Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui recupero un escrit que fa temps que vaig fer (Gener del 2009) però que crec que segueix essent actual després dels fets d’aquesta setmana i que per desgràcia no ha canviat pas massa.

Després de tots aquests dies d’enfrontaments armats (per no dir una altra cosa) a la Franja de Gaza i després de veure els debats encesos que es mantenen al respecte, sobretot als mitjans de comunicacions, entre els partidaris d’Israel i els partidaris dels Palestins vaig decidir cercar informació sobre la creació de l’estat d’Israel per completar els coneixements que ja tenia fins el moment. Però oh!! Quina sorpresa!! No he trobat informació imparcial a gairebé cap lloc! Tots els posts són clarament tendenciosos a favor d’un bàndol o d’un altre, obviant informació important, i en alguns casos mentint descaradament, és per això que he fet un recull contrastat d’informació i la publico per donar més eines informatives a tothom que ho necessiti o la vulgui.

A mitjans dels segle XIX Palestina formava part de l’Imperi Otomà i estava poblat principalment per àrabs musulmans, àrabs cristians i alguns jueus. A finals de segle Leon Pinsker i Theodor Herzl van començar recolzaments internacionals per aconseguir una pàtria jueva a Palestina, encara que llavors Palestina no era considerada com l’únic lloc on poder fer aquest país (s’havia considerat la Patagònia, Rússia i en diversos llocs de l’Àfrica), però el 1897 el Primer Congrés Sionista va establir que la pàtria jueva seria a Palestina.

A la Primera Guerra Mundial Palestina va passar a control de Gran Bretanya, que el 1917 va decidir establir Palestina com a la llar nacional jueva sempre que es respectessin els drets civils i religiosos dels habitants no jueus de Palestina. El 1922 després de la Primera Guerra Mundial la Lliga de Nacions va confirmar el mandat Britànic sobre el territori.

Durant aquest protectorat es va fomentar la immigració jueva cap a Palestina, sobretot amb l’amenaça nazi, el que va aconseguir que amb pocs anys la població de jueus augmentés dels escassos 80.000 a 500.000 l’any 1939, fet que va provocar grans tensions entre la població originaria del territori i la immigrada, fet que va provocar que Gran Bretanya instaurés restriccions dures, gairebé totals, a aquesta immigració.

Degut a aquestes tensions i a la guerra no oberta que mantenien els sionistes i els àrabs, les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial i del descobriment de l’holocaust va elaborar un pla l’any 1947 que fraccionava Palestina en dos països diferents, dos països definits per l’ètnia i la religió, mentre que Jerusalem es convertiria en una ciutat internacional que seria la capital compartida dels dos països. Aquest pla fou aprovat per la majoria de jueus palestins i àmpliament rebutjat pels àrabs al considerar que la ONU fraccionava el seu territori natural i tradicional per regalar-lo als estrangers.
La violència entre les dues comunitats va esclatar novament amb gran força, sobretot quan Gran Bretanya va anunciar que abandonava el seu protectorat, però un dia abans d’aquest fet, el 14 de maig de 1948 David Ben Gurrion va proclamar l’estat d’Israel, un estat que els àrabs estaven disposats a impedir a tot cost.
El dia següent Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban van atacar i envair el nou estat. En una guerra, anomenada la guerra de la independència, caracteritzada per la improvisació en materials i per l’ús de tàctiques hàbils per part dels jueus va aconseguir que Israel rebutgés les forces àrabs i que aconseguís conquerir nous territoris fora de les fronteres definides per la ONU. Amb la declaració de l’alto al foc i amb la signatura dels diversos armisticis el 1949-1950, Israel va ocupar tot el territori atorgat per Nacions Unides més una bona part de territori assignat als àrabs i la part occidental de Jerusalem (Israel va augmentar de cop un 50% el seu territori).
Aquesta guerra va crear una bossa de 710.000 refugiats àrabs i 800.000 refugiats jueus (els jueus que van ser obligats a abandonar els països perdedors de la guerra).

El 1950 Israel va promulgar una llei que dotava als jueus residents a qualsevol país del món el dret a emigrar a Israel, encara que més de 250.000 jueus supervivents de l’holocaust ja arribaven al país.

El 1952 va significar un acostament d’Israel als Estats Units i la intenció dels Britànics de retirar-se del Canal de Suez fet que va provocar que diverses faccions militars israelianes es preocupessin i van iniciar una campanya d’atemptats contra objectius americans, britànics i egipcis per mirar de deteriorar les relacions amb aquests països. La operació va ser descoberta, però no va aconseguir que les relacions no es deterioressin.

El 1956 les tensions amb Egipte es van aguditzar arrel de les incursions de guerrilles egípcies en territori israelià i de les incursions militars israelianes de resposta en territori nacional egipci. El 26 de juliol la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig per part d’Egipte del Golf d’Aqaba als vaixells amb destinació Israel va provocar que els països que havien dominat el Canal fins llavors (França i Gran Bretanya) arribessin a un acord secret amb Israel per a recuperar el control del Canal a través de la força militar.
En virtut d’aquest acord Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí al mes d’octubre, ocupant el Canal, fet aprofitat per França i el Regne Unit per desembarcar amb l’excusa de restablir l’ordre.
El 1957 la URSS i els EUA es van mostrar contraris a l’ocupació parcial d’Egipte i van demanar la retirada de les forces israelianes i el control del Canal per Nacions Unides.

Entre el 5 i 10 de juny de 1967 es va produir l’anomenada Guerra dels Sis Dies quan Egipte va demanar la retirada de les tropes internacionals del Canal mentre acumulava forces a la frontera. Israel en un atac preventiu de la forca aèria va atacar les forces aèries d’Egipte, Síria i Jordània aniquilant-los completament.
Amb la signatura de la pau el dia 11, Israel va aconseguir el control de l’est de Jerusalem aconseguint-ne l’annexió, l’ocupació de la Franja de Gaza, el control de la península del Sinaí fins al Canal de Suez, el control de la regió occidental del riu Jordà i del altiplans del Golan a la frontera amb Síria.
El novembre Nacions Unides va promoure un acord de “pau a canvi de terra” en el que Israel retornava els territoris conquerits i les altres nacions es comprometien a no atacar Israel, un acord que cap de les parts en conflicte va acceptar.

El 1973 Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel, a la guerra anomenada Yom Kipur, derrotant completament l’exèrcit israelià. Després de tres setmanes de guerra, Israel va aconseguir recuperar terreny perdut i quan els egipcis ja havien penetrat fins al Sinaí i els israelians eren a Egipte i prop de Damasc, les Nacions Unides van fer una crida a la pau. El 1974 i arrel d’aquest atac sorpresa sobre territori israelià, es va arribar a un acord polític que asseguraria les fronteres d’Israel amb l’establiment d’una zona neutral a l’est de Canal de Suez i al territori del Golan custodiat per les Nacions Unides.

El 1977 les relacions amb Egipte i Israel van perdre un caire positiu que va permetre la visita del president egipci Sadat a Israel i el reconeixement de l’estat israelià per part d’Egipte. L’any següent amb la intervenció de Jimmy Carter i els EUA es va signar un Tractat de Pau amb que Egipte va recuperar el Sinaí, es va acordar la lliure navegació per el Canal de Suez i Cisjordania i la Franja de Gaza serien objecte d’una negociació per establir un règim autònom.
La Lliga Àrab va expulsar Egipte de la seva organització arrel d’aquest acord, i el president Sadat va ser assassinat per militars radicals del seu país que s’oposaven a l’acord amb Israel.

Els activistes palestins expulsats de Jordània el 1970 es van traslladar al sud del Líban i van iniciar una guerra de guerrilles contra Israel. Aquests atacs van tenir resposta el 1978 de les forces israelianes amb la invasió del sud del Líban encara que es van retirar a petició de la ONU. El 1982 els enfrontaments continuaven i Israel va tornar a envair el sud del Líban fins a ocupar Beirut amb l’objectiu de derrotar el Front d’Alliberació Palestí. A l’agost el Front d’Alliberació va retirar les seves forces del Líban i aquest país i Israel van arribar a un acord de pau que mai es va signar. Israel, que havia patit moltes baixes en aquesta invasió, va retirar la majoria de forces del país deixant una forca armada que controlava una zona de seguretat juntament amb les milícies cristianes libaneses. No va ser fins l’any 2000 que Israel va retirar totes les seves tropes del Líban.

Finalment, el 2005 la Franja de Gaza i la zona de Samaria, al nord de Cisjordania van ser desocupades amb un pla unilateral de retirada israelià, encara que aquest país es va reservar el dret de defensar-se d’accions terroristes en aquestes zones com va passar el 2006 i com està passant actualment.