Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Aquests dies anem tots els que vivim a Andorra una mica esverats. I només perquè el Departament de (ironia on) l’estimadíssim (ironia off) Joan Saura ha donat instruccions als Mossos d’Esquadra de parar tot cotxe andorrà que no dugui l’identificador de país correctament visible i homologat. I què és això? doncs no és res més que aquella enganxina en forma d’ou de fons blanc i lletres negres que antigament duien tots els cotxes, si, si, aquella enganxina que recorda els anys vuitanta i el post-franquisme.

Potser en Saura jugava amb el seu twitter i en veure la moda del #tweetvintage se li va ocórrer una manera de recapartar dinerons pels seus viatges en helicòpter oficial sense mala premsa. Encara que dubto que hagués pensat res tant elaborat. Simplement deuria voler jugar a fer-se l’homenot i a fer valer la porra que ja no pot utilitzar amb els estudiants universitaris i va pensar en els seus veïns no espanyols, car amb els espanyols -per principis- tampoc ens hi podem posar a males oi senyor Saura?

El cas és que, ara correm-hi tots! a complir la llei! correm cap a la benzinera més propera a comprar un tros de plàstic de merda i col·loquem-lo al cotxe per evitar ser multats cada dos quilometres amb 250 EUR; tot plegat per evitar donar-li més feina del compte al funcionari de l’autoritat competent que sembla ser que no sap llegir les paraules PRINCIPAT D’ANDORRA que apareixen a la matricula, ja que oh! resulta que a l’escola ens van ensenyar els noms dels països per la seva nomenclatura internacional! i ara anys després, només sabem identificar un país llegint tres lletres majúscules en un trosset de plàstic.

Per cert! a tots aquells que viviu en un estat membre de la UE! tingueu en compte que la matrícula europea (aquella que duu la franja de fons blau amb l’identificador de país i la bandera d’estrelletes) és això! una matrícula de la Unió Europea i no és vàlida fora dels estats membre i que, per tant, si aneu a un estat no membre de la UE se us requerirà dur la punyetera enganxina dels collons. I Andorra és l’estat no membre de la UE que teniu més aprop.

A fer-se fotre!

La notícia ha saltat als mitjans: Juan Antonio Samaranch, hospitalitzat.

L’expresident del Comitè Olímpic Internacional Juan Antonio Samaranch, de 89 anys, es troba ingressat a l’Hospital Quirón de Barcelona i el seu pronòstic actual és ‘greu’. Els metges són ‘pessimistes’ però subratllen que les primeres 48 hores superades per Samaranch eren ‘les més critiques’.

El que hauria de ser una notícia d’alegria i motiu per recordar el costat fosc i poc explicat d’aquest avi que per fi estirarà la pota, resulta que s’està tractant com si els catalans perdéssim un personatge important, com si estigués apunt de desaparèixer un referent de la nostra societat.
Què collons! ni referent, ni personatge entranyable, ni hòsties! era i és un puto feixista franquista que des de dalt del COI va impedir que Catalunya tingués Comitè Olímpic propi, va impedir el reconeixement de les seleccions catalanes i va impulsar, això si, uns jocs Olímpics a Barcelona, però uns jocs olímpics manipulats i 100% espanyolistes (recordem l’Operació Garzón i tot el que va passar?).
Quan aquest iaio estiri la pota, per fi, haurà de ser motiu d’alegria per a tots els catalans. Un puto franquista menys en aquest món!

Per a que després es queixin, diguin barrabassades o ens insultin per “querer imponer el catalan”! Ahir La Plataforma per la Llengua va fer públic un estudi que demostra que en més de 500 lleis i reglamentacions espanyoles que afecten tots els aspectes de la vida, i les coses més insòlites s’obliga a l’ús del castellà. En alguns casos de manera única i exclusiva i en d’altres permet l’ús d’altres llengües co-oficials, però sempre donant preeminencia i amb una clara discriminació positiva del castellà.

Alguns exemples:

REAL DECRETO 1334/1999, DE 31 DE JULIO, POR EL QUE SE APRUEBA LA NORMA GENERAL DE ETIQUETADO, PRESENTACIÓN Y PUBLICIDAD DE LOS PRODUCTOS ALIMENTICIOS. Obliga a emprar la llengua castellana en l etiquetatge.

REAL DECRETO LEGISLATIVO 1/2007, DE 16 DE NOVIEMBRE, POR EL QUE SE APRUEBA EL TEXTO REFUNDIDO DE LA LEY GENERAL PARA LA DEFENSA DE LOS CONSUMIDORES Y USUARIOS Y OTRAS LEYES COMPLEMENTARIAS. Obliga a etiquetar els productes en castellà, així com també cal fer en aquesta llengua la garantia.

REAL DECRETO 1137/1984, DE 28 DE MARZO, POR EL QUE SE APRUEBA LA REGLAMENTACION TECNICO-SANITARIA PARA LA FABRICACION, CIRCULACION Y COMERCIO DEL PAN Y PANES
ESPECIALES. Recorda l obligatorietat d etiquetar en castellà establerta per la normativa concordant sobre etiquetatge de productes alimentaris.

(com aquest decret anterior hi ha centenars de decrets que regulen el pa, els cogombres, les escaroles, els enciams, les farines, la llet, les sopes, els tès, els cafès, els pinsos, el tèxtil, les pells, cereals, sucres, vinagres i un llarg -enorme- etcetera en els que sempre es recorda la obligatorietar d’etiquetar en castellà)

LEY ORGÁNICA 6/1985, DE 1 DE JULIO, DEL PODER JUDICIAL. Obliga a l ús del castellà en totes les actuacions judicials per part de jutges, magistrats, fiscals, secretaris i resta de funcionaris de jutjats i tribunals (article 231). El català és optatiu per a aquests, i sempre que cap part s hi oposi. Quan el document surt d una comunitat autònoma que té una llengua oficial i pròpia diferent del castellà cal fer-ne la traducció, però en canvi mai a l inversa: el castellà no cal traduir-lo. Obliga a fer els documents en castellà per a la cooperació internacional jurisdiccional (278). Per a la provisió de places el castellà és un requisit i les altres llengües només són un mèrit i només en aquells territoris on estan reconegudes com a oficials i segons determinin les comunitats(471). Posteriorment la LEY ORGÀNICA 16/1994 i la LEY ORGÁNICA 19/2003, de reforma de l anterior, insisteixen en aquests paràmetres.

RESOLUCION DE 24 DE FEBRERO DE 1982 POR LA QUE SE ORDENA LA PUBLICACION EN EL “BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO” DEL NUEVO REGLAMENTO DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, DE 10 DE FEBRERO DE 1982. No permet (tàcitament i en la interpretació corresponent) l ús d altres llengües que no siguin el castellà en el Congrés dels Diputats.

LEY 11/1986, DE 20 DE MARZO, DE PATENTES. Obliga que les sol·licitud i altres documents presentats al registre de la propietat industrial siguin en castellà. Només es poden presentar en una altra llengua (però sempre també en castellà) si s estableix per les comunitats autònomes que tinguin competències, altrament només i únicament hi pot haver el castellà. Si es presenten també en una altra llengua a les comunitats autònomes, l’única autèntica i vàlida serà la castellana.

LEY 14/1986, DE 25 DE ABRIL, GENERAL DE SANIDAD. Obliga tàcitament i en relació a la legislació anterior al coneixement del castellà, mentre només
remet a les altres llengües espanyoles per a computar-les com a mèrit en els processos de selecció.

REAL DECRETO 2364/1994, DE 9 DE DICIEMBRE, POR EL QUE SE APRUEBA EL REGLAMENTO DE SEGURIDAD PRIVADA. Obliga el coneixement del castellà com a requisit, per la modificació del 2008. Per desenvolupar tasques de seguretat privada a Espanya si es té el títol en un altre estat de la Unió Europea cal acreditar  bligatòriament coneixements de castellà, i no pas de cap altra llengua encara que aquesta en sigui pròpia i/o oficial, es desenvolupi on es desenvolupi la feina.

LEY 30/1992, DE 26 DE NOVIEMBRE, DE RÉGIMEN JURÍDICO DE LAS ADMINISTRACIONES PÚBLICAS Y DEL PROCEDIMIENTO ADMINISTRATIVO COMÚN. Fa un tractament de favor i imposa el castellà com a llengua dels procediments de l Administració General de l Estat, incloses l obligatorietat de traduccions fora de l àmbit autonòmic, o com a llengua per defecte en el supòsit de discrepàncies entre les parts, amb un tracte de superioritat impositiu davant les altres.

ORDEN DE 8 DE FEBRERO DE 1996 POR LA QUE SE DICTAN NORMAS SOBRE LOS EXAMENES PARA NOMBRAMIENTO DE INTERPRETES JURADOS. Només preveu la interpretació jurada respecte al castellà en els exàmens. No es preveu per part de l Estat la interpretació jurada pel que fa a les altres llengües, la qual té conseqüències en la legalitat de documents.

ORDEN DE 7 DE FEBRERO DE 1997 POR LA QUE SE REGULA LA TARJETA DE EXTRANJERO. Obliga que la targeta d estranger estigui redactada exclusivament en castellà.

ORDEN DE 11 DE JULIO DE 1997 SOBRE COMUNICACIONES ELECTRONICAS ENTRE LAS ADMINISTRACIONES PUBLICAS REFERENTES A LA INFORMACION DE LOS PADRONES MUNICIPALES.
Estableix com a llengua franca el castellà en els codis de les vies públiques per a les comunicacions dels fitxers d intercanvi d informació. Tot i que poden
aparèixer les informacions en les llengües vernacles (així està escrit) sempre hi ha d haver la referència en castellà, cosa que no passa amb el català per les vies en castellà. Les abreviatures de l INE són exclusivament en castellà (TVIAN).

Així doncs, a callar colla d’espanyolistes! si us queixeu de la Llei del Cinema o del intents d’obligar a etiquetar en català, primer feu el fotut favor de derogar totes aquestes lleis! mentre tant us foteu la llengua al cul, tanqueu la boca i ens deixeu defensar la nostra llengua i els nostres drets amb igualtat de condicions que la vostra. Sinó ho feu així el que esteu fent té un nom: racisme lingüístic.

En super José Luis “Bambi” Rodríguez Zapatero (super ase pels amics) presidente del (des)gobierno del reyno ejjpañó torna a fer de les seves. No n’ha tingut prou amb fer el ridícul amb tot el tema dels 4 milions d’aturats, amb l’intent de reforma de les pensions, amb els “ara proposo una llei que m’ha dibuixat un nen de P3″ i dues hores després ho retiro amb la trista excusa de “es que era solo un ejemplo, no una propuesta”. Ara, resulta, que al fòrum econòmic de Dabos en super Bambi va tenir una altra ocurrència -idea de bomber en deien al meu poble-: Que el F.C Barcelona faci d’ambaixador de l’estat espanyol.

Quin collons! ja sabíem que el ZP i el PSOE eren una colla d’incompetents amb escassos estudis i menys seny, però que ara, quan Ejjpaña ha perdut el poc prestigi miratge que se suposa que havia guanyat a l’inici de la crisi financera mundial -amb allò de que els bancs de l’estat aguantaven i suportaven la crisi- vulgui recuperar popularitat i imatge a través del Barça, per recuperar la cadira del G20, és el més gran despropòsit que han dit des de Madrid en els últims anys.

Que vol en ZP? que canviem la creu de Sant Jordi pel pollastre? que canviem la pilota pel jou i les fletxes? que canviem la senyera per l’estanquera?.
Si fem una lectura una mica, només una mica, malintencionada veurem la veritat que hi ha al darrera: la intenció de  desactivar el catalanisme i l’independentisme que mou el Barça i que cap altre moviment ciutadà o polític és capaç de moure. Si desactives el catalanisme del Barça aconsegueixes escapçar el moviment catalanista que es quedaria sense un referent important. Us sona aquest moviment? poseu-lo temporalment 30 o 40 anys endarrera, en blanc i negre i a què us recorda?

Aquests dies, gràcies a l’aprovació in extremis de la llei de Vegueries, tenim un altre circ muntat, un circ polític i mediàtic al voltant de les rivalitats entre ciutats per aconseguir la mamella de la capitalitat, baralles i confrontacions entre lleidatans i pirinencs, “amenaces” (a qui amenaça?) d’independència per part de la Val d’Aran i frikades semblants.

Moltes d’aquestes baralles mediàtiques no tenen sentit i de fet no existirien si els que prenen les decisions i els que dirigeixen els mitjans de comunicació coneguessin una mica el territori i deixessin de banda el seu centralisme barceloní. La rivalitat típica entre ciutats per enganxar-se a la mamella del poder, de la capitalitat d’una vegueria, és normal, esperada i amb solució relativament fàcil. La baralla entre Lleida i els Pirineus és completament artificial i impulsada pels mitjans que donen cobertura als desaries de l’alcalde de Lleida (Àngel Ros) sense donar veu als pirinencs.

Aquesta baralla o mala maror entre Lleida i les comarques dels Pirineus, que ha saltat a la palestra mediàtica amb la llei de vegueries, és simple: uns no volen perdre territori (s’han cregut la divisió borbònica imposada per la força de les armes) i uns altres creuen que Lleida queda massa lluny i s’aferren al poc cas que els ha fet històricament Lleida, que sempre ha mirat més per la plana que no pas per les comarques dels Pirineus. Particularment em faig una sèrie de preguntes que, crec, se les hauria de fer tothom: Quin sentit té que un habitant de La Seu d’Urgell hagi d’anar fins a Lleida per resoldre segons quins afers? quin sentit té que un habitant de Puigcerdà hagi d’anar fins a Girona a resoldre aquests mateixos afers? què saben Girona i Lleida de les problemàtiques i necessitats de la gent d’aquestes ciutats de muntanya? No és més fàcil acostar l’administració al territori?

Pel que fa al cas Val d’Aran, aquest matí m’he quedat corsecat quan he sentit al síndic “amenaçant” en directe al programa El Món a RAC1 en demanar la independència, però no m’he quedat corsecat pel fet que demanin la independència, sinó amb l’actitud d’en Basté i dels informatius de RAC1 de posar-se les mans al cap i d’escandalitzar-se davant de la possibilitat d’aquesta independència. Si la Val d’Aran vol ser un país independent, o independitzar-se de Catalunya per convertir-se en una nova Comunidad Autonoma del Reino de España o d’independitzar-se per integrar-se a l’Aragó que ho faci! que collons! quin problema ha de suposar?
La Val d’Aran no és Catalunya i només forma part de Catalunya perquè som els únics que els hem respectat mínimament. Via lliure! el Parlament de Catalunya hauria de donar carta blanca a la Val d’Aran per a que s’espavilin solets i siguin el que vulguin ser, que els ingrats demanen i reclamen a la Generalitat, però en canvi no es queixen per pertànyer a la Provincia de Lérida que els lamina la seva sobirania, no es queixen per pertànyer al Reino de España que també els lamina la sobirania; de fet el quid de la qüestió i el que em toca les pilotes és que no s’atreveixen amb Madrid, però si s’atreveixen amb Catalunya. Doncs que els donin pel cul! si demanes sobirania has de ser coherent i demanar-la a tot arreu i no només a uns quants, perquè sinó, d’altra manera, hom sospita que aquesta mena de reclamacions tenen quelcom de tuf espanyolista/anti-català.