Reflexions a rajaploma d'un català qualsevol

Cada dia que passa tinc més i més clar que a Espanya prefereixen que a Catalunya governi un sol partit amb majoria absoluta, un partit al que ja tenen les mesures agafades i que saben que governant en solitari difícilment donarà sorpreses desagradables com ha fet en Pasqual Maragall i en José Montilla -suposats amics i vassalls fidels-.
Al contrari del que defensava en el meu anterior article, ja no crec que sigui el PSC el que desitja regalar la Generalitat a l’Artur Mas, més aviat m’inclino per pensar que és el PSOE -i el PSC acata per disciplina de partit- qui desitja una Generalitat que torni a aquelles màximes pujolianes que tantes alegries han generat a Madrid de “el peix al cove” i del “ara no toca”.

Encara que en el present article hagi canviat unes sigles per unes altres -al final són el mateix, ja ho sabem- el fons del meu pensament segueix essent el mateix: CiU no molestarà, CiU mai vindrà a Madrid a avisar de la desafecció catalana, CiU serà capaç de contenir el desastre, calmar els catalans i fer-los callar. Això és el que deuen pensar a Ferraz vist com han anat evolucionant les coses en les ultimes setmanes. Mas, mentre tant, es frega les mans veient la cadira de Presidència buida i la mamella del poder plena i disponible i Catalunya plora per tenir una classe política tant nefasta.

Us sona aquesta imatge? doncs en ple segle XXI en un lloc anomenat Andorra -magnífic país on visc- es repetirà aquesta imatge. Això si, en francès, en color i amb roba de marca. O això és el que sembla que pretenen uns quants si ens atenem a les mesures que ha aprovat Govern pel proper dia 29 de Juliol amb motiu de la visita del President de la República de França, Nicolas Sarkozy.

La majoria de mesures tenen sentit i són de normal aplicació, sobretot les que tracten temes de seguretat personal i de la via pública, però la mesura que ens recorda les imatges deplorables del film franquista “Bienvenido Mr. Marshall” és la que fa referència al tancament de comerços en general, botigues, indústries i oficines.

Decret del dia 14/07/2010:

Amb motiu de la visita al Principat d’Andorra de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, el Govern ha adoptat les disposicions següents:
El dia 29 de juliol és obligatori que romanguin tancats els comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines de les 11 a les 14.30 hores.
Queden exempts d’aquesta obligació els serveis públics, els serveis turístics, els hotels, les caves, els bars, els restaurants, les estacions de servei i similars.
Quant a les caves i bars, s’exigirà que durant el període de tancament de la resta d’establiments, limitin les seves activitats exclusivament a la venda de begudes per al consum immediat.
Pel que fa a les estacions de servei, únicament podran expedir carburants i productes propis d’una estació de servei, amb l’obligació que els comerços radicats al seu interior romanguin tancats durant l’horari de tancament.
L’Administració general romandrà tancada en l’horari indicat. Els horaris de despatx de la Duana del Pas de la Casa i de la Duana de Sant Julià de Lòria seran els habituals.

Decret del dia 21707/2010:

Amb motiu de la visita al Principat de S.E. el Copríncep, Nicolas Sarkozy, el 29 de juliol d’enguany, ha adoptat la disposició següent:
Per als assalariats dels comerços en general, les botigues, les indústries i les oficines que, per horari i torn de treball, es vegin afectats pel tancament obligatori de les 11 hores a les 14.30 hores, segons el Decret del 14 de juliol del 2010, aquestes hores són de festa i de compliment obligatori, retribuïdes i no recuperables.
Les hores de festa s’han de retribuir com a hores de treball efectiu, és a dir, segons el salari tipus de l’hora ordinària, de conformitat amb el que preveu l’article 83 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals.

Amb el tancament, és de suposar, que hi ha algú que pretén que omplim els carrers amb banderetes de França (andorranes també?) i celebrem tant il·lustre visita. A l’hora de la veritat difícilment ho veurem ja que la majoria de la població -molts cops més assenyada- aprofitarà aquestes hores festives per anar a dinar a casa, estar amb la família o simplement fer el gos al sofà tot mirant la TV. I després encara hi ha gent que es pregunta com és que l’abisme entre la classe política (que no la política) i la població creix més i més cada dia que passa. Actes com aquests demostren que n’hi ha uns quants que viuen en una realitat paral·lela, autogestionada i finançada amb els diners de la població.

Per cert, hi haurà algú que contabilitzi els diners que costa al país -a l’administració i a les empreses- que un senyor (per molt important que se suposi que és) ens faci una visita fugaç d’unes quantes hores?

Pixar ens torna a sorprendre amb una nova seqüela (per dir-ho així) de l’obra per excel·lència del ja famós i prestigiós estudi d’animació que tot just fa quinze anys va revolucionar el cinema d’animació amb Toy Story. Si, si, Toy Story aquella pel·lícula de la que molts en tenim un bon record va ser estrenada en una data tant llunyana com l’any 1995! Com passa el temps tu!

Aquest cop Pixar se supera i a banda de produir un film tècnicament impecable i amb uns quants avenços importants en el món de l’animació, ha sigut capaç de generar una història que trenca una mica amb el tòpic de la primera i segona entrega per crear una trama que enganxarà tant a grans com a petits.

Ha arribat el moment més tràgic i important de la vida d’una joguina, Andy, el seu amo, el seu nen, s’ha fet gran i fa front a un nou període vital amb l’accés a la universitat, deixant de banda el passat de nen i adolescent. En aquest punt, els nostres protagonistes, les joguines, intenten trobar el seu lloc al nou món que s’està generant. Seran donats? seran llençat a la brossa? viatjaran amb Andy a la universitat? o pel contrari romandran en una caixa a les golfes a l’espera de millors temps? Les joguines encararan aquesta nova etapa de diferents formes i s’iniciarà un viatge al més pur estil Homèric capaç de remoure els nostres sentiments més profundament que cap altra pel·lícula de la saga.

Toy Story 3 és sense dubte la millor entrega, essent capaç de fusionar perfectament l’animació amb la trama, guanyant ritme, credibilitat i una gran riquesa argumental amb una multitud de trames secundàries perfectament lligades gràcies a un guió molt treballat i robust. La pel·lícula és divertida, emocionant, ingeniosa, està carregada de sorpreses i és plena de picades d’ullet a la història del cinema amb escenes a lo 007 i emocionants escapades al més pur estil “La Gran Evasión”. En poques paraules: 100% recomanable!

P.S: Pel que fa a la versió en 3D… bé, la veritat és que dona profunditat i més realisme al film. Sense pretensions. El trobo acceptable i és una bona manera de fer cinema sense que es busquin aquelles escenes especialment pensades pel 3D.

Sota aquest títol nefast poc a veure amb l’original “Knight and Day” s’amaga una pel·lícula distreta, que fa riure i que fa gaudir els espectadors -homes i dones per igual- d’una bona estona d’entreteniment i relax.

Cameron Díaz ens torna a regalar una cinta amb un protagonisme absolut -amb permís de Cruise- del seu humor contagiós barrejat amb unes fortes dosis de sensualitat en la que Díaz és una mestra. En Cruise encara que no fa mal paper, cada dia està més iaio i se li nota -el senyor va néixer el 1962- i al contrari que Harrison Ford diem que la seva carrera va més cap avall que cap amunt. Però centrem-nos en la peli que és el que al final ens interessa:

June Heaven (Cameron Díaz) es veu immersa en una trama d’intriga, espionatge i acció després de trobar-se “casualment” amb un super-espia -en James Bond i en Jason Bourne són aficionats al seu costat- encantador però amb intencions força obscures. Tal com he dit, l’absoluta protagonista és la Cameron i el film, de fet, se centra en el seu personatge aportant una altra manera de fer en aquest gènere d’acció-comèdia romàntica tant gastat i repetitiu. De fet, jo la qualificaria més com una comèdia amb una trama d’acció abans que no qualificar-la de cinta d’acció; oblideu-vos de Jasons Bournes i semblants ja que en Roy (Tom Cruise) tot i ser un super-agent que tot ho pot i tot es fa tal com vol, és més un personatge d’acompanyament i pallasso que dona especial relleu a Cameron.

June és una fanàtica dels cotxes, una mecànica experta que un bon dia a un aeroport del midland nord-americà camí de Boston topa amb un paio sexy que distretament li tira els trastos. June, innocent com ella sola puja a un avió que suposadament és ple de gom a gom, però que a l’hora de la veritat amb prou feines té 10 passatgers. 10 passatgers que resulta que són agents federals, o traficants d’armes, o vés a saber què que volen pelar el seu nou “lige” per alguna estranya raó.

En aquest punt comença una pel·lícula molt distreta, fins i tot interessant amb algunes escenes i diàlegs bons -superant expectatives- que han fet riure la gent i que tot i que el final del film fluixeja força ha aconseguit que sortís de la sala de molt bon humor. Tot un prodigi!

Per cert! hi ha dues coses molt destacables en aquest film. Una és la presència d’en Jordi Mollà com a un dels dolents de la peli, i la curiosa escena de Sevilla (ATENCIÓ SPOILER!). I és que les escenes de Sevilla deixen palesa la desinformació del director, de l’equip de producció i de tothom que va treballar en aquesta peli. Jo vull imaginar que en Jordi Mollà quan va veure el film muntat es deuria estirar dels cabells -per molt que parlem d’un altre país-. I és que les escenes de Sevilla comencen amb una bonica vista aèria…. acompanyada de la cançó (1 de Enero, 2 de Febrero, 3 de Mayo…) tocada amb clarinet, San Fermines de pa sucat amb oli i tot amenitzat amb el ball d’uns quants gegants i capgrossos! És increïble! Si Mission: Impossible II ja barrejava San Fermines amb Semana Santa i Budú, en aquest film s’han lluit de mala manera!!

Aquest migdia el TC, finalment, ha donat a conèixer les 1.000 pàgines de sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, entre d’altres coses, ataca els símbols nacionals de Catalunya, un article que segons els espanyols només és constitucional si aquests símbols són considerats símbols d’una nacionalitat i no símbols d’una nació (recordem que el TC i Espanya neguen que Catalunya sigui una nació).

Al sentir la notícia m’ha assaltat un dubte, una pregunta existencial: Quina diferència hi ha entre nació i nacionalitat? Repassem uns quants diccionaris.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

nació

1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
3. Nació proletària País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, però amb un excés de mà d’obra.

nacionalitat

1. Caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació. La nacionalitat jueva.
2. Condició jurídica que s’atribueix als súbdits d’un estat. Un individu de nacionalitat italiana

Segons el diccionari anglès de Cambridge:

nation

1. A country, especially when thought of as a large group of people living in one area with their own government, language, traditions, etc.
2. A large group of people of the same race who share the same language, traditions and history, but who might not all live in one area.

nationality

1. The official right to belong to a particular country
2. A group of people of the same race, religion, traditions, etc

Segons el diccionari francés de Larousse:

nation

1. Ensemble des êtres humains vivant dans un même territoire, ayant une communauté d’origine, d’histoire, de culture, de traditions, parfois de langue, et constituant une communauté politique.
2. Entité abstraite, collective et indivisible, distincte des individus qui la composent et titulaire de la souveraineté.
3. Synonyme de langue (de l’ordre de Malte)

nationalité

1. Appartenance juridique d’une personne à la population constitutive d’un État.
2. Groupement d’individus ayant même origine, ou tout au moins une histoire et des traditions communes.
3. État, condition d’un peuple constitué en corps de nation ; nation considérée dans sa vie propre et individuelle.

I acabarem amb el diccionari que van utilitzar els del TC (recordem que són monolingües i que per tant, pobrets, no van poder llegir l’Estatut, sinó una simple traducció). Segons la Real Academia Española de la Lengua:

nación

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
4. Coloq. p. us. nacimiento (acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
5. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.
de ~. 1. Para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

nacionalidad

1. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.
2. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación.
3. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.
4. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.

Curiós que la ÚNICA llengua que fa una diferenciació clarament tendenciosa sigui l’espanyol. “No haze falta deci nada más” oi?