Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Us sona aquesta imatge? doncs en ple segle XXI en un lloc anomenat Andorra -magnífic país on visc- es repetirà aquesta imatge. Això si, en francès, en color i amb roba de marca. O això és el que sembla que pretenen uns quants si ens atenem a les mesures que ha aprovat Govern pel proper dia 29 de Juliol amb motiu de la visita del President de la República de França, Nicolas Sarkozy.

La majoria de mesures tenen sentit i són de normal aplicació, sobretot les que tracten temes de seguretat personal i de la via pública, però la mesura que ens recorda les imatges deplorables del film franquista “Bienvenido Mr. Marshall” és la que fa referència al tancament de comerços en general, botigues, indústries i oficines.

Decret del dia 14/07/2010:

Amb motiu de la visita al Principat d’Andorra de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, el Govern ha adoptat les disposicions següents:
El dia 29 de juliol és obligatori que romanguin tancats els comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines de les 11 a les 14.30 hores.
Queden exempts d’aquesta obligació els serveis públics, els serveis turístics, els hotels, les caves, els bars, els restaurants, les estacions de servei i similars.
Quant a les caves i bars, s’exigirà que durant el període de tancament de la resta d’establiments, limitin les seves activitats exclusivament a la venda de begudes per al consum immediat.
Pel que fa a les estacions de servei, únicament podran expedir carburants i productes propis d’una estació de servei, amb l’obligació que els comerços radicats al seu interior romanguin tancats durant l’horari de tancament.
L’Administració general romandrà tancada en l’horari indicat. Els horaris de despatx de la Duana del Pas de la Casa i de la Duana de Sant Julià de Lòria seran els habituals.

Decret del dia 21707/2010:

Amb motiu de la visita al Principat de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, ha adoptat la disposició següent:
Per als assalariats dels comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines que, per horari i torn de treball, es vegin afectats pel tancament obligatori de les 11 hores a les 14.30 hores, segons el Decret del 14 de juliol del 2010, aquestes hores són de festa i de compliment obligatori, retribuïdes i no recuperables.
Les hores de festa s’han de retribuir com a hores de treball efectiu, és a dir, segons el salari tipus de l’hora ordinària, de conformitat amb el que preveu l’article 83 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals.

Amb el tancament, és de suposar, que hi ha algú que pretén que omplim els carrers amb banderetes de França (andorranes també?) i celebrem tant il·lustre visita. A l’hora de la veritat difícilment ho veurem ja que la majoria de la població -molts cops més assenyada- aprofitarà aquestes hores festives per anar a dinar a casa, estar amb la família o simplement fer el gos al sofà tot mirant la TV. I després encara hi ha gent que es pregunta com és que l’abisme entre la classe política (que no la política) i la població creix més i més cada dia que passa. Actes com aquests demostren que n’hi ha uns quants que viuen en una realitat paral·lela, autogestionada i finançada amb els diners de la població.

Per cert, hi haurà algú que contabilitzi els diners que costa al país -a l’administració i a les empreses- que un senyor (per molt important que se suposi que és) ens faci una visita fugaç d’unes quantes hores?

El super-mega-famós, prestigiós i internacionalment conegut arquitecte Norman Foster es retrata per si sol fent un projecte un dia i venent fum i còpies com quelcom exclusiu i super-mega-guay arreu del món. Norman Foster és el rei del copy & paste, i sinó mireu aquests dos treballs seus:

FC Barceona Stadium Project

Soccer City in South Africa

Deixant de banda a Foster, sembla ser que els arquitectes de renom no tenen massa idees originals… o es dediquen a l’espionatge industrial. Un clar exemple el tenim, altre cop, a Barcelona. Tenim la Torre Agbar d’en Jean Nouvel construïda del 2001 al 2004 i la Torre Gherkin o 30 St Mary Axe d’en Norma Foster construïda de 2001-2003

Torre Agbar

Gerkin Tower

Avui comença aquest gran esdeveniment esportiu i empresarial. Avui és el primer dia d’una sèrie de dies en els que es parlarà més de si una pilota acaba al fons d’una porteria que no pas de la crisi econòmica, política i institucional que afecta el país. Avui és el dia en el que tots aquells que durant la resta de l’any han acusat els catalans i els culers de barrejar política i esport, de barrejar futbol i banderes, de barrejar sentiment nacional i un joc es treuen les màscares de falsedat i de fingida superioritat intel·lectual i comencen a cridar “Viva España”, “La Roja!” i a pronunciar frases grandiloqüents amb tuf de naftalina que recorden el NO-DO utilitzant adjectius “españoles” com “garra”, “casta”, “poderio” i “furia”. Avui tota aquesta colla de nacionalistes espanyols excloents que separen la població entre bons (no nacionalistes) i dimonis (nacionalistes) tiren per terra tota la seva argumentació, ja feble de per si, i deixen anar l’animal que duen dins.

Avui, amb el mundial de futbol, comença una competició que té un 10% d’esportiva amb una pila de pseudo-equips ple d’esportistes que amb prou feines es coneixen i que no saben jugar junts, i un 90% de patriotisme exagerat que ratlla la xenofòbia utilitzat per tapar les vergonyes de cadascú. Avui comença la gran obra de teatre, la gran cortina de fum. Ànims que només dura uns dies! I esperem, per la nostra salut mental, que Espanya caigui a vuitens.

Bon mundial! o no…

Aquests dies de crisi, de paranoia financera i d’apocalipsi econòmic, tothom es duu les mans al cap veient com els governs d’Europa retallen despeses i intenten controlar la fallida, com Alemanya i la UE es preparen per aguantar la fallida d’estats com Espanya, Portugal o Itàlia. Podem veure com arreu hi ha una consciència d’emergència i com tothom està fent el possible per sortir més o menys ben parat de la batacada que s’acosta inevitablement. Tothom? no, tothom no. A l’estat espanyol no hi ha aquesta consciència, ni a nivell polític, ni a nivell empresarial ni evidentment a nivell sindical.

Mentre el sistema econòmic català i de l’estat, s’acosta cada dia més a l’abisme, tothom es mira el melic i es preocupa pel que l’afecta a ell i només a ell, ningú mira més enllà i es planteja quin serà el revulsiu que ens traurà del forat. Suposo que ens hem contagiat de la mentalitat absurda de la subvenció que tant de “bé” ha fet a les espanyes. Catalunya encarà podrà contar amb el turisme, el sector biomèdic i les poques innovacions que s’han anat instal·lant al país en l’última dècada, però per desgràcia nostra a Espanya això no és així. Després de l’enfonsament de la construcció, l’estat espanyol no té cap sector econòmic que tiri amb força i això ens durà, a nosaltres els catalans, inevitablement a l’abisme. Mentre que Catalunya podria sortir del pas per si mateixa, el llast enorme de l’estat espanyol ens ho impedirà. I ens ho impedirà bàsicament perquè Catalunya ha perdut aquell tarannà comercial, innovador i vanguardista que tant la van caracteritzar en el passat i que va permetre arrossegar la resta de l’estat. Catalunya ha perdut la capacitat de locomotora econòmica, ha girat la vista cap a Madrid en comptes de mantenir-la fixa al centre i nord d’Europa. Catalunya s’ha contagiat dels pitjors mals de l’economia espanyola, del subvencionisme, de la burocràcia estúpida, del funcionariat excessiu i de la màxima desgràcia de totes: el tarannà que defineix la frase: “si funciona perquè tocar-ho?”.

Sota el lema “si funciona perquè tocar-ho?” hi ha una pobresa d’esperit que es veu clarament reflectida en l’actual societat, on una majoria de gent aspira a ser funcionari. Actualment els joves en comptes de tenir un esperit emprenedor i aspirar a tenir la seva pròpia empresa o a espavilar-se dins d’una empresa per millorar laboralment, prefereixen viure de subvencions de l’estat, prefereixen viure estirats al sol mentre els calers cauen del cel. El mateix passa amb les empreses, que cerquen més el repartir dividends a finals d’any entre quatre accionistes que no pas mirar com millorar els models de producció, com innovar, com afegir valor als seus productes o com competir, realment, als mercats internacionals.

Durant els últims deu anys de miratge econòmic, tothom a viscut el dia a dia, sense pensar en el demà i quan ara toca xarop de bastó s’escandalitzen i demanen a crits que el sistema públic salvi les seves empreses, però en canvi no se’ls passa pel cap vendre el seu patrimoni per salvar la seva empresa, no! al matí reclamen calers a un sistema públic deficitari, anquilosat i amb el pas canviat, i a la tarda veuen un mojito a la seva piscina del xalet de torn mentre els seus calers no corren perill en algun compte bancari a l’estranger.

I quina solució té tot plegat? per Catalunya la solució és evident: separar-se del pes mort que l’està ofegant i que l’acabarà matant. Per espanya? sortir de la UE (mai ha tingut economia per si sola per entrar-hi), fer neteja, examen de consciència i començar de zero.

Aquests dies anem tots els que vivim a Andorra una mica esverats. I només perquè el Departament de (ironia on) l’estimadíssim (ironia off) Joan Saura ha donat instruccions als Mossos d’Esquadra de parar tot cotxe andorrà que no dugui l’identificador de país correctament visible i homologat. I què és això? doncs no és res més que aquella enganxina en forma d’ou de fons blanc i lletres negres que antigament duien tots els cotxes, si, si, aquella enganxina que recorda els anys vuitanta i el post-franquisme.

Potser en Saura jugava amb el seu twitter i en veure la moda del #tweetvintage se li va ocórrer una manera de recapartar dinerons pels seus viatges en helicòpter oficial sense mala premsa. Encara que dubto que hagués pensat res tant elaborat. Simplement deuria voler jugar a fer-se l’homenot i a fer valer la porra que ja no pot utilitzar amb els estudiants universitaris i va pensar en els seus veïns no espanyols, car amb els espanyols -per principis- tampoc ens hi podem posar a males oi senyor Saura?

El cas és que, ara correm-hi tots! a complir la llei! correm cap a la benzinera més propera a comprar un tros de plàstic de merda i col·loquem-lo al cotxe per evitar ser multats cada dos quilometres amb 250 EUR; tot plegat per evitar donar-li més feina del compte al funcionari de l’autoritat competent que sembla ser que no sap llegir les paraules PRINCIPAT D’ANDORRA que apareixen a la matricula, ja que oh! resulta que a l’escola ens van ensenyar els noms dels països per la seva nomenclatura internacional! i ara anys després, només sabem identificar un país llegint tres lletres majúscules en un trosset de plàstic.

Per cert! a tots aquells que viviu en un estat membre de la UE! tingueu en compte que la matrícula europea (aquella que duu la franja de fons blau amb l’identificador de país i la bandera d’estrelletes) és això! una matrícula de la Unió Europea i no és vàlida fora dels estats membre i que, per tant, si aneu a un estat no membre de la UE se us requerirà dur la punyetera enganxina dels collons. I Andorra és l’estat no membre de la UE que teniu més aprop.

A fer-se fotre!