Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Acabo d’arribar de gaudir d’una sessió de cinema espectacular, de xalar con un xiquet amb una llaminadura nova. Acabo d’arribar de veure 108 minuts d’una història com poques es veuen a la TV o al Cinema. I és que avui, una setmana amb pocs títols a la cartellera dignes de ser esmentats, hem decidit anar al cinema per treure’ns el cuquet i gràcies una mica a la crítica d’en David Broc a El Món a RAC1 hem anat a veure la peli que aquí s’ha anomenat “Un Ciudadano Ejemplar” -han agafat una frase de la peli convertint-la en títol- i que als EUA es deia -amb més criteri- “Law Abiding Citizen” o el que seria Ciutadà Respectuós amb la Llei.

Aquest film protagonitzat per en Gerard Butler i Jamie Foxx, ha resultat ser una gran elecció, després d’entrar al cinema amb poques o nul·les expectatives he sortit de la sala d’allò més content, energètic, activat, eufòric, vaja com quan t’expliquen una bona història; però anem a pams.

Un Ciudadano Ejemplar és la història de la venjança d’un marit que veu com dos lladregots assassinen i violen la seva dona i la seva filleta estimada i com un sistema judicial imperfecte permet que l’autèntic assassí, l’autèntic violador, en surti ben parat carregant totes les culpes al còmplice. Fins aquí l’argument de la peli és allò tant típic, tòpic i repetit fins a l’extenuació en centenars i centenars de produccions de Hollywood. Però Un Ciudadano Ejemplar té quelcom que la fa diferent, té quelcom que fa que valgui la pena anar al cinema si t’agraden el thrillers i no ets un hippe-menja-floretes que viu en un Nirvana de petes.

L’argument perfectament previsible i el guió mil vegades vist dels primers minuts dona pas a una venjança sense igual. I no una venjança tipus Bruce Willis o Mel Gibson en que el pare es pren la justícia de la seva ma i persegueix l’assassí fins dur-lo davant de la Justícia, no! Sinó quelcom diferent, quelcom que farà posar els pèls de punta a més d’un.

La venjança planejada per en Clyde Shelton -Gerard Butler- porta les venjances a un nou nivell.

[Atenció! Spoilers a continuació]

10 anys després de la farsa judicial, en Shelton comença la seva venjança provocant una mort lenta, dolorosa i espantosa a l’únic assassí condemnat per la mort de la seva dona i filla, manipulant el mecanisme d’execució del corredor de la mort i continua amb una execució amb desquartització en tota regla de l’assassí que era en llibertat -després d’haver complert una condemna mínima- .

Però no content amb això en Shelton planeja una venjança a gran escala, planeja dinamitar el sistema judicial corrupte que va permetre que un assassí, l’autor material dels fets, sortís en llibertat. És en aquest punt quan el film es posa interessant de veritat, és quan la història comença a valdre la pena i quan hom gaudeix del plaer de la venjança. Al contrari que en d’altres thrillers tipus Seven, a Un Ciudadano Ejemplar l’espectador se sent identificat i té una afinitat difícilment justificable amb en Shelton, que és el “dolent” de la pel·lícula. A mida que transcorre la trama, a mida que veus com s’executa la venjança i com la corrupció del sistema permet que tot passi, es fa difícil una identificació amb el personatge que interpreta Jaime Foxx -Nick Rice- qui en última instància és el causant de tot plegat, qui com a membre de la fiscalia de l’estat entestat en aconseguir un rècord en el nombre de sentències condemnatòries, va preferir arribar a un pacte amb un dels assassins per condemnar l’altre en comptes d’arriscar-se a arribar a un judici amb jurat popular.

Encara que la peli m’ha agradat molt, té diverses pegues. Hi ha tota una sèrie d’errors de producció que fan menys creïble la història, el desenvolupament de les trames i personatges secundaris és massa superficial fet que resta profunditat, intriga i suspens al film i el final és desastrós. Amb un final més arriscat, amb un final més políticament incorrecte -coi! si la peli ja és antisistema a ulls americans!-, amb un final que fugís del típic happy end nord-americà s’hauria signat una història genial i inhabitual.

Aquest cap de setmana que he estat a Barcelona, aprofitant un moment que estava avorrit vaig decidir anar al cinema a veure una peli. Davant de la gran oferta “interessant” que hi havia, vàrem decidir anar a veure Iron Man 2 sense que abans hagués vist la primera part.

El film és ser prou distret i interessant, vaig passar una bona estona tot i detectar alguns errors de producció destacables. Iron Man 2 és una d’aquelles pel·lícules que a falta d’idees a can Hollywood utilitzen els còmics més famosos de Marvel per traspassar-los a la gran pantalla i fer un bon calaix. Amb Iron Man i Spiderman aquest experiment ha sortit bé, i és que la nova fornada d’efectes especials i juntament amb el 3D ajuden molt a gaudir d’unes trames plenes d’acció, de noies maques i de cotxes i màquines espectaculars.

Iron Man 2 agafa la trama on la va deixar la seva predecessora i ens presenta un món on tothom sap que el multimilionari i amo d’una de les majors empreses tecnològiques del món, Tony Stark, és l’heroi emmascarat, és Iron Man. A partir d’aquest punt, la peli gira al voltant de la figura d’en Tony, mostrant-nos la controvèrsia que genera al Senat nord-americà i a les Forces Armades el fet que un sol home tingui tant de poder i sigui el salvador del món, mostrant-nos com la contaminació per Paludi fa que Stark vagi perdent el món de vista i comenci a actuar erràticament i mostrant-nos com un antic enemic de la família sorgeix de les profunditats de Sibèria per venjar-se.

A banda de destacar els efectes especials i la trama d’acció, vull destacar també una excel·lent banda sonora de la ma de AC/DC que lliga perfectament i fa gaudir encara més del film i com no, a la Johansson. I és que l’actriu Scarlett Johansson fa de secundària de luxe (al costat d’en Samuel L. Jackson) en el paper d’una espia a sou del misteriós grup dels Avengers amb unes escenes fotogràficament impecables que fan que la Tom Rider de l’Angelina Jolie sigui una trista imitació. Potser acabem de descobrir una nova super-heroina sex symbol? No estaria malament veure a la Johansson protagonitzant un film d’acció en malles ajustades, hehe.

En definitiva, una bona pel·lícula per passar una bona estona però que de segur no passarà a la història i que difícilment acabarà a la meva videoteca.

Aquest vespre he anat, per fi, a veure la última pel·lícula d’en Tim Burton: Alice in Wonderland. Aquest cop no  m’he pogut mantenir aliè a les crítiques que a la peli se li han fet i clar, he anat a veure el film sense masses expectatives, sense esperar-me una peli típica d’en Burton. Aquesta actitud mental, crec que m’ha permès gaudir d’una bona sessió de cine.

Aquesta versió d’Alícia és, amb permís d’American McGee’s Alice, la millor que s’ha fet mai, sobretot perquè li dona un petita volta al tema i ens presenta una història hilarant, estranya i boja, deixant de banda totes les versions excessivament ensucrades i infantilitzades que s’havien fet fins ara. Tim Burton reinterpreta el clàssic de Lewis Carroll (que encara no m’he llegit) i ens presenta una història diferent on hi domina l’anada d’olla, els porros i les substàncies estupefaents de dubtosa procedència, vaja al seu més pur estil. Això si, encara que l’empremta de Burton es pot detectar al llarg de tota la pel·lícula, aquest ha abandonat el seu estil més fosc, obscur i decrèpit per un món més il·luminat (encara que és incapaç d’abandonar la seva essència i en fa diverses picades d’ullet) suposo que per exigències de la productora: Disney.

Burton fidel, ara si, a la seva dèria estètica signa una adaptació d’Alícia espectacular, amb una imatge impactant i una atmosfera fidel a la més pura fantasia, signant un dels millors aspectes del film. Al bàndol contrari, hi trobem el ritme, i és que a la pel·lícula li costa arrencar, es perd massa en escenes i imatges oníriques i l’acció es veu clarament minoritzada a causa d’una mala guionització de la història. El pitjor aspecte de tot el film és el guió, definitivament.

Per altra banda, m’agradaria destacar el que mi sembla una burla o una paròdia amagada que hi ha al film. Crec sincerament que Burton ha fet la peli per encàrrec i que no li venia massa de gust i és per això que ha farcit la seva versió de personatges i escenes “particulars”: La Reina Blanca sembla una drak queen, la seva cort (la “bona”) fa més ràbia que no pas la cort de la seva germana (la “dolenta”) i les falses deformitats de la cort de la Reina Roja ratllen l’absurd, tot acompanyat d’un llarg etcètera de picades d’ullet semblants.

En definitiva, Alice in Wonderland no és de les millors pelis d’en Burton, però és una peli que està bé, que es pot veure i de la que hom pot gaudir durant una estona, una mica massa lenta, però visualment espectacular.

Ara tot just arribo de la projecció de la segona pel·lícula del Finestra Zoom d’enguany -organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra- i he de dir que sota un títol estrany -car està en alemany i jo d’alemany ni papa- hi ha una magnífica peli ambientada a l’Alemanya de la post-guerra.

El film se centra en el drama d’una mare -paper que interpreta la magnífica, guapíssima i guanyadora d’un Emmy: Felicitas Woll (coneguda a Catalunya per protagonitzar la sèrie Berlin, Berlin emessa al K3/33)- que es veu separada de la seva filla – Marie- enmig del caos de l’estació de Gliwice on milers de refugiats intenten fugir de l’est del país a la cerca de millors condicions de vida. Rosemarie Herrman – Felicitas Woll-  es veu empesa a donar la seva filla per perduda i a cercar un lloc on poder establir la part de la seva família que s’ha pogut salvar a l’sud-oest del país. Un cop han aconseguit establir-se de manera més o menys provisional en un centre de refugiats en zona controlada per l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica, Rosemarie inicia una cerca desesperada per mirar de localitzar la seva filla perduda.

El film ens relata diverses vivències -dures i dramàtiques- des de dos punts de vista diferents: se’ns mostra la desesperació d’una mare que cada dia es presenta al centre de recerca de persones intentant tenir bones noves sobre la seva desapareguda filla de la qual només pot donar una breu descripció al no tenir-ne cap fotografia; mentre que al mateix temps, se’ns mostra una Marie que viu en un centre d’acollida, d’orfes, on fa mans i mànigues per tal d’evitar ser donada en adopció mentre escolta la ràdio a la cerca de noticies de la seva mare.

El film, tot i que va ser concebut i estrenat a la TV, podria ser tranquil·lament una pel·lícula de cinema amb un cert èxit de taquilla, ja que té tots els ingredients que fan que un títol, pel boca-orella, triomfi. És un drama, sí, un drama però que té certs tocs d’humor en el personatge d’en Jojo o en algunes situacions curioses. És un drama molt ben portat, sense ser opressiu o de llagrimeta fàcil, on no s’abusa de les situacions tràgiques -la historia ens si ja ho és prou- i que ha impactat al public assistent , provocant que fins i tot algú hagi deixat escapar alguna llagrimeta amb el magnífic happy end que ens apareix després de l’angoixa creixent de tot el film.

En un altre ordre de coses, i més com a reflexió personal, trobo que això de les mostres de cinema és curiòs, ja que a la pel·lícula de la setmana passada -Bajo el mismo cielo, de la Sílvia Munt- que a priori hauria de ser un producte molt més proper culturalment, i en part, potser una mica més comercial/de gran consum, no vàrem tenir el mateix èxit de públic que amb Kinder Des Sturms. El mateix va passar l’any passat a la Mostra de Cinema amb l’èxit inesperat dels films “Arropiero” i “Mirall Trencat”. I això que a priori haurien de semblar títols poc adients per ser projectats en una sala de cinema dins d’una mostra de cinema català. Estic francament sorprès i la comprensió de perquè les formules més de gran consum no funcionen i les altres si se m’escapa. Algú té idea de perquè passa això?

Aquest vespre he anat a veure aquesta pel·lícula que tant bones crítiques i Oscars ha rebut. Unes crítiques i uns Oscars que no entenc… Sí, no és una mala peli, però tampoc és una gran peli, vaja com a mínim no és tant gran com per haver arrabassat tants premis a Avatar, hauria d’haver estat tot molt més equilibrat.

“En Tierra Hostil” ens transporta a l’Irak, a la última invasió nord-americana d’aquest país a la caça i captura d’en Sadam Hussein, de les desaparegudes armes de destrucció massiva i del petroli barat. L’acció se centra en una petita esquadra de soldats del cos d’artificiers i de com viuen el seu dia a dia en una zona hostil, amb una majoria de població disposada a suïcidar-se en un atac armat si així s’emporta un americà pel davant. La peli, al contrari del que pugui semblar no és un film d’acció trepidant, tot el contrari, és un film de marcat caràcter intimista on veurem l’evolució dels soldats, el dia a dia en aquest petit infern que es desactivar bombes.

El film tot i ser una bona obra de direcció i de tenir centenars d’escenaris molt ben aconseguits, patina en l’argument i el guió; de fet hi ha moments en els que l’espectador es perd, suposo perquè som “europeus” i la pel·lícula té un component psicològic, un component sociològic, molt marcat molt americà, que fa que hom que no té amics/familiars desplaçats a la zona, ni viu el dia a dia de les tropes a l’Irak a la CNN difícilment es pugui identificar amb els protagonistes, i menys amb l’addicció a l’adrenalina que és el nexe central del protagonista principal.
Quan et diuen que la peli va sobre l’Irak i sobre un grup d’intervenció d’artificiers t’esperes una peli d’acció, i clar, si vas al cinema a veure una peli d’acció surts decepcionat. Si que hi ha moments adrenalínics i moments de tensió i suspens, però no són el motiu principal i sovint s’acaben abans de que passi l’acció grossa. Per altra banda, els personatges secundaris estan molt poc desenvolupats, especialment el jove que amb la seva indecisió provoca la mort del seu oficial al principi de la peli. S’apunta al llarg de dues hores i escaig que allò li provoca patiment i estrés psicològic, però només s’apunta, en cap moment es desenvolupa com crec que es mereixeria per una film d’aquest tipus.

En definitiva, una pel·lícula que es pot veure al sofà de casa, entretinguda però que no passarà a la història -deixant de banda l’Oscar a la primera directora- i no mereixedora de tant rebombori.