Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Avui 13 de desembre de 2009, juntament amb el 13S i el 25 d’abril del 2010 seran tres dates que passara a la història del nostre país, de ben segur. Signifiquin el pas definitiu per l’alliberament i la independència o no, però el que és clar és que els llibres d’història catalans en parlaran, ja que són tres dates que mostren el cansament definitiu de la societat catalana de tota aquesta colla d’invents de pa sucat amb oli que impliquen un encaix de Catalunya amb Espanya.

Aquest encaix, com és ben sabut, és una utopia que ens han venut els espanyols i tots els pobres d’esperit que s’han fet dir catalanistes/sobiranistes al llarg de la història. És un encaix contra natura i impossible ja que en cas de fer-se realitat suposaria que o Catalunya perd la seva identitat o Espanya en perd la seva, o els catalans ens convertim en espanyols i abandonem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre tarannà o els espanyols abandonen la seva ideologia d’arrel borbònica i absolutista que en definitiva és el que els fa ser espanyols i es crea un nou concepte d’espanyol.

I és clar, tots sabem que cap de les dues opcions anteriors és possible oi?, llavors, què cal fer? doncs la resposta és fàcil i evident no? no hem d’inventar res nou, no cal. Només hem d’imitar el que totes les nacions, tots els pobles, tots els països han fet: crear un estat propi. Així doncs, us animo a tots i totes a anar a votar un gran SI aquells que pugueu votar avui o el dia 25A, fem el primer pas ja que tard o d’hora al final podrem fer aquesta votació de manera definitiva i oficial.

Salut i independència!

Ets al bàndol dels Unionistes o al dels Separatistes?

Ara mateix s’estan iniciant uns nous temps a Catalunya i per extensió a la nació, i és que gràcies al rebombori causat per l’Estatut “paper mullat” d’Autonomia de Catalunya i la famosa sentència del Tribunal Constitucional “col·lador de filtracions” que no arriba, el rebombori del Finançament “això no serveix per a res” de les Comunidades Autonomas de Régimen Común, de les promeses incomplertes del senyor ZP “messies salvador de Catalunya”, i més recentment de l’impacte social dels referèndums d’autodeterminació organitzats arreu del país, amb les conseqüents prohibicions i limitacions espanyoles ha provocat que cada cop més i més gent comenci a situar-se en els dos bàndols típics de qualsevol procés d’independència; ja sigui en l’entorn d’un estat, d’una organització política, cultural o en al club de bàsquet del barri.

A principis del segle XXI, per fi, ja es comença a parlar obertament, altre cop, d’unionistes i d’independentistes/separatistes, d’espanyols i de catalans, sense que hom sigui acusat de políticament incorrecte o de destructor de l’harmonia social i eufemismes covards semblants que tant de moda es van posar durant la transició franquista i que per desgràcia pels catalans han perdurat fins a l’actualitat. Per fi s’ha aconseguit que molta gent, especialment els polítics, comenci a treure’s la disfressa de corder, la màscara sota la que amagaven el seu autèntic jo, el seu sentiment nacional espanyol. Fins ara els únics que anàvem a cara descoberta érem els catalans independentistes i una petita part dels nacionalistes espanyols, però hi havia un munt de gent que per interessos particulars es mantenien entre les dues aigües jugant a la puta i a la ramoneta, autoanomenant-se catalans a Catalunya i espanyols quan passaven les fronteres de Catalunya; una dualitat digna de ser estudiada pels millor psicòlegs donada la manifesta incompatibilitat de les dues idees.

Sembla ser que l’actual societat (que no la classe política) ha començat a cansar-se dels experiments fallits d’encaix Catalunya-Espanya que s’han anat provant al llarg de la nostra història. Ja no venen aquells projectes vàlids en altres bandes del món però esperpèntics i abocats al fracàs en la nostra situació com la unió dinàstica, o els intents de federació, confederació o el famós autonomisme que només ens creiem a Catalunya. Actualment vivim una intersecció en camí de la història de Catalunya, una intersecció que ha aparegut gràcies a la societat i que amb una mica de sort per primer cop des del 1714, aquesta societat podrà decidir-se per la via de la plena sobirania, de la independència, sense por de que l’exèrcit espanyol surti als carrers o bombardegi les nostres ciutats.

Aquest 13 de desembre del 2009, juntament amb el 13 de setembre passat, seran unes dates que passaran a la història del nostre país per ser unes dates en les que la societat va anar un pas per endavant de la classe política i en la que va exigir alt i clar que se la respecti. Passaran a la posteritat per haver-se deixat clara la inquietud del poble respecte la relació Catalunya-Espanya, per haver-se fet notar que en una democràcia s’ha de poder decidir sobre tot i no només sobre allò que interessa als polítics de pa sucat amb oli que a Catalunya s’omplen la boca de bones paraules, de sobirania, de catalanisme i d’exigències però que un cop arriben a Madrid, només en tocar els primers graons del Congreso, misteriosament se’ls cauen els calçotets cames avall, canvien d’idioma, fan callar la seva minúscula consciència catalana i compren per una fortuna un plat de paper amb quatre llenties passades i podrides que han sobrat del dinar de la gran espanya.

Demà dilluns resulta que totes les operadores de telefonia mòbil que treballen a l’estat espanyol tallaran totes les línies de prepagament que no hagin estat identificades. És a dir, si tu tens un telèfon de prepagament que et vas poder comprar lliurement en el seu dia sense haver de mostrar cap identificació ara, per decisió del desgovern d’en Rodríguez Zapatero, et tallaran la línia si abans no has passat per la pedra i has anat a un centre de la teva operadora portant un DNI o un Passaport i proporcionant-los un lloc de residència habitual vàlid, vaja, el lloc on anirà a buscar-te la policia si resulta que fas quelcom dolentot per telèfon. En cas contrari, et quedaràs sense telèfon i els calers que encara tinguessis en aquella targeta seran “regalats” per art de màgia a la companyia.

No n’hi ha prou que l’estat espanyol tingui una de les base de dades d’empremtes dactilars més gran del món al tenir fitxats a tots els seus ciutadans majors de 14 anys a través del famós DNI d’implantació franquista, ara també volen tenir controlat tot l’espectre telecomunicatiu obligant a les companyies a registrar els seus clients per així des del gobierno tenir accés a les dades quan els hi roti. I encara hi ha gent que critica els EUA per les seves polítiques repressives d’identificació i de paranoia? si l’estat espanyol és igual! però amb menys mitjans, més cutre i ineficient, però tenen les mateixes intencions: tenir controlat a tothom.

Arran d’un comentari d’un lector de l’article 13-S el Dia Després, m’he decidit a posar per escrit algunes de les meves reflexions sobre el sistema d’organització polític actual.

Segons la definició del DIEC segona edició, la Democràcia és un “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu” i segons el mateix diccionari, una oligarquia és un “Govern en què el poder és en mans d’un grup reduït de persones”. Atenent-nos a aquesta definició tant bàsica dels dos sistemes d’organització, seriem capaços de dir quin dels dos sistemes governen la nostra societat i el nostre país? De segur que la primera reacció seria afirmar: “democràcia, és clar!” però penseu-hi un moment, reflexioneu-hi una mica i potser ja no n’estareu tant segurs, potser compartireu amb mi la visió de que realment no vivim en una democràcia, com a mínim no en una democràcia pura, més aviat vivim en una democràcia un dia cada quatre anys i en una oligarquia la resta dels dies. Veieu per on vaig?

Ja se que avui dia criticar el sistema polític és perillós, i és perillós pel simple fet que de seguida se t’etiqueta com a antidemòcrata amb tota la connotació negativa que l’imaginari col·lectiu assigna a aquesta paraula. Però he de deixar clar que jo no sóc antidemòcrata, sinó més aviat el contrari, sóc profundament demòcrata i clar aquesta és una posició que incomoda enormement aquella gent que s’omple la boca cada dia amb la paraula democràcia però que en realitat les seves accions demostren cada dia que de democràcia la mínima i justa. Amb tot plegat vull dir que si estigués en la meva ma, canviaria el sistema que ens governa per una altra formula, una formula semblant a la que governa suïssa per exemple, sinó millor. És allò que els politòlegs han anomenat democràcia directa però que sincerament jo anomenaria simplement democràcia ja que com haureu pogut copsar no considero que l’actual sistema sigui una democràcia.

Però no entrarem en la guerra de paraules i eufemismes, que ja n’em tingut prou amb tot l’afer de la Grip Porcina, Grip A, Grip Nova i companyia.

La meva crítica a la “democràcia” actual no només és cap al sistema de govern de l’estat/país sinó que és molt més profunda i afecta, lògicament, al sistema parlamentari, a l’organització interna dels partits polítics, al sistema de llistes tancades i en general a la concepció de democràcia que la nostra societat té.

És molt fàcil justificar el sistema actual afirmant que la poca cultura democràtica és a causa de que la nostra democràcia és molt jove i que no es pot comprar amb democràcies més madures d’Europa, però això sincerament, ho considero una excusa que només serveix per tapar la inacció. El problema bàsic és que des de l’inici ja no es va establir un sistema democràtic autèntic. L’estat espanyol amb un sistema judicial controlat pels franquistes i post-franquistes, l’intent de Cop d’Estat (sinó és que realment fou un cop d’estat encobert), la baixada de pantalons col·lectiva dels grans partits i dels sindicats de treballadors (recordem el que demanava el PSOE i el PCE i en què han acabat) i unes lleis fetes a mida per evitar reivindicacions i mantenir l’status quo de les grans classes dirigents (de la dictadura i de la transició) van posar una base molt feble al que havia de ser l’inici d’un sistema democràtic. En comptes de mirar i emmirallar-se en democràcies i societats avançades sembla que es van fixar més en sistemes com l’italià i l’argentí per tal de canviar-se la camisa sense canviar gran cosa més; els uns per no perdre poder i els altres per aconseguir-lo. Un gran llibre que parla de la traïció d’aquesta època és el “No era això” d’en Miquel López Crespí, molt alliçonador i aclaridor.

Actualment i segons afirmacions textuals de grans dirigents polítics, judicials, policials i empresarials, l’estat espanyol no viu en una democràcia, sinó que l’estat espanyol és un estat de dret. Estat de dret, una paraula que últimament s’ha fet cada cop més coneguda pel gran públic i que la sentim en boca de molts polítics, que encara que a simple vista “sona bé” té un rerafons massa tèrbol pel meu gust.
Un estat de dret, tal com el defensa tota aquesta classe dirigent, és un estat regit únicament per les lleis que ells creen, visió que xoca frontalment amb un estat regit per la voluntat dels seus ciutadans. De fet extrapolant aquesta visió a un extrem, un estat de dret podria ser tranquil·lament un règim dictatorial, ja que sembla ser, per les actituds i declaracions d’aquests dirigents, que l’únic que importa són les anomenades “regles del joc”, per  tant és igual qui hagi triat aquestes regles del joc no? el poder està a les lleis i no a la ciutadania.

Segons la meva visió personal, un Estat de Dret no implica necessariament una democràcia de la mateixa manera que un sistema d’urnes amb sufragi universal tampoc implica necessariament democràcia. La democràcia és quelcom més que no el que ens han estat venent des dels primers anys de la transició i evidentment la democràcia és quelcom molt més que no l’actual sistema polític, que tal com ja he dit, considero que és més una gran oligarquia que deixa que el poble, els ciutadans, es pensin que tenen el poder però que en realitat només deixa que un cop cada quatre anys pugi anar a un col·legi electoral a dipositar una papereta per triar el color de la camisa del dirigent de torn, que evidentment és membre d’aquesta gran oligarquia. La prova d’això és que, en general, els importa molt poc la manca de participació dels ciutadans a la vida política i social, el dia de les eleccions tots es lamenten dels baixos índex de participació, però cap ni un mou un dit per mirar de posar-hi remei, no n’hi ha cap que plantegi una mesura tant simple com posar un mínim indispensable de participació per tal de considerar vàlid un procés electoral, no fos cas que perdessin la poltrona i es quedessin tots a l’aturs per incompetents.

Ah si! ara ja sé que algú deixarà anar aquella mítica frase de “hem de seguir les regles i normes de joc de les que ens vàrem dotar, tothom va votar la Constitución” però és que segurament ara, si es fes votar aquell text sortiria un gran NO, no és el mateix votar un text legal en aquells temps en que la por era al carrer i que ara, sense esmentar el munt de joves que ja tenen dret a vot i que no van votar aquell text i que de fet, no entenen com es va arribar a parir quelcom tant retrograda. Si realment visquéssim en un sistema democràtic, la Constitucion es refaria i es tornaria a votar, però com que no vivim en democràcia aquell text és sagrat i tothom l’ha de reverenciar, de cop i volta s’ha substituït la democràcia per la constitucràcia. La sobirania ja no la té el poble sinó que la sobirania la té un paper que dona alguns permisos i llibertats al poble. S’ha pervertit el sentit autèntic d’una Constitució.

Avui dilluns dia 14 a la feina, a l’hora del cafè, la noticia més comentada era la Consulta Popular realitzada ahir diumenge dia 13 de setembre a Arenys de Munt i el resultat assolit. Evidentment la gent menys propera a les tesis independentistes ja miraven de treure-hi ferro a l’assumpte afirmant que això no servia per a res, que és com si al seu col·legi haguessin fet un festival de final de curs, que si els vots es van aconseguir perquè es van ajuntar la colla d’amics del poble i més frases d’aquestes tant maques que només deixen clar el tarannà i la poca cultura democràtica d’alguns i els grans esculls que l’independentisme encara ha de superar per convertir-se en hegemònic i aconseguir, per fi, la independència del país.

Per altra banda, gràcies a eines de xarxa social com el facebook vaig poder detectar molta gent que se sentia feliç i que estava contenta amb la jornada a Arenys i especialment amb el resultat aconseguit. Recordem, va participar un 41% de la població amb dret a vot (més participació que a les eleccions europees o al referèndum de l’estatut d’autonomia), i el SI a la Independència de Catalunya va assolir la quota del 96%.

També, gràcies a contactes i amistats que hom té a Espanya, vaig poder detectar una certa inquietud, és veritat que els més contraris a la independència utilitzaven tot d’arguments per tal de minoritzar la jornada i els seus efectes (tant pel resultat, com pel merder que va muntar l’estat i la justícia espanyola) però en aquella gent amb qui es pot parlar i debatre temes sense que els agafi un atac d’espanyolitis o d’autoritarisme espanyol, he detectat símptomes que em generen esperança. És possible que la consulta hagi servit realment per alguna cosa? Pot ser que per fi molta gent a Espanya s’hagi adonat del que realment passa a Catalunya? i és que he començat a detectar traces de l’anomenat “discurs de la por”; aquell discurs que automàticament s’activa quan un es queda sense arguments o no sap com contrarestar els fets i arguments amb ideologia. He començat a rebre preguntes sobre el tema del català i la convivència amb el castellà, preguntes sobre què passarà quan Catalunya sigui independent, seguirà a Europa? voleu dir que us deixaran? “aquesta crispació no m’agrada, els radicalismes no són bons i tants uns com els altres si comenceu a cremar banderes i tal uf! que al mig hi sóc jo!” hem va arribar a dir un amic aragonès amb una clara alusió a una possible escalada violenta del conflicte.
El fet important és que aquestes preguntes, aquests dubtes, aquestes reaccions, provenen d’amistats i coneguts espanyols que abans només preguntaven per curiositat, per saber, per entendre als catalans i ara, en canvi, estan preguntant amb una certa dosi de por i incertesa, intentant fer llum a inseguretats que de cop i volta han aparegut a flor de pell. De fet amb algun d’aquests contactes el debat post-consulta es va arribar a crispar força i és que sembla que la Consulta d’Arenys ha aconseguit el que ni ERC, ni Carod, ni la resta de forces polítiques va aconseguir en el seu moment, i és que per fi alguns espanyols comencen a plantejar-se possibles futurs personals i nacionals sense Catalunya i es comencen a plantejar preguntes sobre com això els afectarà.

Un altre aspecte positiu de tot l’afer ha estat que per fi alguna gent ha començat a treure’s la màscara catalana i ha mostrat el seu autèntic semblant, la seva autèntica cara espanyola i espanyolista. El cas més clar ha estat el del PSC-PSOE que vistes les declaracions de gran part dels seus dirigents i diputats hauria de perdre definitivament la part del nom PSC per convertir-se en el que autènticament és: el PSOE a Catalunya.
La gran majoria, per no dir la pràctica totalitat, dels càrrecs del PSOEaCat van menysprear la consulta i han menyspreat els resultats, però el més important és que preguntats directament per el sentit del seu vot en cas que la consulta es fes legalment han declarat que votarien NO. Tots s’han mig excusat dient que el NO és una opció vàlida en democràcia, que és legitima i arguments semblants (és impressionant l’autoodi que tenen per haver-se de justificar de tot, si semblen catalans i tot!) i que evidentment només votarien en una consulta/referèndum legal, tots aposten per la “democràcia”, tots diuen que si es pogués fer un referèndum que anirien a votar, però és clar! cap ni un mourà ni un dit per aconseguir que una consulta d’aquest tipus sigui legal i es produeixi algun dia! i és que la situació actual ja els va bé! ells s’omplen les butxaques amb l’espoli fiscal que patim tots els catalans i quan es cansen de Catalunya van a fer les espanyes a Ministerios. Només els importa una cosa: que el PSOE guanyi les eleccions espanyoles, la resta de coses han d’anar supeditades sempre a aquesta gran fita.

Quanta gent, gràcies a la consulta d’Arenys ha començat a adonar-se del que algun ja fa anys que sabem? quanta gent ha començar a veure la realitat, que pel que fa a Catalunya PSC-PSOE = PP? Tot és la mateixa merda senyors! ells són espanyols i quan els toques alguna cosa de la “Grande, Una y Libre” són capaços d’aliar-se amb el diable o d’empassar-se la ideologia política com han fet a Euskadi.