baixos índex de participació, però cap ni un mou un dit per mirar de posar-hi remei, no n’hi ha cap que plantegi una mesura tant simple com posar un mínim indispensable de participació per tal de considerar vàlid un procés electoral, no fos cas que perdessin la poltrona i es quedessin tots a l’aturs per incompetents.

Ah si! ara ja sé que algú deixarà anar aquella mítica frase de “hem de seguir les regles i normes de joc de les que ens vàrem dotar, tothom va votar la Constitución” però és que segurament ara, si es fes votar aquell text sortiria un gran NO, no és el mateix votar un text legal en aquells temps en que la por era al carrer i que ara, sense esmentar el munt de joves que ja tenen dret a vot i que no van votar aquell text i que de fet, no entenen com es va arribar a parir quelcom tant retrograda. Si realment visquéssim en un sistema democràtic, la Constitucion es refaria i es tornaria a votar, però com que no vivim en democràcia aquell text és sagrat i tothom l’ha de reverenciar, de cop i volta s’ha substituït la democràcia per la constitucràcia. La sobirania ja no la té el poble sinó que la sobirania la té un paper que dona alguns permisos i llibertats al poble. S’ha pervertit el sentit autèntic d’una Constitució.