Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Us sona aquesta imatge? doncs en ple segle XXI en un lloc anomenat Andorra -magnífic país on visc- es repetirà aquesta imatge. Això si, en francès, en color i amb roba de marca. O això és el que sembla que pretenen uns quants si ens atenem a les mesures que ha aprovat Govern pel proper dia 29 de Juliol amb motiu de la visita del President de la República de França, Nicolas Sarkozy.

La majoria de mesures tenen sentit i són de normal aplicació, sobretot les que tracten temes de seguretat personal i de la via pública, però la mesura que ens recorda les imatges deplorables del film franquista “Bienvenido Mr. Marshall” és la que fa referència al tancament de comerços en general, botigues, indústries i oficines.

Decret del dia 14/07/2010:

Amb motiu de la visita al Principat d’Andorra de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, el Govern ha adoptat les disposicions següents:
El dia 29 de juliol és obligatori que romanguin tancats els comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines de les 11 a les 14.30 hores.
Queden exempts d’aquesta obligació els serveis públics, els serveis turístics, els hotels, les caves, els bars, els restaurants, les estacions de servei i similars.
Quant a les caves i bars, s’exigirà que durant el període de tancament de la resta d’establiments, limitin les seves activitats exclusivament a la venda de begudes per al consum immediat.
Pel que fa a les estacions de servei, únicament podran expedir carburants i productes propis d’una estació de servei, amb l’obligació que els comerços radicats al seu interior romanguin tancats durant l’horari de tancament.
L’Administració general romandrà tancada en l’horari indicat. Els horaris de despatx de la Duana del Pas de la Casa i de la Duana de Sant Julià de Lòria seran els habituals.

Decret del dia 21707/2010:

Amb motiu de la visita al Principat de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, ha adoptat la disposició següent:
Per als assalariats dels comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines que, per horari i torn de treball, es vegin afectats pel tancament obligatori de les 11 hores a les 14.30 hores, segons el Decret del 14 de juliol del 2010, aquestes hores són de festa i de compliment obligatori, retribuïdes i no recuperables.
Les hores de festa s’han de retribuir com a hores de treball efectiu, és a dir, segons el salari tipus de l’hora ordinària, de conformitat amb el que preveu l’article 83 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals.

Amb el tancament, és de suposar, que hi ha algú que pretén que omplim els carrers amb banderetes de França (andorranes també?) i celebrem tant il·lustre visita. A l’hora de la veritat difícilment ho veurem ja que la majoria de la població -molts cops més assenyada- aprofitarà aquestes hores festives per anar a dinar a casa, estar amb la família o simplement fer el gos al sofà tot mirant la TV. I després encara hi ha gent que es pregunta com és que l’abisme entre la classe política (que no la política) i la població creix més i més cada dia que passa. Actes com aquests demostren que n’hi ha uns quants que viuen en una realitat paral·lela, autogestionada i finançada amb els diners de la població.

Per cert, hi haurà algú que contabilitzi els diners que costa al país -a l’administració i a les empreses- que un senyor (per molt important que se suposi que és) ens faci una visita fugaç d’unes quantes hores?

Acabo d’arribar de gaudir d’una sessió de cinema espectacular, de xalar con un xiquet amb una llaminadura nova. Acabo d’arribar de veure 108 minuts d’una història com poques es veuen a la TV o al Cinema. I és que avui, una setmana amb pocs títols a la cartellera dignes de ser esmentats, hem decidit anar al cinema per treure’ns el cuquet i gràcies una mica a la crítica d’en David Broc a El Món a RAC1 hem anat a veure la peli que aquí s’ha anomenat “Un Ciudadano Ejemplar” -han agafat una frase de la peli convertint-la en títol- i que als EUA es deia -amb més criteri- “Law Abiding Citizen” o el que seria Ciutadà Respectuós amb la Llei.

Aquest film protagonitzat per en Gerard Butler i Jamie Foxx, ha resultat ser una gran elecció, després d’entrar al cinema amb poques o nul·les expectatives he sortit de la sala d’allò més content, energètic, activat, eufòric, vaja com quan t’expliquen una bona història; però anem a pams.

Un Ciudadano Ejemplar és la història de la venjança d’un marit que veu com dos lladregots assassinen i violen la seva dona i la seva filleta estimada i com un sistema judicial imperfecte permet que l’autèntic assassí, l’autèntic violador, en surti ben parat carregant totes les culpes al còmplice. Fins aquí l’argument de la peli és allò tant típic, tòpic i repetit fins a l’extenuació en centenars i centenars de produccions de Hollywood. Però Un Ciudadano Ejemplar té quelcom que la fa diferent, té quelcom que fa que valgui la pena anar al cinema si t’agraden el thrillers i no ets un hippe-menja-floretes que viu en un Nirvana de petes.

L’argument perfectament previsible i el guió mil vegades vist dels primers minuts dona pas a una venjança sense igual. I no una venjança tipus Bruce Willis o Mel Gibson en que el pare es pren la justícia de la seva ma i persegueix l’assassí fins dur-lo davant de la Justícia, no! Sinó quelcom diferent, quelcom que farà posar els pèls de punta a més d’un.

La venjança planejada per en Clyde Shelton -Gerard Butler- porta les venjances a un nou nivell.

[Atenció! Spoilers a continuació]

10 anys després de la farsa judicial, en Shelton comença la seva venjança provocant una mort lenta, dolorosa i espantosa a l’únic assassí condemnat per la mort de la seva dona i filla, manipulant el mecanisme d’execució del corredor de la mort i continua amb una execució amb desquartització en tota regla de l’assassí que era en llibertat -després d’haver complert una condemna mínima- .

Però no content amb això en Shelton planeja una venjança a gran escala, planeja dinamitar el sistema judicial corrupte que va permetre que un assassí, l’autor material dels fets, sortís en llibertat. És en aquest punt quan el film es posa interessant de veritat, és quan la història comença a valdre la pena i quan hom gaudeix del plaer de la venjança. Al contrari que en d’altres thrillers tipus Seven, a Un Ciudadano Ejemplar l’espectador se sent identificat i té una afinitat difícilment justificable amb en Shelton, que és el “dolent” de la pel·lícula. A mida que transcorre la trama, a mida que veus com s’executa la venjança i com la corrupció del sistema permet que tot passi, es fa difícil una identificació amb el personatge que interpreta Jaime Foxx -Nick Rice- qui en última instància és el causant de tot plegat, qui com a membre de la fiscalia de l’estat entestat en aconseguir un rècord en el nombre de sentències condemnatòries, va preferir arribar a un pacte amb un dels assassins per condemnar l’altre en comptes d’arriscar-se a arribar a un judici amb jurat popular.

Encara que la peli m’ha agradat molt, té diverses pegues. Hi ha tota una sèrie d’errors de producció que fan menys creïble la història, el desenvolupament de les trames i personatges secundaris és massa superficial fet que resta profunditat, intriga i suspens al film i el final és desastrós. Amb un final més arriscat, amb un final més políticament incorrecte -coi! si la peli ja és antisistema a ulls americans!-, amb un final que fugís del típic happy end nord-americà s’hauria signat una història genial i inhabitual.

La setmana passada el SPL (Servei de Política Lingüística) del Govern d’Andorra va presentar triomfalment les conclusions d’una nova enquesta sobre els usos lingüístics al país. Dic que va fer la presentació de manera triomfal ja que segons el que van expressar a la roda de premsa i el que els mitjans de comunicació van esbombar a crits van ser les bones notícies, la cara amable de l’enquesta: l’ús social de català ha augmentat, he deixat de decréixer.

Però què passa si ens mirem més detalladament l’informe i ignorem les dades proporcionades pels diaris i la roda de premsa oficial?

A primer cop d’ull veiem que la població de nacionalitat andorrana i portuguesa ha crescut mentre que l’altre gran sector immigrant -el que prové de l’estat espanyol- ha baixat. D’aquesta afirmació ja podríem treure’n algunes conclusions pel que fa a l’ús del català, però no ho farem i anirem directament a les dades publicades i deixarem de banda la sociologia i els matisos en els grups andorrans i “españols”.

Les conclusions de l’enquesta comencen amb un optimista “bon coneixement del català” en el que es destaca que un 8,4 (sobre 10) de la població entén el català, un 8 el llegeix i un 7,2 el parla. Unes dades que sobten, i sobten perquè si hom es passeja una mica pel carrer, va de botigues o s’acosta al pati d’una escola misteriosament descobreix el 1,6 de la gent que no entén el català i el 2,8 que no el parla. Què curiós no? També el que és curiós és que si hom fa aquest exercici d’immersió a la població d’Andorra troba que, aquest cop si, coincideix amb la segona conclusió de l’enquesta: el castellà és la llengua amb coneixements més elevats (tots els indicadors superen el 8,5 i el 9 sobre 10) ja que és la “lingua franca” actual, siguis d’origen català, portuguès, andorrà o francès.

Un altre aspecte que cal destacar és que el castellà s’ha convertit en la llengua materna de la majoria de la població d’Andorra, amb un 43% davant del 29% que té com a llengua materna el català. Fet emfatisat per un contundent 53% que va aprendre a llegir i escriure en castellà davant del 15,7% que ho va fer en català o portuguès o del 20% que ho va fer en francès. Per mi aquest aspecte, sobretot el segon, és molt preocupant ja que si ajuntem el fet que del col·lectiu nacional andorrà només el 49,4% tenen la llengua pròpia com a materna i del col·lectiu que prové de l’estat espanyol només el 30%, veiem que una part significativa de la població andorrana no té el català com a llengua materna i d’aquesta població que sí el té ben poca gent va aprendre a llegir i escriure en català (del conjunt poblacional només el 15%), fet que indiscutiblement és provocat pels alts índex d’immigració del país i també pel sistema educatiu.

Tenint presents les premisses anteriors, doncs, no ens ha d’estranyar pas que a casa, amb els amics o a la feina (no les relacions amb clients, proveïdors o a l’administració pública) la llengua més emprada sigui el castellà. De fet l’únic àmbit en la que llengua pròpia manté el status quo que se li hauria de suposar és el de la relació d’usuaris/ciutadans amb l’administració pública -què passa amb l’ús del català en les relacions dins de l’administració no se sap o no es vol saber- i pel que fa a les relacions dels ens privats amb clients i proveïdors el català no arriba a la majoria amb un trist 45% davant del 33% del castellà.

El següent punt de l’enquesta analitza situacions quotidianes (anar a comprar, al banc, a un restaurant, agafar el bus, etc, etc) i l’estimació en temps de l’ús que hom fa de cada llengua. És en aquest punt on el català pateix més la invasió del castellà i retrocedeix clarament. S’ha passat d’un 46 per cert del temps diari d’ús habitual del català l’any 1999 a un 40% actualment davant del creixement del castellà que passa del 39% al 42%; especialment pel que fa a l’ús de la llengua oficial en els àmbits de la restauració, petit i gran comerç, estètica, oci nocturn i als serveis de transport (bus i el taxi).

De manera global, pel que fa a l’ús del català, l’enquesta crea un indicador lingüístic que deixa patent el retrocés claríssim del català, el creixement de l’ús del castellà, l’estancament del francès i un augment significatiu -i lligat a la immigració- del portuguès.

Continuant amb l’anàlisi de l’informe, el següent punt fa front a la part més sensible del tema: l’actitud vers el català. És en aquest punt on el que afirmen el enquestats al ser preguntats i el que ens mostra la realitat i els punts anterior no lliguen massa. Una gran majoria està d’acord en que el català necessita més difusió, protecció i promoció, però al mateix temps -de forma clarament contradictòria- afirma que l’administració pública ja fa prou per a promocionar-lo i hi ha diferencia d’opinions quan arriba el moment de decidir si saber català és imprescindible per integrar-se al país, definir la responsabilitat dels empresaris i treballadors en l’ús i el coneixement de la llengua o en l’acreditació de coneixements de català a l’hora de renovar els permisos d’immigració.

D’aquest punt anterior i de la divisió en grups poblacionals que fa l’enquesta, podem extreure la conclusió que clarament hi ha una majoria de gent (51,6%) que pensa que el català, en termes generals, no és útil per a la vida, que no se l’ha de protegir activament -estan en contra de qualsevol mesura que signifiqui una imposició o obligació- i que no cal saber català per viure, treballar o integrar-se al país.

En definitiva, tot i que les conclusions que realitza l’SPL em semblen correctes, no es posa prou èmfasi en destacar el clar retrocés del català a l’únic estat del món que el té per única llengua oficial. Les conclusions haurien de ser d’allò més alarmistes i en canvi s’ha volgut desviar l’atenció i destacar el fet que “l’ús del català deixa de retrocedir”, “l’ús del portuguès augmenta” i titulars semblants.

Oh! surto a l’Avui.cat! per fi han penjat l’entrevista que un reporter de l’Avui em va fer a mitjans d’estiu en relació a la llengua catalana al Principat d’Andorra!

Com a nou vicepresident del Centre de Cultura Catalana del Principat d’Andorra un dimecres, una mica improvisat, vaig accedir a ser preguntat sobre diverses qüestions relatives a la llengua/cultura catalana en aquest petit país i sobre el Centre durant poc més de 15 minuts abans de dinar. Encara que l’entrevista va anar prou bé i vàrem parlar de diverses coses, veig que al muntatge final del vídeo publicat a l’Avui és molt més curt, i què voleu que us digui! sincerament crec que el vídeo és massa curt com per a que es pugui dibuixar una realitat mínimament aproximada de la situació del català de l’únic estat reconegut que la té com a oficial. Segurament l’objectiu d’aquests vídeos no era fer un reportatge a fons de la situació, però ja que hi vas, ja que t’hi poses perquè no aprofundir-hi més? No ho sé, però tinc la impressió de que es van deixar en el tinter masses coses que no han sortit al vídeo final.

Per la banda personal, només dir, que es nota que és la primera entrevista que hem fan oi? haha no se si a tothom li passa, però no m’agrado a mi mateix en aquest vídeo, ara si me la tornessin a fer suposo que actuaria diferent, no pel que dic (que ho tornaria a repetir), però no ho sé, és que no m’agrado, en algun moment m’entrebanco amb la meva llengua i això queda fatal! i més comparat amb el Secretari d’Estat (home acostumat a parlar). Però bé, què hi farem! serà qüestió de practicar! haha!

Au, salut!

Us deixo el link al vídeo per si el voleu veure.

Aquest cap de setmana amb en Raúl i el Pepelu van fer una petita excursió a l’Estany del Juclar a la Vall d’Incles. Una petita escapada de desconnexió i la primera que faig amb la meva nova Nikon D90.

Aquí teniu algunes fotos que vàrem fer, Salut!

Estany del Juclar – 29 d’Agost de 2009