Rèquiem per un somni (d’alguns)
per Pere Sanmartí el jul.07, 2010, a Política
El PSC en retirada
per Pere Sanmartí el jul.06, 2010, a Política
Avui m’he llevat amb un creixent sentiment d’indignació, però d’una indignació diferent de l’habitual, una indignació provocada per la covardia d’en Montilla i la seva patuleia de seguidors. Mentre sentia les noticies i escoltava astorat la negativa del PSC de donar suport a un lema que la setmana passada no havia generat cap controvèrsia, m’he fet la pregunta que avui s’està fent tothom: per què?
El perquè és bastant clar, segons la meva opinió, i en comptes de quedar-me tant ample qualificant-los de traïdors, covards i espanyols, la meva reflexió ha anat una mica més enllà i he arribat a la conclusió de que al darrera d’aquesta gran operació hi ha quelcom molt més greu, hi ha uns interessos obscurs i mal intencionats.
Amb aquesta operació mediàtica, en Montilla i el PSC intenten fer control de danys després d’una setmana dura. El dia de la sentència del TC, en Montilla es va passar de frenada posant el crit al cel i fent de President de la Generalitat de Catalunya, una situació nova per aquest partit que històricament ha mirat més cap a Madrid que no pas cap al cor de Catalunya. Montilla, al liderar la resposta indignada del poble de Catalunya va donar-li ales, unes ales que van donar força i contundència als ciutadans, una força i una contundència que van espantar a més d’un a les files socialistes. Avui, una setmana després i veient els resultats de les últimes enquestes electorals (on no existeix cap possibilitat de que el PSC torni a la Generalitat), la posició del govern espanyol davant la sentència i la possibilitat de fractura interna; el PSC ha decidit regalar la Generalitat a Convergència i Unió i retirar-se a les trinxeres, als ajuntaments, diputacions i consells, allà on sempre han estat i des d’on poden exercir el seu poder i influència sense perdre-hi cap llençol.
El PSC ha decidit que una Convergència i Unió amb majoria absoluta a la Generalitat generarà a Espanya, a Madrid, menys problemes que qualsevol altre combinació. Pel PSC, un Mas amb majoria absoluta obre la porta a recuperar la tant “estimada” basa d’oli catalana, obre la porta a retornar al vell esquema pujolià i evitar que l’actual creixement sobiranista i independentista arribi a un punt crític i de no retorn. Una situació que amb una CiU vencedora però no majoritària, necessitada de pactes per governar, potser aniria en contra dels interessos del PSOE i d’Espanya; veure CiU pactant amb ERC seria veure una unitat nacional catalana inacceptable, seria veure la continuació de l’actual deriva independentista i és per això, que ara, en Montilla ha decidit dinamitar la manifestació d’aquest dissabte.
Caspa, caspa i més caspa!
per Pere Sanmartí el jun.29, 2010, a Política
Quatre freaks amb toga, que amb prou feines han exercit de juristes i que només “han demostrat” les seves capacitats escrivint molts llibres i no exercint a peu de carrer, van decidir ahir laminar la sobirania del poble, de la ciutadania de Catalunya.
Quatre talibans espanyolistes van decidir que el que vota la gent en referèndum no val ni un ral, si aquests són catalans.
Quatre magistrats deslegitimats, clarament influenciats pels partits polítics, vestits amb l’estanquera i abrigats pel nacionalisme espanyolista van aixecar el braç dret i van dir alt i clar “Cataluña y sus ciudadanos no son soberanos! Solo decidimos nosotros”.
Pendents de veure la sentència final i d’analitzar les “reintepretacions” que els pallassos del TC han fet, queda clar que la sentencia toca els següents aspectes:
- Estableix i repeteix fins l’extenuitat la “indisoluble unidad del estado español”.
- Reinterpretarà part dels articles que fan referència al finançament de la Generalitat i la cistella d’impostos.
- Elimina la possibilitat de posar límits a l’anomenada ‘solidaritat autonòmica’.
- Es manté el terme nació al Preàmbul però s’estableix explícitament que ‘no té eficàcia jurídica’.
- Elimina el caràcter ‘preferent’ de la llengua catalana a les administracions i als mitjans de comunicació públics.
- Elimina el caràcter exclusiu de les competències del Síndic de Greuges.
- Reinterpretarà l’article 122, que regula les consultes populars.
- Elimina el caràcter vinculant dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries.
- Reinterpretarà la divisió de Catalunya en vegueries.
- Elimina les competències exclusives del Síndic de Greuges de Catalunya.
- Elimina la normativa catalana sobre l’activitat financera de les caixes d’estalvi i obligarà a legislar segons les ‘bases estatals’.
- Elimina la possibilitat d’establir i regular els tributs dels governs locals.
- Elimina la possibilitat de crear un Consell de Justícia de Catalunya.
- Impedeix que el TSJC sigui l’última instància judicial a Catalunya.
Us deixo amb l’article a l’Avui d’en Iu Forn que em sembla d’allò més adient!
Espanya ha dit adéu Catalunya!!!
29/06/10 02:00 – Iu Forn
Avui llegirem la lletra petita de la sentència del Constitucional i, anant bé, d’aquí una setmana començarem a saber que ens ha passat exactament. Però un cop els partits ja han obert la discussió partidista i fan crides a una unitat que no es creuen, nosaltres –humils ciutadans– intentem intuir si al final la puntada ens l’han fotut al paladar o a l’estómac. I la primera reflexió és: quatre anys per a això? Quatre anys per fer pública la decisió en dos fulls i a corre-cuita a 1/4 de 9 del vespre? Què hi havia de diferent ahir que dimecres passat o el 28 de gener del 2008 a les sis de la matinada?
I la segona reflexió, i fonamental, és que ara sí que ja tenim per escrit quines són les autèntiques regles del joc. El peix al cove pujolià ens va entretenir durant 20 anys. Pujol, coneixedor com ningú del país, sabia que aquella era la línia que no podíem creuar sense que s’esvaís l’encanteri. El peix al cove era aquella Ítaca on algun dia arribaríem, però ahir va caure la cortina i darrere del decorat de cartró pedra no hi ha Ítaca sinó l’abocador del Garraf. Ahir vam descobrir que els Reis són uns senyors i una senyora que tenen el càrrec que tenen perquè els dos partits polítics majoritaris a Espanya els han situat allà, que responen a criteris partidistes i ideològics i que estan per sobre del poble que ha votat un Estatut. És tan absurd que ara la Constitució votada pel poble espanyol pot ser duta al Constitucional i ser declarada inconstitucional.
Hem ofert la mà i ens l’han fet carpaccio. Ahir Espanya va triar fer-se independent de Catalunya. Unilateralment. En prenem nota.
Avui més que mai…
per Pere Sanmartí el jun.28, 2010, a Política
Las Naves del Destino
per Pere Sanmartí el jun.25, 2010, a Llibres
Títol: Las Naves del Destino
Títol Original: Ship of Destiny
Saga/Núm.: Las Leyes del Mar. 3r volum
Autor: Robin Hobb
Editorial: La Factoría de Ideas
Gènere: Fantasia
Nota: Excel·lent
Amb Las Naves del Destino finalitza la trilogia de Las Leyes del Mar, finalitza una història de més de 1900 pàgines que ens ha transportat a un món fantàstic i creïble, que barreja intrigues polítiques, familiars, sexuals i aventures al mar tot unit amb un parell o tres de trames principals que mica en mica anaven convergint sobre un mateix fet, sobre un moment culminant i històric: el ressorgiment dels Senyors dels Tres Regnes.
Després de Las Naves de la Magia i de Las Naves de la Locura, els nostres personatges estan prop d’un punt d’inflexió i sembla que totes les esperances, tots els seus projectes, s’hagin anat a norris. El Mitonar ha estat arrasat per una guerra civil entre els nous i vells mercaders, ha patit una invasió chalaza -suposats aliats del sàtrapa- i una conspiració de nobles jamillians per acabar amb la vida d’en Cosgo pretén presentar-los com a traïdors amb excusa d’arrasar i saquejar aquesta rica terra. La família Vestrit s’ha escampat arreu del món perseguint els seus somnis o simplement intentant sobreviure després de ser acusats de traïció i obligats a exiliar-se als Territoris Pluvials: Ronica viu amagada a la ciutat intentat descobrir els autèntics traïdors, Keffria mira de superar el xoc emocional de tot plegat mentre, mica en mica, va assumint els seus deures com a representant de la família, Selden i Malta es veuen atrapats en un esfondrament de la ciutat Antiga quan intentaven parlar amb l’última dragona que queda, Althea és a bord d’una nau rediviva boja a la cerca i captura -sense massa èxit- de la nau de la seva família: Vivacia i en Wintrow ha entregat la seva lleialtat al pirata Kennit. A l’únic a qui sembla que tot li va bé i conforme els seus desitjos i plans és al pirata Kennit, que mica en mica va consolidant la seva figura com a Rei de les Illes Pirates i que s’ha guanyat -finalment- la lleialtat de la neu rediviva de la família Vestrit i de pas, la lleialtat de Wintrow, una lleialtat sense reserves i idealitzada incapaç de veure les parts més obscures de l’ànima d’en Kennit.
-
-->
Subscriure's al bloc via EMail
Aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons
