Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Pixar ens torna a sorprendre amb una nova seqüela (per dir-ho així) de l’obra per excel·lència del ja famós i prestigiós estudi d’animació que tot just fa quinze anys va revolucionar el cinema d’animació amb Toy Story. Si, si, Toy Story aquella pel·lícula de la que molts en tenim un bon record va ser estrenada en una data tant llunyana com l’any 1995! Com passa el temps tu!

Aquest cop Pixar se supera i a banda de produir un film tècnicament impecable i amb uns quants avenços importants en el món de l’animació, ha sigut capaç de generar una història que trenca una mica amb el tòpic de la primera i segona entrega per crear una trama que enganxarà tant a grans com a petits.

Ha arribat el moment més tràgic i important de la vida d’una joguina, Andy, el seu amo, el seu nen, s’ha fet gran i fa front a un nou període vital amb l’accés a la universitat, deixant de banda el passat de nen i adolescent. En aquest punt, els nostres protagonistes, les joguines, intenten trobar el seu lloc al nou món que s’està generant. Seran donats? seran llençat a la brossa? viatjaran amb Andy a la universitat? o pel contrari romandran en una caixa a les golfes a l’espera de millors temps? Les joguines encararan aquesta nova etapa de diferents formes i s’iniciarà un viatge al més pur estil Homèric capaç de remoure els nostres sentiments més profundament que cap altra pel·lícula de la saga.

Toy Story 3 és sense dubte la millor entrega, essent capaç de fusionar perfectament l’animació amb la trama, guanyant ritme, credibilitat i una gran riquesa argumental amb una multitud de trames secundàries perfectament lligades gràcies a un guió molt treballat i robust. La pel·lícula és divertida, emocionant, ingeniosa, està carregada de sorpreses i és plena de picades d’ullet a la història del cinema amb escenes a lo 007 i emocionants escapades al més pur estil “La Gran Evasión”. En poques paraules: 100% recomanable!

P.S: Pel que fa a la versió en 3D… bé, la veritat és que dona profunditat i més realisme al film. Sense pretensions. El trobo acceptable i és una bona manera de fer cinema sense que es busquin aquelles escenes especialment pensades pel 3D.

Sota aquest títol nefast poc a veure amb l’original “Knight and Day” s’amaga una pel·lícula distreta, que fa riure i que fa gaudir els espectadors -homes i dones per igual- d’una bona estona d’entreteniment i relax.

Cameron Díaz ens torna a regalar una cinta amb un protagonisme absolut -amb permís de Cruise- del seu humor contagiós barrejat amb unes fortes dosis de sensualitat en la que Díaz és una mestra. En Cruise encara que no fa mal paper, cada dia està més iaio i se li nota -el senyor va néixer el 1962- i al contrari que Harrison Ford diem que la seva carrera va més cap avall que cap amunt. Però centrem-nos en la peli que és el que al final ens interessa:

June Heaven (Cameron Díaz) es veu immersa en una trama d’intriga, espionatge i acció després de trobar-se “casualment” amb un super-espia -en James Bond i en Jason Bourne són aficionats al seu costat- encantador però amb intencions força obscures. Tal com he dit, l’absoluta protagonista és la Cameron i el film, de fet, se centra en el seu personatge aportant una altra manera de fer en aquest gènere d’acció-comèdia romàntica tant gastat i repetitiu. De fet, jo la qualificaria més com una comèdia amb una trama d’acció abans que no qualificar-la de cinta d’acció; oblideu-vos de Jasons Bournes i semblants ja que en Roy (Tom Cruise) tot i ser un super-agent que tot ho pot i tot es fa tal com vol, és més un personatge d’acompanyament i pallasso que dona especial relleu a Cameron.

June és una fanàtica dels cotxes, una mecànica experta que un bon dia a un aeroport del midland nord-americà camí de Boston topa amb un paio sexy que distretament li tira els trastos. June, innocent com ella sola puja a un avió que suposadament és ple de gom a gom, però que a l’hora de la veritat amb prou feines té 10 passatgers. 10 passatgers que resulta que són agents federals, o traficants d’armes, o vés a saber què que volen pelar el seu nou “lige” per alguna estranya raó.

En aquest punt comença una pel·lícula molt distreta, fins i tot interessant amb algunes escenes i diàlegs bons -superant expectatives- que han fet riure la gent i que tot i que el final del film fluixeja força ha aconseguit que sortís de la sala de molt bon humor. Tot un prodigi!

Per cert! hi ha dues coses molt destacables en aquest film. Una és la presència d’en Jordi Mollà com a un dels dolents de la peli, i la curiosa escena de Sevilla (ATENCIÓ SPOILER!). I és que les escenes de Sevilla deixen palesa la desinformació del director, de l’equip de producció i de tothom que va treballar en aquesta peli. Jo vull imaginar que en Jordi Mollà quan va veure el film muntat es deuria estirar dels cabells -per molt que parlem d’un altre país-. I és que les escenes de Sevilla comencen amb una bonica vista aèria…. acompanyada de la cançó (1 de Enero, 2 de Febrero, 3 de Mayo…) tocada amb clarinet, San Fermines de pa sucat amb oli i tot amenitzat amb el ball d’uns quants gegants i capgrossos! És increïble! Si Mission: Impossible II ja barrejava San Fermines amb Semana Santa i Budú, en aquest film s’han lluit de mala manera!!

Us poso el vídeo del Sense Ficció d’avui dijous. Segur que durà cua! sobretot a la caverna mediàtica.

Aquest cap de setmana llarg vàrem anar a veure Prince of Persia: The Sands of Time als cinemes Modern d’Andorra. La impressió que genera el film al veure les primeres escenes d’acció és la de transportar-te al videojoc; hom veu les imatges i troba a faltar el comandament de la PlayStation a les mans. Però el lligam amb el videojoc del mateix nom s’acaba aquí, Disney ha produït una pel·lícula que només es basa remotament amb la història original i se n’ha inventat una altra de més “realista” amb aquella por sempre decepcionant de que els coses massa fantàstiques no lliguen amb el gran públic.

Las Arenas del Tiempo és un film passable, amb uns bons efectes especials, uns bons exercicis físics del protagonista i una trama tirant a mediocre i superficial. La base del film és sempre el mateix: uns roben la daga als altres i aquests la tornen a recuperar, tot amanit amb moments massa ensucrats posats amb calçador i sense cap ganes d’entrar en cap moment en les trames polítiques de la cort de Persia o en els motius de la traïció del tiet dolentot. Prince of Persia, els seus videojocs i les seves possibilitats argumentals donaven per fer una peli més en condicions, amb cara i ulls, amb una trama interessant, amb una història que enganxés al públic, però en canvi Disney ho ha agafat tot i ha produït un film més proper a La Mòmia que no a Piratas del Caribe, més proper a una peli d’estricte entreteniment visual que no a fer una peli d’entreteniment argumental. Una peli, que depèn de com responguin les taquilles es convertirà en una franquícia amb, tranquil·lament, dues seqüeles més.

En definitiva, una pel·lícula entretinguda, sense masses pretensions, pura acció i efectes especials, ideal per veure al cinema, però que fora d’aquest entorn perdrà molt. Perfecte per un diumenge a la tarda sense saber què fer.

Acabo d’arribar de gaudir d’una sessió de cinema espectacular, de xalar con un xiquet amb una llaminadura nova. Acabo d’arribar de veure 108 minuts d’una història com poques es veuen a la TV o al Cinema. I és que avui, una setmana amb pocs títols a la cartellera dignes de ser esmentats, hem decidit anar al cinema per treure’ns el cuquet i gràcies una mica a la crítica d’en David Broc a El Món a RAC1 hem anat a veure la peli que aquí s’ha anomenat “Un Ciudadano Ejemplar” -han agafat una frase de la peli convertint-la en títol- i que als EUA es deia -amb més criteri- “Law Abiding Citizen” o el que seria Ciutadà Respectuós amb la Llei.

Aquest film protagonitzat per en Gerard Butler i Jamie Foxx, ha resultat ser una gran elecció, després d’entrar al cinema amb poques o nul·les expectatives he sortit de la sala d’allò més content, energètic, activat, eufòric, vaja com quan t’expliquen una bona història; però anem a pams.

Un Ciudadano Ejemplar és la història de la venjança d’un marit que veu com dos lladregots assassinen i violen la seva dona i la seva filleta estimada i com un sistema judicial imperfecte permet que l’autèntic assassí, l’autèntic violador, en surti ben parat carregant totes les culpes al còmplice. Fins aquí l’argument de la peli és allò tant típic, tòpic i repetit fins a l’extenuació en centenars i centenars de produccions de Hollywood. Però Un Ciudadano Ejemplar té quelcom que la fa diferent, té quelcom que fa que valgui la pena anar al cinema si t’agraden el thrillers i no ets un hippe-menja-floretes que viu en un Nirvana de petes.

L’argument perfectament previsible i el guió mil vegades vist dels primers minuts dona pas a una venjança sense igual. I no una venjança tipus Bruce Willis o Mel Gibson en que el pare es pren la justícia de la seva ma i persegueix l’assassí fins dur-lo davant de la Justícia, no! Sinó quelcom diferent, quelcom que farà posar els pèls de punta a més d’un.

La venjança planejada per en Clyde Shelton -Gerard Butler- porta les venjances a un nou nivell.

[Atenció! Spoilers a continuació]

10 anys després de la farsa judicial, en Shelton comença la seva venjança provocant una mort lenta, dolorosa i espantosa a l’únic assassí condemnat per la mort de la seva dona i filla, manipulant el mecanisme d’execució del corredor de la mort i continua amb una execució amb desquartització en tota regla de l’assassí que era en llibertat -després d’haver complert una condemna mínima- .

Però no content amb això en Shelton planeja una venjança a gran escala, planeja dinamitar el sistema judicial corrupte que va permetre que un assassí, l’autor material dels fets, sortís en llibertat. És en aquest punt quan el film es posa interessant de veritat, és quan la història comença a valdre la pena i quan hom gaudeix del plaer de la venjança. Al contrari que en d’altres thrillers tipus Seven, a Un Ciudadano Ejemplar l’espectador se sent identificat i té una afinitat difícilment justificable amb en Shelton, que és el “dolent” de la pel·lícula. A mida que transcorre la trama, a mida que veus com s’executa la venjança i com la corrupció del sistema permet que tot passi, es fa difícil una identificació amb el personatge que interpreta Jaime Foxx -Nick Rice- qui en última instància és el causant de tot plegat, qui com a membre de la fiscalia de l’estat entestat en aconseguir un rècord en el nombre de sentències condemnatòries, va preferir arribar a un pacte amb un dels assassins per condemnar l’altre en comptes d’arriscar-se a arribar a un judici amb jurat popular.

Encara que la peli m’ha agradat molt, té diverses pegues. Hi ha tota una sèrie d’errors de producció que fan menys creïble la història, el desenvolupament de les trames i personatges secundaris és massa superficial fet que resta profunditat, intriga i suspens al film i el final és desastrós. Amb un final més arriscat, amb un final més políticament incorrecte -coi! si la peli ja és antisistema a ulls americans!-, amb un final que fugís del típic happy end nord-americà s’hauria signat una història genial i inhabitual.