Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Títol: Leyes de Mercado
Títol Original: Market Forces
Autor: Richard Morgan
Editorial: Gigamesh
Gènere: Ciència Ficció – Distopia
Nota: Excelent Alt

Ahir a la nit, després de veure i gaudir de la derrota del Real Madrid a casa contra l’Olímpic de Lió vaig xalar encara més llegint-me les últimes pàgines d’una fantàstica novel·la: Leyes del Mercado d’en Richard Morgan.

Aquesta és una gran, gran novel·la, una gran novel·la de ciència ficció. Aquesta obra és apta per a tot tipus de lectors, els habituals que llegim ciència ficció i pels que llegeixen narrativa general. Sí que la trama de la història se situa en un futur no massa llunyà (any 2041) però el que explica és d’allò més proper i actual: negocis vs l’ètica, el sistema capitalista dels mercats vs el proteccionisme dels sistemes social-demòcrates i moltes altres dualitats que fan reflexionar prou.

Morgan desenvolupa en aquesta novel·la una continuació en el futur de la nostra societat, una continuació brutal però creïble, on a gran part del món impera la llei de les mega-corporacions, la llei del diner. Som a l’any 2014, el món després de diverses crisis greus que han anat apareixent una darrera l’altra -efecte dominó l’anomena Morgan- es troba governat per grans corporacions amb molt de poder i molta influència, la diferència de classes s’ha accentuat fins al punt que una gran majoria de la població és pobre i viu reclosa en zones molt ben delimitades on impera la llei de la selva i on els governs -titelles de les empreses- no hi actuen. Aquest sistema econòmica ha creat una nova classe social, una elit mundial: els alts executius; capaços de canviar un règim, un govern o d’iniciar una guerra fent una trucada, pitjant un botó o donant una ordre a un subaltern. Chris Faulkner és el nostre protagonista, un alt executiu novell que s’ha guanyat l’ascens per mèrits propis i gràcies a la sang. I és que en aquest món d’alts executius els contractes i els ascensos s’aconsegueixen en duels a la carretera, amb cotxes que s’han convertit en armes brutals.

Continua llegint…

Títol: La Carretera
Títol Original: The Road
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62
Gènere: Ciència Ficció – Post-apocalíptic
Nota: Excel·lent tirant a Obra Mestra

Aquesta nit passada, després de gaudir veient dos capítols de “Planet Earth” he finalitzat aquest llibre d’en Cormac McCarthy. Si ho sé, un contrast dels grans passar de veure l’exuberància i al bellesa del nostre planeta en HD al món post-apocalíptic, gris i ple de cendres d’en McCarthy; però crec que aquest contrast ha fet que gaudeixi molt més del llibre i que en llegir les seves línies sigui més conscient del que, a la història, s’ha perdut.

Cormac McCarthy va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, i no m’estranya! perquè és una gran novel·la, fantàstica, plena de sentiment, dura i imprescindible.

McCarthy ens situa en un futur no massa llunyà, en un futur post-apocalíptic, en uns Estats Units morts on l’escàs moviment que s’hi aprecia és el dels carronyaires, el dels supervivents i el de la cendra i el sutge que, de tant en tant, una ventada aixeca formant follets negres i sinistres en un paratge fosc, gris, escassament il·luminat per una llum somorta, desolat i depriment, amb rius d’aigua negra, bruta i poc potable. La nostra història se centra en les desventures d’un pare i el seu fill durant el viatge que fan cap al sud, cap a una destinació sense concretar, mentre ressegueixen una carretera inter-estatal i miren de sobreviure amb les llaunes de menjar que aconsegueixen rescatar de les runes de cases, supermercats i pobles tot evitant ésser atrapats pels assalta-marges caníbals que ronden la carretera.

Continua llegint…

Aquest cap de setmana he finalitzat una altra gran obra mestra de la ciència ficció: El Libro del Dia del Juicio Final.

Aquesta gran història de la Connie Willis és una fabulosa barreja de ciència ficció, novel·la històrica, drama i intriga amb tocs d’humor. Willis ens presenta una història de viatges en el temps on el més important és l’acció que passa en el passat on es desenvolupa un drama, una trama impactant amb el rera fons de l’arribada de la Pesta Negra a Oxford i el present, on tot i els avenços tecnològics de mitjans del segle XXI una grip virulenta i mortal deixa fora de joc l’equip científic de la universitat que realitza els viatges en el temps -la novel·la va ser escrita el 1991 i la descripció de l’epidèmia de grip és molt semblant, massa, al que hem tingut aquest estiu-tardor amb el virus N1H1-.

Connie Willis fa honor als premis rebuts per aquesta novel·la -Hugo, Nebula i Locus- i desenvolupa una història immersiva amb una trama espectacular, diferent i addictiva on una estudiant d’història medieval és llançada al passat per investigar als contemporanis, els seus costums i recopilar informació sobre aquells temps remots; però, en el moment del llançament, un estrany virus que causa pànic a tot Oxford fa que part de l’equip científic del projecte quedi incapacitat abans de poder validar si el salt al passat ha anat com s’esperava.

El que potser sembla una novel·la d’aventures a l’edat mitjana, no és tal, és quelcom molt més complex ja que la novel·la reflecteix magistralment el que va passar el 1348 a Oxford i rodalies amb l’arribada de la Pesta Negra, el drama de veure desaparèixer famílies i pobles sencers, al mateix temps que hom comparteix l’angoixa de la protagonista al saber quina és la causa i el remei però no poder subministrar-lo, aconsegueix com pocs autors saben fer que el lector es posi a la pell de Krivin -la estudiant llançada al passat- i pateixi igual que ella el desenvolupament de la infecció.

“El Libro del Dia del Juicio Final” no pot ser considerada una novel·les d’aventures a l’edat mitjana, de fet tampoc tenim especulació científica com en moltes històries de viatges en el temps ja que el viatge en el temps és una excusa argumental magistral per posar dos temps diferents, dos segles diferents, en una situació anàloga però amb les característiques típiques de cada època i veure desenvolupar la història en dues societats situades en el mateix lloc físic però a distancies psicològicament abismals.

Conclusió: Considero aquesta novel·la una obra mestra apta per a tots els públics, no només pels aficionats a la ciència ficció, altament addictiva per la seva gran dosi d’intriga que provoca que només la son, els rellotges o els compromisos familiars aconsegueixin apartar-te de les seves pàgines i tornar a principis dels segle XXI.

Títol: El Libro del Día del Juicio Final
Títol Oríginal: Doomsday’s Book
Autor: Connie Willis
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Ciència Ficció
Nota: Obra Mestra

Ahir nit, a quarts de quatre de la matinada vaig acabar de llegir l’últim llibre de la sèrie Old Man’s War d’en John Scalzi: “La Colonia Perdida”. Aquest tercer llibre i fins al moment l’últim publicat per Minotauro, tot i que Scalzi ja ha fet una quarta part anomenada Zoe’s Tale, m’ha tornat a enganxar i me l’he tornat a llegir d’una revolada i en molt poques hores. De fet només ahir em vaig polir 3/4 parts del llibre!

Amb “La Colonia Perdida”, Scalzi torna a narrar una gran història amb connexions amb la resta de llibres, però desenvolupant -com ja ens té acostumats- una història autoconclusiva permetent que hom es pugi llegir els tres llibres de forma independent sense perdre’s massa en aquest curiós univers de la Unió Colonial. Però, si que és veritat, que la millor manera d’endinsar-se a l’univers Scalzi és llegir els tres llibres de forma cronològica ja que això permet copsar molts detalls, conèixer subtrames i adquirir un més gran coneixement de les societats de la galàxia i les relacions que mantenen entre si.

John Scalzi s’ha convertit en un expert narrador d’Space Opera i ho sap fer molt bé, evita caure en el recurs fàcil de desenvolupar una única trama principal, amb uns mateixos personatges que protagonitzen diversos llibres, essent capaç de desenvolupar una discreta trama de fons que es converteix en el fil conductor dels tres volums i que proporciona una coherència espectacular a l’univers creat amb “La Vieja Guardia” mentre que al mateix temps -en cada llibre- ens proporciona una nova perspectiva, una visió des d’un angle diferent d’un mateix univers en un mateix temps cronològic.

Aquest tercer llibre tanca un cercle iniciat a la Terra amb John Perry -que torna a ser un dels protagonistes juntament amb Jane Sagan de “Las Brigadas Fantasma”- explicant-nos aquest cop la problemàtica que comporta una colonització, sense deixar de banda el rerafons plantejat en els dos anteriors volums i plantejant una Unió Colonial que no vacil·la a l’hora de manipular els seus ciutadans i colons per tal d’aconseguir victòries militars i psicològiques davant dels seus enemics que han format una aliança anomenada Conclave amb la intenció d’aturar l’expansió humana.

En aquest volum, tot i ser una Space Opera, potser no trobarem tanta acció militar com en els altres dos, però en canvi si trobarem molta diplomàcia, política i traïcions que mantenen el nivell de suspens de la novel·la en molt bon nivell, amb diàlegs sense floridures -marca de la casa- humor i algunes sorpreses que ajuden a que un cop hom comença la lectura dels primers capítols no ho pugui deixar fàcilment, sigui quina sigui l’hora que marca el rellotge i sigui quina sigui l’hora en que un ha de llevar-se l’endemà. Potser, la nota negativa seria que es troba a faltar l’aparició dels consu -un raça superior a nivell tecnològic i filosòfic- que en les altres novel·les si tenien un paper mínim però rellevant.

Personalment ha estat un gran descobriment conèixer John Scalzi i la seva gran capacitat narrativa en el gènere del Space Opera, les seves obres son entretingudes, dinàmiques i encara que curtes (tenen unes 300 pàgines cada llibre) no provoquen la sensació de que s’hagi deixat massa res al tinter. Com les altres dues novel·les “La Colonia Perdida” és una lectura recomanada pels amants de la Ciència Ficció i la sèrie és una alenada d’aire fresc molt benvinguda en el subgènere de l’Space Opera.

Conclusió: Cal conèixer Scalzi, cal llegir la sèrie Old Man’s War per passar-s’ho bé i no perdre la oportunitat de gaudir de la Space Opera moderna.

Títol: La Colonia Perdida
Títol Original: The Lost Colony
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Notable

Aquest llibre és el segon volum, la seqüela si voleu, de l’univers que John Scalzi va crear amb “La Vieja Guardia”. És una història semi-independent ja que tot i estar ambientada en el mateix univers, Scalzi decideix no seguir explotant el filó d’en John Perry i agafa altres personatges per desenvolupar una nova historia que segueix cronològicament a la anterior, però aquest cop, desenvolupant molt més el tema de les Brigades Fantasmes que en el primer llibre només van aparèixer de forma puntual i tangencial.

La història se centra en la vida -curta vida- d’en Jared Dirac, un soldat de les Brigadas Fantasma creat artificialment a partir d’ADN humà i amb una segona consciència inoculada, la consciència d’un traïdor que s’ha aliat amb tres espècies alien per destruir la raça humana i la Unió Colonial. En Jared juntament amb la resta de FDC miraran de descobrir els plans del traïdor i evitar la massacre de la raça humana. Amb aquesta línia argumental, Scalzi ens explica la vida d’un Brigada Fantasma, ens proporciona més detalls sobre aquest cos d’èlit misteriós que ja apareix a La Vieja Guardia, endintsant-se més i més en el mite de Frankestein, i endintsant-se més i més en una estructura militar i social en la que tothom neix amb un objectiu, en la que tothom troba el sentit de la vida ja que la FDC li proporciona des del primer moment de “néixer”. Seguirem l’evolució d’en Dirac des del moment en que surt de la incubadora, seguint el seu curiós entrenament, la seva maduració mental i la lluita de saber si té una consciència pròpia o no; tot plegat mentre la Unió Colonial i les Forces de Defensa Colonials intenten esbrinar i esguerrar els plans dels seus enemics.

Al contrari del que pugui semblar, Scalzi no entra excessivament en debats metafísics sobre la consciència humana, sobre la moralitat de crear clons, éssers humans artificials o les possibilitats de la manipulació genètica; aquest llibre segueix essent un Space Opera pur com el primer volum de la sèrie tot i que amb unes quantes pinzellades que presenten tots aquests dilemes que tant bé sap tractar la Ciència Ficció. Scalzi és un mestre a l’hora de plantejar diversos fils argumentals mentre va descobrint, mica en mica, nous aspectes de l’univers i de les civilitzacions que hi habiten, teixint un univers complex que dona molt de joc mentre que al mateix temps, al final del llibre és capaç de deixar tots els fils argumentals secundaris tancats i de posar-nos la mel a la boca per a la següent part, però no d’una forma evident, no sense concloure l’actual aventura.

Així doncs, Scalzi es presenta com una revelació en les Space Opera, escrivint unes històries complexes, divertides, plenes d’acció i aventura que fan que les 300 pàgines de cada volum passin d’allò més bé i evitant-nos les típiques històries de 600 pàgines en les que hi sobren 200. A nivell personal, Las Brigadas Fantasma no m’han enganxat tant com La Vieja Guardia, no he l’he devorat de la mateixa manera, però tampoc m’ha desagradat.

Conclusió: Interessant, distret i que permet continuar submergit en el món d’Scalzi.

Títol: Las Brigadas Fantasma
Títol Original: The Ghost Brigades
Autor: John Scalzi
Editorial: Minotauro
Gènere: Ciència Ficció – Space Opera
Nota: Bé Alt