Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui 13 de desembre de 2009, juntament amb el 13S i el 25 d’abril del 2010 seran tres dates que passara a la història del nostre país, de ben segur. Signifiquin el pas definitiu per l’alliberament i la independència o no, però el que és clar és que els llibres d’història catalans en parlaran, ja que són tres dates que mostren el cansament definitiu de la societat catalana de tota aquesta colla d’invents de pa sucat amb oli que impliquen un encaix de Catalunya amb Espanya.

Aquest encaix, com és ben sabut, és una utopia que ens han venut els espanyols i tots els pobres d’esperit que s’han fet dir catalanistes/sobiranistes al llarg de la història. És un encaix contra natura i impossible ja que en cas de fer-se realitat suposaria que o Catalunya perd la seva identitat o Espanya en perd la seva, o els catalans ens convertim en espanyols i abandonem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre tarannà o els espanyols abandonen la seva ideologia d’arrel borbònica i absolutista que en definitiva és el que els fa ser espanyols i es crea un nou concepte d’espanyol.

I és clar, tots sabem que cap de les dues opcions anteriors és possible oi?, llavors, què cal fer? doncs la resposta és fàcil i evident no? no hem d’inventar res nou, no cal. Només hem d’imitar el que totes les nacions, tots els pobles, tots els països han fet: crear un estat propi. Així doncs, us animo a tots i totes a anar a votar un gran SI aquells que pugueu votar avui o el dia 25A, fem el primer pas ja que tard o d’hora al final podrem fer aquesta votació de manera definitiva i oficial.

Salut i independència!

Ets al bàndol dels Unionistes o al dels Separatistes?

Ara mateix s’estan iniciant uns nous temps a Catalunya i per extensió a la nació, i és que gràcies al rebombori causat per l’Estatut “paper mullat” d’Autonomia de Catalunya i la famosa sentència del Tribunal Constitucional “col·lador de filtracions” que no arriba, el rebombori del Finançament “això no serveix per a res” de les Comunidades Autonomas de Régimen Común, de les promeses incomplertes del senyor ZP “messies salvador de Catalunya”, i més recentment de l’impacte social dels referèndums d’autodeterminació organitzats arreu del país, amb les conseqüents prohibicions i limitacions espanyoles ha provocat que cada cop més i més gent comenci a situar-se en els dos bàndols típics de qualsevol procés d’independència; ja sigui en l’entorn d’un estat, d’una organització política, cultural o en al club de bàsquet del barri.

A principis del segle XXI, per fi, ja es comença a parlar obertament, altre cop, d’unionistes i d’independentistes/separatistes, d’espanyols i de catalans, sense que hom sigui acusat de políticament incorrecte o de destructor de l’harmonia social i eufemismes covards semblants que tant de moda es van posar durant la transició franquista i que per desgràcia pels catalans han perdurat fins a l’actualitat. Per fi s’ha aconseguit que molta gent, especialment els polítics, comenci a treure’s la disfressa de corder, la màscara sota la que amagaven el seu autèntic jo, el seu sentiment nacional espanyol. Fins ara els únics que anàvem a cara descoberta érem els catalans independentistes i una petita part dels nacionalistes espanyols, però hi havia un munt de gent que per interessos particulars es mantenien entre les dues aigües jugant a la puta i a la ramoneta, autoanomenant-se catalans a Catalunya i espanyols quan passaven les fronteres de Catalunya; una dualitat digna de ser estudiada pels millor psicòlegs donada la manifesta incompatibilitat de les dues idees.

Sembla ser que l’actual societat (que no la classe política) ha començat a cansar-se dels experiments fallits d’encaix Catalunya-Espanya que s’han anat provant al llarg de la nostra història. Ja no venen aquells projectes vàlids en altres bandes del món però esperpèntics i abocats al fracàs en la nostra situació com la unió dinàstica, o els intents de federació, confederació o el famós autonomisme que només ens creiem a Catalunya. Actualment vivim una intersecció en camí de la història de Catalunya, una intersecció que ha aparegut gràcies a la societat i que amb una mica de sort per primer cop des del 1714, aquesta societat podrà decidir-se per la via de la plena sobirania, de la independència, sense por de que l’exèrcit espanyol surti als carrers o bombardegi les nostres ciutats.

Aquest 13 de desembre del 2009, juntament amb el 13 de setembre passat, seran unes dates que passaran a la història del nostre país per ser unes dates en les que la societat va anar un pas per endavant de la classe política i en la que va exigir alt i clar que se la respecti. Passaran a la posteritat per haver-se deixat clara la inquietud del poble respecte la relació Catalunya-Espanya, per haver-se fet notar que en una democràcia s’ha de poder decidir sobre tot i no només sobre allò que interessa als polítics de pa sucat amb oli que a Catalunya s’omplen la boca de bones paraules, de sobirania, de catalanisme i d’exigències però que un cop arriben a Madrid, només en tocar els primers graons del Congreso, misteriosament se’ls cauen els calçotets cames avall, canvien d’idioma, fan callar la seva minúscula consciència catalana i compren per una fortuna un plat de paper amb quatre llenties passades i podrides que han sobrat del dinar de la gran espanya.