Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquests dies de crisi, de paranoia financera i d’apocalipsi econòmic, tothom es duu les mans al cap veient com els governs d’Europa retallen despeses i intenten controlar la fallida, com Alemanya i la UE es preparen per aguantar la fallida d’estats com Espanya, Portugal o Itàlia. Podem veure com arreu hi ha una consciència d’emergència i com tothom està fent el possible per sortir més o menys ben parat de la batacada que s’acosta inevitablement. Tothom? no, tothom no. A l’estat espanyol no hi ha aquesta consciència, ni a nivell polític, ni a nivell empresarial ni evidentment a nivell sindical.

Mentre el sistema econòmic català i de l’estat, s’acosta cada dia més a l’abisme, tothom es mira el melic i es preocupa pel que l’afecta a ell i només a ell, ningú mira més enllà i es planteja quin serà el revulsiu que ens traurà del forat. Suposo que ens hem contagiat de la mentalitat absurda de la subvenció que tant de “bé” ha fet a les espanyes. Catalunya encarà podrà contar amb el turisme, el sector biomèdic i les poques innovacions que s’han anat instal·lant al país en l’última dècada, però per desgràcia nostra a Espanya això no és així. Després de l’enfonsament de la construcció, l’estat espanyol no té cap sector econòmic que tiri amb força i això ens durà, a nosaltres els catalans, inevitablement a l’abisme. Mentre que Catalunya podria sortir del pas per si mateixa, el llast enorme de l’estat espanyol ens ho impedirà. I ens ho impedirà bàsicament perquè Catalunya ha perdut aquell tarannà comercial, innovador i vanguardista que tant la van caracteritzar en el passat i que va permetre arrossegar la resta de l’estat. Catalunya ha perdut la capacitat de locomotora econòmica, ha girat la vista cap a Madrid en comptes de mantenir-la fixa al centre i nord d’Europa. Catalunya s’ha contagiat dels pitjors mals de l’economia espanyola, del subvencionisme, de la burocràcia estúpida, del funcionariat excessiu i de la màxima desgràcia de totes: el tarannà que defineix la frase: “si funciona perquè tocar-ho?”.

Sota el lema “si funciona perquè tocar-ho?” hi ha una pobresa d’esperit que es veu clarament reflectida en l’actual societat, on una majoria de gent aspira a ser funcionari. Actualment els joves en comptes de tenir un esperit emprenedor i aspirar a tenir la seva pròpia empresa o a espavilar-se dins d’una empresa per millorar laboralment, prefereixen viure de subvencions de l’estat, prefereixen viure estirats al sol mentre els calers cauen del cel. El mateix passa amb les empreses, que cerquen més el repartir dividends a finals d’any entre quatre accionistes que no pas mirar com millorar els models de producció, com innovar, com afegir valor als seus productes o com competir, realment, als mercats internacionals.

Durant els últims deu anys de miratge econòmic, tothom a viscut el dia a dia, sense pensar en el demà i quan ara toca xarop de bastó s’escandalitzen i demanen a crits que el sistema públic salvi les seves empreses, però en canvi no se’ls passa pel cap vendre el seu patrimoni per salvar la seva empresa, no! al matí reclamen calers a un sistema públic deficitari, anquilosat i amb el pas canviat, i a la tarda veuen un mojito a la seva piscina del xalet de torn mentre els seus calers no corren perill en algun compte bancari a l’estranger.

I quina solució té tot plegat? per Catalunya la solució és evident: separar-se del pes mort que l’està ofegant i que l’acabarà matant. Per espanya? sortir de la UE (mai ha tingut economia per si sola per entrar-hi), fer neteja, examen de consciència i començar de zero.