Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Cada dia que passa tinc més i més clar que a Espanya prefereixen que a Catalunya governi un sol partit amb majoria absoluta, un partit al que ja tenen les mesures agafades i que saben que governant en solitari difícilment donarà sorpreses desagradables com ha fet en Pasqual Maragall i en José Montilla -suposats amics i vassalls fidels-.
Al contrari del que defensava en el meu anterior article, ja no crec que sigui el PSC el que desitja regalar la Generalitat a l’Artur Mas, més aviat m’inclino per pensar que és el PSOE -i el PSC acata per disciplina de partit- qui desitja una Generalitat que torni a aquelles màximes pujolianes que tantes alegries han generat a Madrid de “el peix al cove” i del “ara no toca”.

Encara que en el present article hagi canviat unes sigles per unes altres -al final són el mateix, ja ho sabem- el fons del meu pensament segueix essent el mateix: CiU no molestarà, CiU mai vindrà a Madrid a avisar de la desafecció catalana, CiU serà capaç de contenir el desastre, calmar els catalans i fer-los callar. Això és el que deuen pensar a Ferraz vist com han anat evolucionant les coses en les ultimes setmanes. Mas, mentre tant, es frega les mans veient la cadira de Presidència buida i la mamella del poder plena i disponible i Catalunya plora per tenir una classe política tant nefasta.