Amb Las Naves del Destino finalitza la trilogia de Las Leyes del Mar, finalitza una història de més de 1900 pàgines que ens ha transportat a un món fantàstic i creïble, que barreja intrigues polítiques, familiars, sexuals i aventures al mar tot unit amb un parell o tres de trames principals que mica en mica anaven convergint sobre un mateix fet, sobre un moment culminant i històric: el ressorgiment dels Senyors dels Tres Regnes.

Després de Las Naves de la Magia i de Las Naves de la Locura, els nostres personatges estan prop d’un punt d’inflexió i sembla que totes les esperances, tots els seus projectes, s’hagin anat a norris. El Mitonar ha estat arrasat per una guerra civil entre els nous i vells mercaders, ha patit una invasió chalaza -suposats aliats del sàtrapa- i una conspiració de nobles jamillians per acabar amb la vida d’en Cosgo pretén presentar-los com a traïdors amb excusa d’arrasar i saquejar aquesta rica terra. La família Vestrit s’ha escampat arreu del món perseguint els seus somnis o simplement intentant sobreviure després de ser acusats de traïció i obligats a exiliar-se als Territoris Pluvials: Ronica viu amagada a la ciutat intentat descobrir els autèntics traïdors, Keffria mira de superar el xoc emocional de tot plegat mentre, mica en mica, va assumint els seus deures com a representant de la família, Selden i Malta es veuen atrapats en un esfondrament de la ciutat Antiga quan intentaven parlar amb l’última dragona que queda, Althea és a bord d’una nau rediviva boja a la cerca i captura -sense massa èxit- de la nau de la seva família: Vivacia i en Wintrow ha entregat la seva lleialtat al pirata Kennit. A l’únic a qui sembla que tot li va bé i conforme els seus desitjos i plans és al pirata Kennit, que mica en mica va consolidant la seva figura com a Rei de les Illes Pirates i que s’ha guanyat -finalment- la lleialtat de la neu rediviva de la família Vestrit i de pas, la lleialtat de Wintrow, una lleialtat sense reserves i idealitzada incapaç de veure les parts més obscures de l’ànima d’en Kennit.

Continua llegint…

Aquest és el segon volum de la trilogia Las Leyes del Mar de la reconeguda Robin Hobb. Amb aquesta continuació de Las Naves de la Magia, Hobb ens situa en el mateix escenari i amb els mateixos protagonistes que ja han entrat a formar part de la nostra vida. Aquesta novel·la reflecteix altre cop el complex món que Hobb ha creat; ens detalla amb tot el luxe les característiques més notables de la societat, de la cultura i la vida al Mitonar i a les Illes Pirates, les relacions comercials i polítiques i les personalitats dels nostres protagonistes. Robin Hobb és un autora especial, diferent, i amb aquesta obra es nota.

Encara que les primeres 100-150 pàgines de Las Naves de la Locura són, en part, una mena de resum de l’anterior novel·la que amb prou feines fa avançar la trama general i es fan una mica pesades -tot i que són necessàries- la resta del llibre és una història que es desenvolupa a un ritme creixent on Hobb deixa de banda els inicis vacil·lants de les primeres pàgines per endinsar-nos a una carrera sense fi en el que les espirals i els girs atrapen els personatges i el lector de manera que ens traslladem d’una història a una altra sense que cap es resolgui definitivament, però creant una addicció creixent de manera que el lector ja no podrà evitar parar de llegir i de descobrir què és el següent que passarà.

Continua llegint…

Robin Hobb és una autora que comença a ser coneguda per aquestes terres gràcies a la feina que en els últims anys ha fet La Factoría de Ideas i en especial amb la saga del Vatídico, però agafar una saga de fantasia com Las Leyes del Mar fa por, i fa por per la seva extensió. És una autora que no pot escriure històries o llibres curts sinó que fa sagues quilomètriques amb capítols llargs, llargs, però sempre mantenint l’atenció i l’interès del lector. Tota una proesa.

Amb Las Naves de la Magia, Hobb ens presenta una trilogia ambientada en un món que gira al voltant del mar i del comerç, ens presenta una saga d’aventures al mar, però amb els tocs justos i suficients per ambientar-la a la fantasia, a un altre món llunyà i diferent. El fet més essencial d’això és el troconjuro, una fusta màgica amb la que es construeixen els més magnífics i fabulosos vaixells redivius pels que una família de comerciats és capaç d’hipotecar varies generacions per tal de tenir una nau d’aquestes als bens de la família i assolir l’estatus social i econòmic més alt possible. I és que només les naus construïdes amb aquesta fusta adquireixen consciència i són capaces de navegar per les aigües àcides i corruptores del riu Pluvia. Un riu que dona accés a les excepcionals mercaderies dels Territoris Pluvials.

Continua llegint…

En només dos dies m’he polit aquest llibre de 393 pàgines. I ja sabeu que significa això oi?

La Búsqueda del Dragón és un llibre magnífic, ple d’emocions i aventures. La Búsqueda del Dragón és el segon volum de la saga dels Dracs de Pern de la reconeguda -però maltractada i poc editada al nostre país- Anne McCaffrey, és un llibre que reprèn la història on es va quedar en El Vuelo del Dragón -tot i ser dos llibres auto-conclusius- i ens continua narrant la història d’aquest estrany planeta anomenat Pern i de com els seus habitants conviuen amb dracs, senyors feudals i la temuda Estrella Roja que quan apareix, deixa anar sobre el planeta les temudes i terribles “hebres” que consumeixen tota vida destruint-ho tot al seu pas.

En aquest segon volum, McCaffrey ja no se centra tant en els nostres coneguts protagonistes -F’lar i Lessa- tot i que tenen, evidentment, un paper rellevant; sinó que obre més la perspectiva i ens descriu més aspectes d’aquest món, obre moltes subtrames que omplen el món, que el fan més viu i que al entrecreuar-se fan que Pern sigui un món autènticament complex , tot i que de vegades difícil de seguir pel munt de personatges amb noms estranys que hi apareixen. Una complexitat, però, que no fa gens pesada la lectura del llibre, ja que la narració sempre fresca, addictiva i immersiva que caracteritza McCaffrey ens transporta a aquell món i ens fa viure les ratlles que llegim.

Continua llegint…

No fa ni dos minuts que he acabat de llegir el millor llibre, la millor història que he tingut el plaer de llegir en aquests trenta-un anys de vida. Si Orson Scott Card ja era un dels meus autors insigne i un del predilectes del tipus de literatura que m’agrada, que em fa gaudir i que estimula tot el meu ésser, després de llegir les prop de 410 pàgines de “Maestro Cantor” Scott Card s’ha convertit sense cap mena de dubte en l’AUTOR. I és que tot i que l’impacte és molt recent i ja sabem que el pas del temps ho varia tot -inclosos els sentiments més forts- Maestro Cantor ha pujat directament al Top10, a la primera posició, s’acaba de convertir en la meva novel·la estrella. Noto que m’ha deixat marca, em sento diferent, estic extasiat com poques vegades tot i la penosa edició d’Ediciones B i Zeta Bosillo -el llibre és ple de faltes, de paraules a les que els hi falten lletres, paraules que apareixen com bolets en frases on no pertoca i un llarg etcètera de despropòsits que demostren una falta de cura en la feina d’un editor descomunal-.

Maestro Cantor és una de les primeres novel·les d’en Card, anterior al seu gran èxit: “Ender’s Game”, i és un desenvolupament del relat  curt “L’Ocell Cantaire d’en Mikal” -inclòs a la recopilació Retrets i Lloances-. Un relat que fa uns mesos quan el vaig llegir ja em va impactar en certa manera. Maestro Cantor és considerada juntament amb Hart’s Hope i evidentment Ender’s Game, com les millor novel·les de Card. De fet la dura crítica nord-americana de l’època -Songmaster va ser publicat el 1980- esperava que Card no triomfés amb Ender al haver assolit ja el cim del seu talent; cosa que a bé de nosaltres, els seus lectors, evidentment no va ser així.

En aquesta fantàstica novel·la se’ns presenta la història de l’Ansset, un bell nen que de ben petit és separat a la força de la seva família i del seu entorn confortable i segur, per ser venut en una mena de mercat d’esclaus. Ansset, però, té la sort de ser reconegut com a potencialment apte per una escola una mica especial: La Casa del Cant. Ansset té una habilitat, té un talent extraordinari mai vist anteriorment: té la veu més prodigiosa i perfecta que La Casa del Cant hagi vist mai entre les seves parets. Ansset té el poder de magnificar les emocions de la gent.

Continua llegint…