Després de tots aquests dies d’enfrontaments armats (per no dir una altra cosa) a la Franja de Gaza i després de veure els debats encesos que es mantenen al respecte, sobretot als mitjans de comunicacions, entre els partidaris d’Israel i els partidaris dels Palestins vaig decidir cercar informació sobre la creació de l’estat d’Israel per completar els coneixements que ja tenia fins el moment. Però oh!! Quina sorpresa!! No he trobat informació imparcial a gairebé cap lloc! Tots els posts són clarament tendenciosos a favor d’un bàndol o d’un altre, obviant informació important, i en alguns casos mentint descaradament, és per això que he fet un recull contrastat d’informació i la publico per donar més eines informatives a tothom que ho necessiti o la vulgui.

A mitjans dels segle XIX Palestina formava part de l’Imperi Otomà i estava poblat principalment per àrabs musulmans, àrabs cristians i alguns jueus. A finals de segle Leon Pinsker i Theodor Herzl van començar recolzaments internacionals per aconseguir una pàtria jueva a Palestina, encara que llavors Palestina no era considerada com l’únic lloc on poder fer aquest país (s’havia considerat la Patagònia, Rússia i en diversos llocs de l’Àfrica), però el 1897 el Primer Congrés Sionista va establir que la pàtria jueva seria a Palestina.

A la Primera Guerra Mundial Palestina va passar a control de Gran Bretanya, que el 1917 va decidir establir Palestina com a la llar nacional jueva sempre que es respectessin els drets civils i religiosos dels habitants no jueus de Palestina. El 1922 després de la Primera Guerra Mundial la Lliga de Nacions va confirmar el mandat Britànic sobre el territori.

Durant aquest protectorat es va fomentar la immigració jueva cap a Palestina, sobretot amb l’amenaça nazi, el que va aconseguir que amb pocs anys la població de jueus augmentés dels escassos 80.000 a 500.000 l’any 1939, fet que va provocar grans tensions entre la població originaria del territori i la immigrada, fet que va provocar que Gran Bretanya instaurés restriccions dures, gairebé totals, a aquesta immigració.

Degut a aquestes tensions i a la guerra no oberta que mantenien els sionistes i els àrabs, les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial i del descobriment de l’holocaust va elaborar un pla l’any 1947 que fraccionava Palestina en dos països diferents, dos països definits per l’ètnia i la religió, mentre que Jerusalem es convertiria en una ciutat internacional que seria la capital compartida dels dos països. Aquest pla fou aprovat per la majoria de jueus palestins i àmpliament rebutjat pels àrabs al considerar que la ONU fraccionava el seu territori natural i tradicional per regalar-lo als estrangers.
La violència entre les dues comunitats va esclatar novament amb gran força, sobretot quan Gran Bretanya va anunciar que abandonava el seu protectorat, però un dia abans d’aquest fet, el 14 de maig de 1948 David Ben Gurrion va proclamar l’estat d’Israel, un estat que els àrabs estaven disposats a impedir a tot cost.
El dia següent Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban van atacar i envair el nou estat. En una guerra, anomenada la guerra de la independència, caracteritzada per la improvisació en materials i per l’ús de tàctiques hàbils per part dels jueus va aconseguir que Israel rebutgés les forces àrabs i que aconseguís conquerir nous territoris fora de les fronteres definides per la ONU. Amb la declaració de l’alto al foc i amb la signatura dels diversos armisticis el 1949-1950, Israel va ocupar tot el territori atorgat per Nacions Unides més una bona part de territori assignat als àrabs i la part occidental de Jerusalem (Israel va augmentar de cop un 50% el seu territori).
Aquesta guerra va crear una bossa de 710.000 refugiats àrabs i 800.000 refugiats jueus (els jueus que van ser obligats a abandonar els països perdedors de la guerra).

El 1950 Israel va promulgar una llei que dotava als jueus residents a qualsevol país del món el dret a emigrar a Israel, encara que més de 250.000 jueus supervivents de l’holocaust ja arribaven al país.

El 1952 va significar un acostament d’Israel als Estats Units i la intenció dels Britànics de retirar-se del Canal de Suez fet que va provocar que diverses faccions militars israelianes es preocupessin i van iniciar una campanya d’atemptats contra objectius americans, britànics i egipcis per mirar de deteriorar les relacions amb aquests països. La operació va ser descoberta, però no va aconseguir que les relacions no es deterioressin.

El 1956 les tensions amb Egipte es van aguditzar arrel de les incursions de guerrilles egípcies en territori israelià i de les incursions militars israelianes de resposta en territori nacional egipci. El 26 de juliol la nacionalització del Canal de Suez i el bloqueig per part d’Egipte del Golf d’Aqaba als vaixells amb destinació Israel va provocar que els països que havien dominat el Canal fins llavors (França i Gran Bretanya) arribessin a un acord secret amb Israel per a recuperar el control del Canal a través de la força militar.
En virtut d’aquest acord Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí al mes d’octubre, ocupant el Canal, fet aprofitat per França i el Regne Unit per desembarcar amb l’excusa de restablir l’ordre.
El 1957 la URSS i els EUA es van mostrar contraris a l’ocupació parcial d’Egipte i van demanar la retirada de les forces israelianes i el control del Canal per Nacions Unides.

Entre el 5 i 10 de juny de 1967 es va produir l’anomenada Guerra dels Sis Dies quan Egipte va demanar la retirada de les tropes internacionals del Canal mentre acumulava forces a la frontera. Israel en un atac preventiu de la forca aèria va atacar les forces aèries d’Egipte, Síria i Jordània aniquilant-los completament.
Amb la signatura de la pau el dia 11, Israel va aconseguir el control de l’est de Jerusalem aconseguint-ne l’annexió, l’ocupació de la Franja de Gaza, el control de la península del Sinaí fins al Canal de Suez, el control de la regió occidental del riu Jordà i del altiplans del Golan a la frontera amb Síria.
El novembre Nacions Unides va promoure un acord de “pau a canvi de terra” en el que Israel retornava els territoris conquerits i les altres nacions es comprometien a no atacar Israel, un acord que cap de les parts en conflicte va acceptar.

El 1973 Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel, a la guerra anomenada Yom Kipur, derrotant completament l’exèrcit israelià. Després de tres setmanes de guerra, Israel va aconseguir recuperar terreny perdut i quan els egipcis ja havien penetrat fins al Sinaí i els israelians eren a Egipte i prop de Damasc, les Nacions Unides van fer una crida a la pau. El 1974 i arrel d’aquest atac sorpresa sobre territori israelià, es va arribar a un acord polític que asseguraria les fronteres d’Israel amb l’establiment d’una zona neutral a l’est de Canal de Suez i al territori del Golan custodiat per les Nacions Unides.

El 1977 les relacions amb Egipte i Israel van perdre un caire positiu que va permetre la visita del president egipci Sadat a Israel i el reconeixement de l’estat israelià per part d’Egipte. L’any següent amb la intervenció de Jimmy Carter i els EUA es va signar un Tractat de Pau amb que Egipte va recuperar el Sinaí, es va acordar la lliure navegació per el Canal de Suez i Cisjordania i la Franja de Gaza serien objecte d’una negociació per establir un règim autònom.
La Lliga Àrab va expulsar Egipte de la seva organització arrel d’aquest acord, i el president Sadat va ser assassinat per militars radicals del seu país que s’oposaven a l’acord amb Israel.

Els activistes palestins expulsats de Jordània el 1970 es van traslladar al sud del Líban i van iniciar una guerra de guerrilles contra Israel. Aquests atacs van tenir resposta el 1978 de les forces israelianes amb la invasió del sud del Líban encara que es van retirar a petició de la ONU. El 1982 els enfrontaments continuaven i Israel va tornar a envair el sud del Líban fins a ocupar Beirut amb l’objectiu de derrotar el Front d’Alliberació Palestí. A l’agost el Front d’Alliberació va retirar les seves forces del Líban i aquest país i Israel van arribar a un acord de pau que mai es va signar. Israel, que havia patit moltes baixes en aquesta invasió, va retirar la majoria de forces del país deixant una forca armada que controlava una zona de seguretat juntament amb les milícies cristianes libaneses. No va ser fins l’any 2000 que Israel va retirar totes les seves tropes del Líban.

Finalment, el 2005 la Franja de Gaza i la zona de Samaria, al nord de Cisjordania van ser desocupades amb un pla unilateral de retirada israelià, encara que aquest país es va reservar el dret de defensar-se d’accions terroristes en aquestes zones com va passar el 2006 i com està passant actualment.

Avui dissabte hem fet una petita escapada amb un amic i company de feina a Barcelona amb l’excusa de fer la ruta guiada pel barri gòtic basada en el llibre “L’Església del Mar” d’Ildefonso Falconés, un magnífic llibre que hem vaig llegir ja fa temps i que em va agradar moltíssim.

Com dic, aquesta era l’excusa bàsica per escapar-se i provar un producte cultural que encara no havia provat: les rutes guiades. Només n’havia fet una abans a Amsterdam, aquest estiu passat, que em va permetre adquirir una mica de coneixement de la ciutat i de la seva història, personalitat i tradició (molt superficial, evidentment) i certament em va agradar força, però clar una cosa és fer una ruta guiada a l’estranger a una ciutat que no coneixes i una altra és fer una ruta guiada cultural/històrica a Barcelona, ciutat que hom coneix amb una història i cultura que li és propia. De fet tenia molta por d’aquestes rutes pel fet que no fossin massa orientades al guiri que passa per la ciutat i per això quan en José Luis em va proposar de fer aquesta ruta em va semblar una magnífica oportunitat per provar aquest producte comercial. Al final si resultava que la ruta no m’agradava o no em convencia, com a mínim passava un dissabte en bona companyia i menjant d’allò més bé! i és que aprofitant el viatge hem anat al restaurant El Pebrot i el Petit Cargol al barri de Sants, que m’havien recomanat, a menjar-nos un bon plat de cargols a la llauna, uns bons espàrrecs de marge a la brasa i un entrecot prou bo (això si, sense comparació amb el de Bruna del Pririneu ).

Primer de tot, em anat a dinar a aquest restaurant, tot i que hem menjat de conya i molt bo, el preu ha picat una mica, suposo que també perquè ens hem passat un pèl demanant, de fet amb els cargols i l’entrecot n’hi havia més que suficient ja que l’olla de cargols era enorme, i l’entrecot també era prou gegant, ni postres hem volgut! i és que hem sortit prou farts! haha, sort que després ens esperaven gairebé tres hores de caminar i ho hem fet baixar tot.

A les 16 hores em anat fins a la portalada principal de Santa Maria del Mar i ens hem trobat amb la guia de l’empresa itinera Plus, una jove mallorquina d’ascendència britànica molt simpàtica i molt mona (ja sabeu com em posa el mallorquí a mi ) just quan la pobre suportava l’impertinència d’un crio de 10 anys malcriat amb uns pares incapaços de controlar-lo. La ruta ha començat als voltants de Santa Maria del Mar, posant-nos una mica en situació i explicant els detalls que es poden veure a la façana principal, com els bastaixos representats als capitells exteriors i a la porta mentre fèiem temps fins que a les 16:30 han obert l’església al públic, moment que em aprofitat per entrar i admirar aquest magnífic monument que encara no havia visitat. L’espai únic, sense separacions entre naus, la il·luminació, els vitralls, i tot el conjunt fan que sigui una de les vistes més boniques que recordo de l’arquitectura gòtica catalana, és realment impressionant. He trobat a faltar no tenir un trípode i més pràctica amb la reflex per poder aconseguir fer bones fotos de l’interior, però sempre hi podem tornar! hehe. La ruta ha continuat per tot el barri gòtic fent referències clares al llibre, passant pel carrer de Canvis Vells i Canvis Nous on Arnau va fer fortuna, al carrer dels Montcada on el protagonista hi compra una casa quan esdevé cònsol de mar, també, tot i que no apareix al llibre, hem visitat una de les poques parròquies romàniques que queden a la ciutat, la capella de Marcús; hem admirat l’arquitectura gòtica present al barri i l’hem distingida de la neogòtica del modernisme, i una pila de coses que detallar-les em faria fer un text massa llarg.

Han estar 2 hores i 45 minuts que han passat volant i que a títol personal m’han donat l’oportunitat de  practicar amb la reflex i de comentar amb la guia diversos temes històrics (car, ella és historiadora), de fet m’hauria agradat poder anar a fer un cafè amb aquesta noia i poder xerrar hores i hores d’història, d’anècdotes de la ciutat, de Mallorca, dels viatges que ha fet coneixent museus i ciutats, etc, etc, semblava una noia força interessant. Una llàstima.

La ruta en si està força bé i m’ha obert la gana de fer la resta de rutes que tenen. De fet, aquesta és la única ruta que tenen basada en un llibre, cosa que personalment m’ha fet sentir més curiositat pel tema i més simpatia cap a l’empresa. Estic segur que la resta de rutes, molt més centrades en el tema històric que no pas en un llibre de ficció, em seran molt més estimulants i molt més interessants que no pas aquesta que, com ja he dit, m’ha agradat però de la que no he sortit especialment entusiasmat, si engrescat pel format, però no amb aquell gust de boca que em va deixar la ruta d’Amsterdam. Suposo que el fet de ser un aficionat a la història ha provocat que una ruta d’aquest estil on els temes històrics es toquen superficialment m’hagi semblat poc, sobretot perquè tot el que s’ha explicat ja em sonava o ho coneixia; de fet  no crec que faci cap altra ruta “de llibre” però el que si tinc clar és que si vull fer totes les històriques que pugi.

Després de la ruta, i per finalitzar el dia, ens hem apropat a Sarrià per fer una parada de birra+braves a Can Tomàs, on jo no hi havia estat mai i que diversa gent m’havia recomanat per les seves bones braves. La primera ració no m’ha semblat mereixedora de la fama, però les següents dues racions m’han fet canviar d’idea. Estan força bé i de fet, són braves que s’assemblen molt a la brava tradicional i que recordo de petit i que misteriosament sembla que s’ha perdut ja que no la fan a cap bar que conegui, tothom fa versions, però cap s’assembla a l’original, què ha passat? però això és un misteri a resoldre en un altre post

Au, bona nit! que al final m’he allargat més del que volia i ja són vora les dues de la nit! Salut a tothom!!

He dedicat, però, a recopilar algunes efemèrides que van succeir durant aquest 1979:

1 de Gener: L’exèrcit vietnamita envaeix Cambotja.
26 de Gener: Mor Martí Marco i Bardella, activista socialista i independentista català, militant de Terra Lliure.
1 de Febrer: Ruhollah Jomeini entra triomfant a Teheran després de l’èxit de la revolució islàmica.
2 de Febrer: Mor a New York el líder del grup de Punk Sid Vicius per sobredosi de droga.
11 de Febrer: A l’Iran, l’ayatollah Jomeini pren el poder absolut i proclama la República Islàmica.
17 de Febrer: La Xina envaeix territori vietnamita i ocupa diversos llocs fronterers
18 de Febrer: Únic cop (que se sàpiga) que neva al Sàhara
1 de Març: La UCD guanya les primeres eleccions legislatives a l’estat espanyol després de la Constitución, amb el 34,3% dels vots
5 de Març: El “Voyager II” arriba a Io, una lluna de Júpiter i envia per primer cop imatges d’un volcà en un altre cos celeste.
8 de Març: La companyia Philips presenta per primer cop en públic el Compact Disc.
25 de Març: La primera llançadora espacial plenament funcional, Columbia, és lliurada al John F. Kennedy Space Center per preparar-la pel seu primer vol.
26 de Març: Anwar Sadat i Menájem Beguin signen a Washington D.C. el Tractat de pau israeloegipci.
28 de Març: Al reactor nuclear de l’illa de Three Mile (Pennsilvània, EUA) falla una bomba del sistema de refrigeració, produint l’evaporació d’aigua contaminada i provocant una fusió nuclear.
31 de Març: L’últim soldat britànic, de la Royal Navy, deixa l’illa de Malta després de 179 anys de presència. A Malta es declara el dia de la llibertat.
1 d’Abril: Als Estats Units d’Amèrica es funda el primer canal infantil: Nickelodeon. El mateix dia, Iran es converteix en una República Islàmica amb el 98% dels vots en referèndum.
3 d’Abril: Primeres eleccions municipals després del franquisme.
17 d’Abril: Comença a emetre la ràdio One Lliure la primera ràdio lliure després del franquisme.
4 de Maig: Margharet Thatcher és escollida Primer Ministre del Regne Unit.
5 de Maig: Per primer cop es destrueixen pedres del ronyó a través d’ones de xoc.
10 de Maig: Salvador Dalí ingressa a l’Acadèmia de Belles Arts de França com a membre associat.
19 de Maig: Queda legalitzada la massoneria a l’estat espanyol.
1 de Juny: Els Seattle SuperSonics guanyen la NBA contra els Washington Bullets.
3 de Juny: Al sud del Golf de Mèxic, una explosió en el pou de petroli Ixtoc provoca la pèrdua de 1.600.000 tones de petroli, la pèrdua més gran a la historia.
7 de Juny: Primeres eleccions directes al Parlament Europeu amb 9 països membre de la Comunitat Europea. Són també les primeres eleccions internacionals de la història.
25 de Juny: A Bèlgica, el comandant de l’OTAN Alexander Haig escapa d’un intent d’assassinat per part d’una la Facció de l’Exèrcit Roig.
26 de Juny: Muhammad Ali anuncia que es retira de la boxa.
27 de Juny: Muhammad Ali anuncia que torna al món de la boxa.
3 de Juliol: El president nord-americà Jimmy Carter signa la primera directiva secreta per ajudar als oponents del govern pro-soviètic de Kabul.
19 de Juliol: El Front Sandinista d’Alliberament Nacional ocupa la ciutat de Managua (Nicaragua) i derroca la dictadura de Somoza.
11 de Juliol: Cau descontroladament sobre Austràlia la primera estació espacial americana “Skylab” després de 5 anys de servei.
25 de Juliol: Israel torna a Egipte 6.000 hectàrees de la península del Sinai.
9 d’Agost: S’obre la primera platja nudista a Brighton (Regne Unit).
10 d’Agost: Michael Jackson publica el seu primer gran àlbum “Off the Wall” que ven 7 milions de copies només als EUA.
11 d’Agost: El Marroc envaeix el sud del Sàhara Occidental.
27 d’Agost: L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) mata a Lord Mountbatten (almirall tiet del príncep Philip, duc d’Edimburg) i executa un bombardeig sobre Warrenpoint, matant a 18 soldats.
1 de Setembre: La sonda espacial Pioneer 11 sobrevola Saturn a una distancia mínima de 21.000 km.
7 de Setembre: Debuta el canal Entertainment Sports Programming Network, conegut com ESPN.
9 de Setembre: Es funda l’editorial Quaderns Crema.
4 d’Octubre: El govern de l’estat espanyol ratifica el Conveni dels Drets Humans.
12 d’Octubre: Al Pacífic Occidental, durant el tifó Tip, es registra el rècord de baixa pressió 87.0 kPa (870 milibars).
14 d’Octubre: Una de les majors manifestacions pro-drets dels homosexuals amb desenes de milers de manifestats passa pels carrers de Washington, D.C.
16 d’Octubre: Un tsunami a Nice (França) mata 23 persones.
17 d’Octubre: La Mare Teresa de Calcuta rep el Premi Nobel de la Pau.
25 d’Octubre: S’aproven els estatuts pre-autonòmics de Catalunya (estatut de Sau) i d’Euskadi per referèndum popular.
4 de Novembre: Crisi d’hostatges a l’Iran. Tres mil estudiants radical ataquen i envaeixen l’ambaixada nord-americana a Teheran prenent 90 hostatges durant més d’un any i mig fins que el president Reagan accepta les condicions d’Iran.
9 de Novembre: Un error humà fa que el NORAD i els sistemes de defensa dels Estats Units posin el país en pre-alerta general per guerra termonuclear.
20 de Novembre: Prop de 200 musulmans sunites amb l’ajuda de forces militars franceses es rebel·len a la Kaaba de la Meca durant el pelegrinatge, prenent 6.000 hostatges
14 de Desembre: Forces militars Iraquianes envaeixen territori Iranià.
18 de Desembre: Entra en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
24 de Desembre: La Unió Soviètica envaeix l’Afganistan. El mateix dia s’enlaira amb èxit el primer projecte de la ESA: el coet Ariane 1.

Al llarg del 1979:
Es desenvolupen els primers experiments i testos d’usenet a la Universitat de Duke.
McDonald’s presenta el Happy Meal al Juny.
Madonna protagonitza una sessió fotogràfica per Playboy que només serà publicada un cop iniciada la seva carrera com a cantant.
La Seu Vella de Lleida celebra el seu setè segle.

Es projecten per primer cop les pel·lícules: La Vida de Brian dels Monty Python, Moonraker de la sèrie 007 protagonitzada per Roger Moore, Apocalypse Now, Mad Max, Rocky II, Alien, Star Trek, The Muppet Movie, Escape from Alcatraz, Lupin and the Cagliostro Castle d’en Hayao Miyazaki.

]]> http://www.peresanmarti.com/historia/avui-fa-30-anys/feed/ 2 http://www.peresanmarti.com/historia/sense-ficcio-11s/ http://www.peresanmarti.com/historia/sense-ficcio-11s/#comments Fri, 18 Sep 2009 11:19:08 +0000 Pere Sanmartí http://donyet.wordpress.com/?p=35

Ahir dijous a Televisió de Catalunya van reempendre l’emissió del programa de documentals Sense Ficció; els que em coneixeu ja sabeu que a mi aquest tipus de producció m’agrada i més quan es tracta de documentals que toquen temes històrics que és una de les meves fal·leres (algú m’ha anomenat algun cop “history geek”). Doncs ahir al SF van emetre el documental “102 Minutes That Changed America” un documental realitzat a partir de les diverses grabacions que la gent que era a NYC aquell 11 de Setembre va realitzar dels atacs a les Twin Towers. El documental el trobo excel·lent pel fet que s’ha deixat de banda la típica veu en off d’aquest gènere i s’ha substituït per uns quants títols impresos presentant el temps i la localització de cada vídeo, fent que l’impacte de les imatges amb el so ambient del moment i les reaccions de la gent sigui molt més profund que en un documental més estructurat i amb guió que sempre és com més asèptic. Aquest documental té la capacitat de transportar-te a NYC i si com jo vas seguir els fet d’aquell dia al minut veient la televisió, consultant webs i tots els mitjans de comunicació disponibles és fàcil generar una empatia i de començar (només començar) a entendre i imaginar el que sentien els nord-americans durant aquella jornada.

Us deixo els vídeos i uns enllaços d’interès del documental emès per TVC així com un altre enllaç a un altre documental molt bo dels mateixos fets, però aquest en el format més “tradicional”.

Espero que els “disfruteu”. Salut!

102 Minutes That Changed America

Web del programa Sense Ficció de TVC
Web de la cadena de TV History Channel amb un mapa interactiu de NYC i diversos links d’interès.

Sèrie de vídeos que composen el reportatge emès per TVC:

Loose Change

Un altre documental molt interessant dels fets d’aquell dia.

Espantacriatures:
Mare Óssa -> Es coneix com una óssa molt gran i molt ferotge i es considera que és la mare de tots els óssos.
Ós/Óssa -> S’empassa els nens dolents
Vella d’Engolasters -> Viu al fons del llac del seu nom i era una dona que va ser encantada per negar la seva hospitalitat a un rodamon que va resultar ser Jesús. Conta la història que Engolasters es troba al fons de l’estany castigada per Nostre Senyor ja que cap habitant del poble va ser capaç de donar un bocí de pa a un peregrí (Nostre Senyor disfressat). Una dona (la vella) li va dir que li donaria les engrunes de farina que hi haguessin al fons de la pastera. Jesús li va dir que de les engrunes en fes un pa, i en va sortir un pa gros i bonic, però la dona li va negar. Això ho repetí tres voltes i a la tercera un terratrèmol i un aiguat van fer desaparèixer Engolasters al fons de l’estany.
Nonell de la Neu -> un ésser gegantí emparentat amb el Baxajaunak basc i es tracta d’un ésser pacífic que, quan s’acosta als remats, les esquelles dels animals sonen a l’hora. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les doncs el Nonell de la Neu els protegeix de qualsevol perill.

Éssers fantàstics:
Els Menairons, anomenats també manairons, minairons, diablorins i femilians, són una mena de lemmings que habiten la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els guarda tancats en un canut de posar agulles, i, dins el canut n’hi caben a milers.
Quan el seu posseïdor destapa el canut, els minairons pregunten: “Què farem?, Què direm?” si es dubta i no se’ls mana una feina o se’ls dóna conversa o se’ls mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l’amo. Per molt dura que sigui la tasca , l’enllesteixen en un obrir i tancar d’ulls. Diuen que les cases dels Pirineus que han prosperat més ha estat gràcies a que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.
Els minairons neixen de l’Herba Menaironera , anomenada també herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Solstici d’Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.

Goges o dones d’aigua són fades de caire positiu que viuen en coves, rius, llacs i estanys amb virtuts màgiques que emanen de la fertilitat. A Fontalba (Andorra) hi ha un riu i un estany habitat per goges

La Dama Blanca d’Auvinyà (Andorra). A Auvinyà, en una masia damunt el camí de la Seu, vivia una dona que, pel fet de vestir sempre d’aquest color, se la coneixia com La Dama de Blanc. Aquesta dona tenia males relacions amb el bisbe de la Seu i amb els capellans en general. El clergat andorrà va començar a fer córrer la brama que la dona practicava arts ocultes, màgia. Una nit de lluna, quan el bisbe anava cap a Andorra, la Dama sortí al camí i, fent-li un senyal, es va emportar el bisbe al bosc. A l’endemà el bisbe tornà desencaixat i tremolós i mai més volgué tornar a agafar aquell camí. Molt temps després d’aquest fet informaren al bisbe que la Dama havia desaparegut, el bisbe s’atreví a tornar a viatjar a Andorra, però un dia desaparegué. Des d’aquell dia un llop negre va començar a rondar pels boscos del principat. Un dels síndics va organitzar una partida i va matar el llop. El cavaller va començar a tenir mals sons i a perdre la salut. Va reaparèixer la Dama de Blanc i se li va demanar que guarís el síndic. Ella va dir que no podia i que la culpa era del bisbe que s’havia convertit en el llop. La dama va profetitzar que, mentre ella existís Andorra continuaria sent un país independent. Diuen que ara encara se la veu caminar pels boscos d’Auvinyà…