Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquest cap de setmana he finalitzat una altra gran obra mestra de la ciència ficció: El Libro del Dia del Juicio Final.

Aquesta gran història de la Connie Willis és una fabulosa barreja de ciència ficció, novel·la històrica, drama i intriga amb tocs d’humor. Willis ens presenta una història de viatges en el temps on el més important és l’acció que passa en el passat on es desenvolupa un drama, una trama impactant amb el rera fons de l’arribada de la Pesta Negra a Oxford i el present, on tot i els avenços tecnològics de mitjans del segle XXI una grip virulenta i mortal deixa fora de joc l’equip científic de la universitat que realitza els viatges en el temps -la novel·la va ser escrita el 1991 i la descripció de l’epidèmia de grip és molt semblant, massa, al que hem tingut aquest estiu-tardor amb el virus N1H1-.

Connie Willis fa honor als premis rebuts per aquesta novel·la -Hugo, Nebula i Locus- i desenvolupa una història immersiva amb una trama espectacular, diferent i addictiva on una estudiant d’història medieval és llançada al passat per investigar als contemporanis, els seus costums i recopilar informació sobre aquells temps remots; però, en el moment del llançament, un estrany virus que causa pànic a tot Oxford fa que part de l’equip científic del projecte quedi incapacitat abans de poder validar si el salt al passat ha anat com s’esperava.

El que potser sembla una novel·la d’aventures a l’edat mitjana, no és tal, és quelcom molt més complex ja que la novel·la reflecteix magistralment el que va passar el 1348 a Oxford i rodalies amb l’arribada de la Pesta Negra, el drama de veure desaparèixer famílies i pobles sencers, al mateix temps que hom comparteix l’angoixa de la protagonista al saber quina és la causa i el remei però no poder subministrar-lo, aconsegueix com pocs autors saben fer que el lector es posi a la pell de Krivin -la estudiant llançada al passat- i pateixi igual que ella el desenvolupament de la infecció.

“El Libro del Dia del Juicio Final” no pot ser considerada una novel·les d’aventures a l’edat mitjana, de fet tampoc tenim especulació científica com en moltes històries de viatges en el temps ja que el viatge en el temps és una excusa argumental magistral per posar dos temps diferents, dos segles diferents, en una situació anàloga però amb les característiques típiques de cada època i veure desenvolupar la història en dues societats situades en el mateix lloc físic però a distancies psicològicament abismals.

Conclusió: Considero aquesta novel·la una obra mestra apta per a tots els públics, no només pels aficionats a la ciència ficció, altament addictiva per la seva gran dosi d’intriga que provoca que només la son, els rellotges o els compromisos familiars aconsegueixin apartar-te de les seves pàgines i tornar a principis dels segle XXI.

Títol: El Libro del Día del Juicio Final
Títol Oríginal: Doomsday’s Book
Autor: Connie Willis
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció
Nota: Obra Mestra

Ahir nit, a quarts de quatre de la matinada vaig acabar de llegir l’últim llibre de la sèrie Old Man’s War d’en John Scalzi: “La Colonia Perdida”. Aquest tercer llibre i fins al moment l’últim publicat per Minotauro, tot i que Scalzi ja ha fet una quarta part anomenada Zoe’s Tale, m’ha tornat a enganxar i me l’he tornat a llegir d’una revolada i en molt poques hores. De fet només ahir em vaig polir 3/4 parts del llibre!

Amb “La Colonia Perdida”, Scalzi torna a narrar una gran història amb connexions amb la resta de llibres, però desenvolupant -com ja ens té acostumats- una història autoconclusiva permetent que hom es pugi llegir els tres llibres de forma independent sense perdre’s massa en aquest curiós univers de la Unió Colonial. Però, si que és veritat, que la millor manera d’endinsar-se a l’univers Scalzi és llegir els tres llibres de forma cronològica ja que això permet copsar molts detalls, conèixer subtrames i adquirir un més gran coneixement de les societats de la galàxia i les relacions que mantenen entre si.

John Scalzi s’ha convertit en un expert narrador d’Space Opera i ho sap fer molt bé, evita caure en el recurs fàcil de desenvolupar una única trama principal, amb uns mateixos personatges que protagonitzen diversos llibres, essent capaç de desenvolupar una discreta trama de fons que es converteix en el fil conductor dels tres volums i que proporciona una coherència espectacular a l’univers creat amb “La Vieja Guardia” mentre que al mateix temps -en cada llibre- ens proporciona una nova perspectiva, una visió des d’un angle diferent d’un mateix univers en un mateix temps cronològic.

Aquest tercer llibre tanca un cercle iniciat a la Terra amb John Perry -que torna a ser un dels protagonistes juntament amb Jane Sagan de “Las Brigadas Fantasma”- explicant-nos aquest cop la problemàtica que comporta una colonització, sense deixar de banda el rerafons plantejat en els dos anteriors volums i plantejant una Unió Colonial que no vacil·la a l’hora de manipular els seus ciutadans i colons per tal d’aconseguir victòries militars i psicològiques davant dels seus enemics que han format una aliança anomenada Conclave amb la intenció d’aturar l’expansió humana.

En aquest volum, tot i ser una Space Opera, potser no trobarem tanta acció militar com en els altres dos, però en canvi si trobarem molta diplomàcia, política i traïcions que mantenen el nivell de suspens de la novel·la en molt bon nivell, amb diàlegs sense floridures -marca de la casa- humor i algunes sorpreses que ajuden a que un cop hom comença la lectura dels primers capítols no ho pugui deixar fàcilment, sigui quina sigui l’hora que marca el rellotge i sigui quina sigui l’hora en que un ha de llevar-se l’endemà. Potser, la nota negativa seria que es troba a faltar l’aparició dels consu -un raça superior a nivell tecnològic i filosòfic- que en les altres novel·les si tenien un paper mínim però rellevant.

Personalment ha estat un gran descobriment conèixer John Scalzi i la seva gran capacitat narrativa en el gènere del Space Opera, les seves obres son entretingudes, dinàmiques i encara que curtes (tenen unes 300 pàgines cada llibre) no provoquen la sensació de que s’hagi deixat massa res al tinter. Com les altres dues novel·les “La Colonia Perdida” és una lectura recomanada pels amants de la Ciència Ficció i la sèrie és una alenada d’aire fresc molt benvinguda en el subgènere de l’Space Opera.

Conclusió: Cal conèixer Scalzi, cal llegir la sèrie Old Man’s War per passar-s’ho bé i no perdre la oportunitat de gaudir de la Space Opera moderna.

Títol: La Colonia Perdida
Títol Original: The Lost Colony
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable

Aquest llibre és el segon volum, la seqüela si voleu, de l’univers que John Scalzi va crear amb “La Vieja Guardia”. És una història semi-independent ja que tot i estar ambientada en el mateix univers, Scalzi decideix no seguir explotant el filó d’en John Perry i agafa altres personatges per desenvolupar una nova historia que segueix cronològicament a la anterior, però aquest cop, desenvolupant molt més el tema de les Brigades Fantasmes que en el primer llibre només van aparèixer de forma puntual i tangencial.

La història se centra en la vida -curta vida- d’en Jared Dirac, un soldat de les Brigadas Fantasma creat artificialment a partir d’ADN humà i amb una segona consciència inoculada, la consciència d’un traïdor que s’ha aliat amb tres espècies alien per destruir la raça humana i la Unió Colonial. En Jared juntament amb la resta de FDC miraran de descobrir els plans del traïdor i evitar la massacre de la raça humana. Amb aquesta línia argumental, Scalzi ens explica la vida d’un Brigada Fantasma, ens proporciona més detalls sobre aquest cos d’èlit misteriós que ja apareix a La Vieja Guardia, endintsant-se més i més en el mite de Frankestein, i endintsant-se més i més en una estructura militar i social en la que tothom neix amb un objectiu, en la que tothom troba el sentit de la vida ja que la FDC li proporciona des del primer moment de “néixer”. Seguirem l’evolució d’en Dirac des del moment en que surt de la incubadora, seguint el seu curiós entrenament, la seva maduració mental i la lluita de saber si té una consciència pròpia o no; tot plegat mentre la Unió Colonial i les Forces de Defensa Colonials intenten esbrinar i esguerrar els plans dels seus enemics.

Al contrari del que pugui semblar, Scalzi no entra excessivament en debats metafísics sobre la consciència humana, sobre la moralitat de crear clons, éssers humans artificials o les possibilitats de la manipulació genètica; aquest llibre segueix essent un Space Opera pur com el primer volum de la sèrie tot i que amb unes quantes pinzellades que presenten tots aquests dilemes que tant bé sap tractar la Ciència Ficció. Scalzi és un mestre a l’hora de plantejar diversos fils argumentals mentre va descobrint, mica en mica, nous aspectes de l’univers i de les civilitzacions que hi habiten, teixint un univers complex que dona molt de joc mentre que al mateix temps, al final del llibre és capaç de deixar tots els fils argumentals secundaris tancats i de posar-nos la mel a la boca per a la següent part, però no d’una forma evident, no sense concloure l’actual aventura.

Així doncs, Scalzi es presenta com una revelació en les Space Opera, escrivint unes històries complexes, divertides, plenes d’acció i aventura que fan que les 300 pàgines de cada volum passin d’allò més bé i evitant-nos les típiques històries de 600 pàgines en les que hi sobren 200. A nivell personal, Las Brigadas Fantasma no m’han enganxat tant com La Vieja Guardia, no he l’he devorat de la mateixa manera, però tampoc m’ha desagradat.

Conclusió: Interessant, distret i que permet continuar submergit en el món d’Scalzi.

Títol: Las Brigadas Fantasma
Títol Original: The Ghost Brigades
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Bé Alt

Aquest llibre és el primer volum de la sèrie anomenada Old Man’s War i la primera novel·la que va escriure John Scalzi qui ens presenta un pur Space Opera on la raça humana s’està expandit per l’univers creant diverses colònies i guerrejant amb alienigenes; un univers on la tecnologia que permet els viatges espacials està sota el control d’un monopoli supragovernamental i on l’única manera de viatjar per l’espai es tenir “la sort” d’haver nascut en un dels països subdesenvolupats i superpoblats de la terra o tenir més de 75 anys i enrolar-te a les Forces de Defensa Colonials a canvi de recuperar la joventut.

El llibre comença amb en John Perry -el nostre protagonista- visitant la tomba de la seva dona per ultima vegada abans d’acostar-se a la oficina de reclutament local de les FDC. Aquest inici, amb un senyor gran que vol entrar a l’exèrcit a canvi de recuperar la joventut perduda i iniciar una nova vida fora de la Terra és si més no original i un bon punt de partida per una gran història que enganxa: m’he llegit el llibre en dues nits. En pocs capítols, en poques pàgines, Scalzi construeix un univers coherent, divers i curiós, filosofa sobre la vida i la creació de la vida tot recreant -en algun moment- el mite de Frankenstein, amanint-ho tot amb aventures, diàlegs interessants, humor i un argument que farà la delícia de tots aquells als que ens agrada la Ciència Ficció i la Space Opera.

La Vieja Guardia tot hi tenir certes similituds amb Starship Troopers -el llibre d’en Heinlein no la penosa adaptació al cinema de Verhoeven- o La Guerra Interminable del mateix Heinlein, i crear-me -sobretot les primeres pàgines- una mena de déjà vu mereix estar a l’alçada dels mites dels que clarament ha begut -el mateix Scalzi agraeix la feina d’en Heinlein al final del llibre- ja que agafa l’argument típic d’una novel·la bèl·lica, agafa l’estructura d’space opera típic i crea un nou món, una nova història, quelcom diferent al que estem acostumats, sobretot durant la primera part del llibre on se’ns relata l’estrany reclutament de tropes septuagenàries. Tant és així que Scalzi va ser finalista del Hugo i guanyador del Campbell l’any 2006 amb aquesta novel·la.

Conclusió: Molt recomanable per a qui vulgui passar una bona estona i gaudir d’un bon Space Opera.

Títol: La Vieja Guardia
Títol Original: Old Man’s War
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable

Ahir a quarts de cinc de la matinada vaig acabar de llegir-me aquest llibre, aquest gran llibre que sembla que ha passat desapercebut per a molts. Uns perquè al ser una història d’amor els prejudicis tipus Corin Tellado impedeixen que hom el trii de l’estanteria de Ciència Ficció i el compri; i els altres perquè precisament és un llibre que es troba en aquesta estanteria. Però sincerament, és un greu error passar per alt aquesta novel·la, és un gran error descartar aquesta novel·la amb la pobra contraportada que duu.

Jo he tingut “la sort” de comprar aquest llibres a cegues, fent cas d’algunes llistes d’imprescindibles que he decidit seguir i he de dir que és un gran llibre, perfecte, imprescindible i digne d’estar al Top10 personal. Aquest llibre és tant gran perquè encara que l’Audrey Niffenegger és una autora novell, aconsegueix escriure una novel·la impecable, amb una història d’amor preciosa (gens ensucrada o típica i tòpica) i és capaç de dur el gènere dels viatges del temps a noves dimensions, creant una nova forma d’abordar  aquest tòpic de la Ciència Ficció.

La història de Niffenegger té un únic eix central: la relació entre Henry DeTamble i Clare, la seva dona. Sé que aquest eix sembla molt simplista, però de fet, res més lluny de la realitat. Niffenegger és capaç de desenvolupar una història excel·lent, m’explicaré:

Hendry DeTamble pateix una malaltia genètica que el fa viatjar de forma inesperada en el temps, cap al passat o cap al futur durant un període temps sempre incert -segons, minuts, hores o dies- per retornar després altre cop al seu present. Això provoca situacions estranyes, delicades i sovint perilloses ja que quan Henry viatja en el temps és incapaç d’endur-se cap objecte, es deixa al seu present la roba i tot objecte que no formi part de la biologia humana. Així doncs, més cops dels que desitjaria, en Henry ha de lluitar contra la meteorologia de Chicago o intentar no ser detingut per escàndol públic. Molt sovint, aquests viatges inesperats i no desitjats duen a Henry a trobar-se amb Clare, la que ha de ser la seva futura dona amb qui inicia una relació que els marcarà per la resta de la vida. I clar, mentre en Henry viatja, Clare es queda en el present patint per no poder estar amb el seu estimat, per no saber què li pot passar  allà on hagi viatjat i un llarg etcètera de patiments i angoixes.

Amb aquest argument central, l’autora ens presenta una història d’amor, del dia a dia d’una parella d’allò més estranya que ha de fer mans i mànigues per mirar de mantenir en secret l’estranya malaltia d’en Henry tot patint la llunyania del ésser més estimat, de la teva mitja taronja. La novel·la se centra específicament amb en Henry i la Clare i la resta de personatges que hi apareixen només donen una mica de volum a la història però sense excessiva influència a la vida de la parella. És una llarga (602 pàgines) i peculiar història d’amor que té els seus moments tendres i on es descriu de manera sublim els sentiments, l’enamorament. Si hom ha estat mai realment enamorat, no un rotllo d’una nit o una relació adolescent, sinó enamorat de per vida, marcat per sempre, trobarà en aquest llibre un clar reflex del que va sentir o sent, serà un agradable descobriment perquè pocs cops s’ha escrit amb aquest realisme i convicció lo fàcil i lo difícil de les relacions i menys en un gènere en el que no abunden les històries d’amor.

Sorprèn d’allò més que en la seva primera novel·la, Audrey Niffenegger sigui capaç d’abordar un tema tant delicat d’explicar com l’amor (mai un tema fàcil d’explicar de forma creïble) i que a sobre sigui capaç de fer front amb èxit a les paradoxes temporals que fan empaladir als més veterans, fent-ho d’aquesta manera aparentment tant senzilla. Niffenegger ha posat el llistó molt alt, tant alt que haurem de veure si no serà una autora d’una única història.

Sincerament, aquesta novel·la és un imprescindible, us la recomano, ha estat una agradable experiència el gaudir amb les 600 pàgines, fins hi tot el final de la història ha estat capaç d’arrencar unes llàgrimes al que us escriu aquestes línies. Val la pena gastar-se el euros, és una obra mestra i capaç d’agradar als lectors de Ciència Ficció però també als més reticents a entrar en aquest fantàstic gènere.

Conclusió: Una obra mestra que cal llegir, gaudir i recomanar.

Títol: La Mujer del Viajero en el Tiempo
Títol Original: The Time Traveler’s Wife
Autor: Audrey Niffenegger
Editorial: DeBolsillo
Gènere: Ciència Ficció – Viatges en el Temps
Nota: Obra Mestra