Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui m’he llevat, com cada dia, escoltant la ràdio -El Món a RAC1- i oh! la meva sorpresa ha estat majúscula quan he sentit l’última notícia pel que fa a l’afer de la pedofília en el si de l’església catòlica, romana i apostòlica. Ara resulta que el Vaticà, en boca del seu secretari d’estat Tarcisio Bertone, diu que tots els casos de pedofília estan vinculats amb l’homosexualitat i no pas amb el celibat com molts experts laics -i no laics- deien les últimes setmanes. I a sobre, en Bertone aquest té la barra de dir que té proves científiques que demostren aquesta vinculació! Però què és això!? com algú que està al davant d’una organització que reverencia una cosa metafísica, indemostrable, no empírica i que basa totes les seves creences en una colla d’axiomes inqüestionables gosa dir que té proves científiques irrefutables de res? va home va! deu ser una prova científica tant irrefutable com que la terra és plana i el centre de l’univers oi?

Com és que la cúria romana és incapaç d’acceptar que la seva església està formada per homes, per humans, i que com a tals pateixen dels mateixos mals que la resta de la humanitat? Què passa, que per que tinguin unes creences específiques ja han de ser homes sants, purs, il·luminats i sense màcula? com tota organització amb pes, l’església catòlica pateix dels mals de l’abús de poder, del tràfic d’influències i de la corrupció. Amb la diferència que gràcies a aquests axiomes de fe, la protecció que el Vaticà proporciona a tots els seus -especialment als càrrecs amb galons com bisbes i cardenals- i a la pròpia ceguesa dels seus fidels, fa que l’església catòlica no passi comptes amb la societat de totes les maleses que ha fet. Amb l’excusa de que l’única justícia aplicable als membres ordenats de l’església és la justícia divina, la cúria catòlica ha fet i desfet segons els seus propis interessos, uns interessos que en la gran majoria de casos només responien a les ambicions i inquietuds personals dels membres d’aquesta congregació.

No és d’estranyar, doncs, que davant de la impunitat d’acció dels membres de l’església cada dia hi hagi un allunyament més pronunciat de la societat a la que se suposa que representa, si és el mateix que passa amb la política! La desafecció de la societat vers la classe política i l’església té més punts de contacte dels que hom es pensaria.