Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Fa temps que em pica la curiositat per saber més coses de la nostra mitologia, de la mitologia del poble català i dels seus pobles germans. Actualment la nostra societat pateix una gran intoxicació causada per la mitologia nòrdica o anglosaxona que s’ha introduït amb llibres i pel·lícules com Harry Potter, el Senyor dels Anells, i sagues com Dragonlance o Forgotten Realms. També un factor d’aquesta gran intoxicació és a causa del gran menysteniment de la nostra pròpia cultura i de les nostres tradicions (raser que no apliquem amb les tradicions foranies). El nostre imaginari col·lectiu i la nostra mitologia passen desapercebudes i en molts casos oblidada no pels forans, sinó per la mateixa gent que en teoria creix en aquesta cultura. És per això que inicio aquest bloc amb un petit recull (sense ser-ne cap expert) de la mitologia lligada al meu segon país, el país que m’acull des de fa uns anyets: Andorra.

Espantacriatures:
Mare Óssa -> Es coneix com una óssa molt gran i molt ferotge i es considera que és la mare de tots els óssos.
Ós/Óssa -> S’empassa els nens dolents
Vella d’Engolasters -> Viu al fons del llac del seu nom i era una dona que va ser encantada per negar la seva hospitalitat a un rodamon que va resultar ser Jesús. Conta la història que Engolasters es troba al fons de l’estany castigada per Nostre Senyor ja que cap habitant del poble va ser capaç de donar un bocí de pa a un peregrí (Nostre Senyor disfressat). Una dona (la vella) li va dir que li donaria les engrunes de farina que hi haguessin al fons de la pastera. Jesús li va dir que de les engrunes en fes un pa, i en va sortir un pa gros i bonic, però la dona li va negar. Això ho repetí tres voltes i a la tercera un terratrèmol i un aiguat van fer desaparèixer Engolasters al fons de l’estany.
Nonell de la Neu -> un ésser gegantí emparentat amb el Baxajaunak basc i es tracta d’un ésser pacífic que, quan s’acosta als remats, les esquelles dels animals sonen a l’hora. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les doncs el Nonell de la Neu els protegeix de qualsevol perill.

Éssers fantàstics:
Els Menairons, anomenats també manairons, minairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n’hi caben a milers.
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: “Què farem?, Què direm?” si es dubta i no se’ls mana una feina o se’ls dóna conversa o se’ls mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l’amo. Per molt dura que sigui la tasca , l’enllesteixen en un obrir i tancar d’ulls. Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.
Els minairons neixen de l’Herba Menaironera , anomenada també herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Solstici d’Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.

Goges o dones d’aigua són fades de caire positiu que viuen en coves, rius, llacs i estanys amb virtuts màgiques que emanen de la fertilitat. A Fontalba (Andorra) hi ha un riu i un estany habitat per goges

La Dama Blanca d’Auvinyà (Andorra). A Auvinyà, en una masia damunt el camí de la Seu, vivia una dona que, pel fet de vestir sempre d’aquest color, se la coneixia com La Dama de Blanc. Aquesta dona tenia males relacions amb el bisbe de la Seu i amb els capellans en general. El clergat andorrà va començar a fer córrer la brama que la dona practicava arts ocultes, màgia. Una nit de lluna, quan el bisbe anava cap a Andorra, la Dama sortí al camí i, fent-li un senyal, es va emportar el bisbe al bosc. A l’endemà el bisbe tornà desencaixat i tremolós i mai més volgué tornar a agafar aquell camí. Molt temps després d’aquest fet informaren al bisbe que la Dama havia desaparegut, el bisbe s’atreví a tornar a viatjar a Andorra, però un dia desaparegué. Des d’aquell dia un llop negre va començar a rondar pels boscos del principat. Un dels síndics va organitzar una partida i va matar el llop. El cavaller va començar a tenir mals sons i a perdre la salut. Va reaparèixer la Dama de Blanc i se li va demanar que guarís el síndic. Ella va dir que no podia i que la culpa era del bisbe que s’havia convertit en el llop. La dama va profetitzar que, mentre ella existís Andorra continuaria sent un país independent. Diuen que ara encara se la veu caminar pels boscos d’Auvinyà…