The Lovely Bones
per Pere Sanmartí el mar.04, 2010, a TV i Cinema
Darrera d’un tràiler nefast i d’un títol que no crida l’atenció hi ha una història sublim. Hi ha una obra mestra. Hi ha una pel·lícula que m’ha marcat, que ha travessat la meva ànima com un ganivet perfectament esmolat tallant mantega tova.
Aquest film dirigit per en Peter Jackson i basat en la novel·la del mateix nom d’Alice Sebold és clarament una història intimista, per a un public segurament minoritari. No tindrà l’acceptació d’Avatar, però personalment, modestament, hom creu que mereix estar al Top de les millors pel·lícules de la història.
L’argument en si, la història, allò que el nefast tràiler desvetlla és quelcom conegut. De fet sembla -ull! sembla!- el típic argument de telefilm d’A3 d’un diumenge avorrit a la tarda: una nena de 14 és raptada, violada i assassinada per un pertorbat veí del seu barri. El que ja se surt del típic-tòpic és que la història se centra en la post-vida de la Susi Salmon, en com aquesta, “vivint” entre el món dels vius i el cel, s’enyora del seu pare, de la seva família i del seu primer petó mai esdevingut, tot veient com el seu assassí esborra tot rastre del crim. És en aquest punt en el que aquesta pel·lícula s’eleva pel damunt de totes les històries, de totes les bobines de film que produeix cada any Hollywood per coronar-se com a reina de la fantasia, del drama i el thirller i situar-se com una de les pel·lícules més impactants dels últims anys.
The Lovely Bones és un drama, si, però no és una pel·lícula de llàgrima fàcil, no és una pel·lícula d’angoixa i patiment humà o familiar -que també- és quelcom diferent. És un viatge fantàstic a l’altre món, és una nova visió del limbo, del món dels fantasmes, del bé i del mal, és un exercici de lliure expressió, és una opera de venjança i estimació, d’amor i mort, de redempció i justícia, d’esperança i innocència, és quelcom diferent i difícilment descriptible.
Peter Jackson agafa una història -una novel·la que ja tinc moltíssimes ganes de llegir- i la trasllada al cinema de forma magistral. En mans de qualsevol altre la peli s’hauria desinflat, però Peter Jackson acompanyat de l’excel·lent música d’en Brian Eno i l’excelsa fotografia d’Andrew Lesnie aconsegueix l’impossible: dur un drama a nivells insospitats; fer unes escenes celestials eminents, extraordinàries, 100% oníriques, que desconcerten però que al mateix temps embruixen, que atrapen. I és que, per mi, la peli té un equilibri perfecte entre la part terrenal i la part celestial, conjugant dosis de “realisme” amb autèntiques dosis de la millor fantasia i anades d’olla que en Jackson és capaç de crear -i és un mestre en això!-.
La peli en general té males crítiques, a molta gent no li ha agradat, molts eliminarien la part onírica, la part celestial, molts es queixen de l’excessiu protagonisme de la Susi (Saoirse Ronan) i alaven l’actuació d’en Stanley Tucci -nominat a l’oscar pel paper d’en George Harvey- però tots aquests no han entès la pel·lícula, no han entès la història. Sense l’excel·lent paper de la Saoirse Ronana en Stanley Tucci no es creixeria com a George Stanley. Sense una Susi que ens transmeti humanitat, candidesa, bondat i odi no apreciaríem la pertorbació, l’alienació mental i la maldat d’en George. Sense la fantasia desbordant d’un món celestial que aporta esperança no apreciaríem la duresa i crueltat de la realitat. De la mateixa manera que sense el bé no existiria el mal i sense el mal no existira el bé, aquesta és una història de contrast que ens fa apreciar allò que tenim i que podem perdre.
No sóc capaç d’expressar en aquestes línies el que m’ha fet sentir The Lovely Bones, sóc incapaç d’explicar -ni que sigui avisant d’Spoilers- més trossos de la peli, no sóc capaç de descriure les sublims i brutals escenes oníriques que omplen el film. Es podria dir que estic en estat de xoc, en un estat, amb unes sensacions, que poques, molt poques vegades a la vida he sentit, i sempre, sempre, davant d’obres mestres, sempre davant de creacions sublims. Estic en estat d’èxtasi i tot plegat ho ha provocat un film d’escassament 135 minuts.
La Carretera
per Pere Sanmartí el mar.02, 2010, a Llibres
Aquesta nit passada, després de gaudir veient dos capítols de “Planet Earth” he finalitzat aquest llibre d’en Cormac McCarthy. Si ho sé, un contrast dels grans passar de veure l’exuberància i al bellesa del nostre planeta en HD al món post-apocalíptic, gris i ple de cendres d’en McCarthy; però crec que aquest contrast ha fet que gaudeixi molt més del llibre i que en llegir les seves línies sigui més conscient del que, a la història, s’ha perdut.
Cormac McCarthy va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, i no m’estranya! perquè és una gran novel·la, fantàstica, plena de sentiment, dura i imprescindible.
McCarthy ens situa en un futur no massa llunyà, en un futur post-apocalíptic, en uns Estats Units morts on l’escàs moviment que s’hi aprecia és el dels carronyaires, el dels supervivents i el de la cendra i el sutge que, de tant en tant, una ventada aixeca formant follets negres i sinistres en un paratge fosc, gris, escassament il·luminat per una llum somorta, desolat i depriment, amb rius d’aigua negra, bruta i poc potable. La nostra història se centra en les desventures d’un pare i el seu fill durant el viatge que fan cap al sud, cap a una destinació sense concretar, mentre ressegueixen una carretera inter-estatal i miren de sobreviure amb les llaunes de menjar que aconsegueixen rescatar de les runes de cases, supermercats i pobles tot evitant ésser atrapats pels assalta-marges caníbals que ronden la carretera.
Títol: La Carretera
Títol Original: The Road
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Edicions 62
Gènere: Ciència Ficció – Post-apocalíptic
Nota: Excel·lent tirant a Obra Mestra
Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra. Situació actual i evolució (1995-2009)
per Pere Sanmartí el feb.25, 2010, a Opinió
La setmana passada el SPL (Servei de Política Lingüística) del Govern d’Andorra va presentar triomfalment les conclusions d’una nova enquesta sobre els usos lingüístics al país. Dic que va fer la presentació de manera triomfal ja que segons el que van expressar a la roda de premsa i el que els mitjans de comunicació van esbombar a crits van ser les bones notícies, la cara amable de l’enquesta: l’ús social de català ha augmentat, he deixat de decréixer.
Però què passa si ens mirem més detalladament l’informe i ignorem les dades proporcionades pels diaris i la roda de premsa oficial?
A primer cop d’ull veiem que la població de nacionalitat andorrana i portuguesa ha crescut mentre que l’altre gran sector immigrant -el que prové de l’estat espanyol- ha baixat. D’aquesta afirmació ja podríem treure’n algunes conclusions pel que fa a l’ús del català, però no ho farem i anirem directament a les dades publicades i deixarem de banda la sociologia i els matisos en els grups andorrans i “españols”.
Les conclusions de l’enquesta comencen amb un optimista “bon coneixement del català” en el que es destaca que un 8,4 (sobre 10) de la població entén el català, un 8 el llegeix i un 7,2 el parla. Unes dades que sobten, i sobten perquè si hom es passeja una mica pel carrer, va de botigues o s’acosta al pati d’una escola misteriosament descobreix el 1,6 de la gent que no entén el català i el 2,8 que no el parla. Què curiós no? També el que és curiós és que si hom fa aquest exercici d’immersió a la població d’Andorra troba que, aquest cop si, coincideix amb la segona conclusió de l’enquesta: el castellà és la llengua amb coneixements més elevats (tots els indicadors superen el 8,5 i el 9 sobre 10) ja que és la “lingua franca” actual, siguis d’origen català, portuguès, andorrà o francès.
Un altre aspecte que cal destacar és que el castellà s’ha convertit en la llengua materna de la majoria de la població d’Andorra, amb un 43% davant del 29% que té com a llengua materna el català. Fet emfatisat per un contundent 53% que va aprendre a llegir i escriure en castellà davant del 15,7% que ho va fer en català o portuguès o del 20% que ho va fer en francès. Per mi aquest aspecte, sobretot el segon, és molt preocupant ja que si ajuntem el fet que del col·lectiu nacional andorrà només el 49,4% tenen la llengua pròpia com a materna i del col·lectiu que prové de l’estat espanyol només el 30%, veiem que una part significativa de la població andorrana no té el català com a llengua materna i d’aquesta població que sí el té ben poca gent va aprendre a llegir i escriure en català (del conjunt poblacional només el 15%), fet que indiscutiblement és provocat pels alts índex d’immigració del país i també pel sistema educatiu.
Tenint presents les premisses anteriors, doncs, no ens ha d’estranyar pas que a casa, amb els amics o a la feina (no les relacions amb clients, proveïdors o a l’administració pública) la llengua més emprada sigui el castellà. De fet l’únic àmbit en la que llengua pròpia manté el status quo que se li hauria de suposar és el de la relació d’usuaris/ciutadans amb l’administració pública -què passa amb l’ús del català en les relacions dins de l’administració no se sap o no es vol saber- i pel que fa a les relacions dels ens privats amb clients i proveïdors el català no arriba a la majoria amb un trist 45% davant del 33% del castellà.
El següent punt de l’enquesta analitza situacions quotidianes (anar a comprar, al banc, a un restaurant, agafar el bus, etc, etc) i l’estimació en temps de l’ús que hom fa de cada llengua. És en aquest punt on el català pateix més la invasió del castellà i retrocedeix clarament. S’ha passat d’un 46 per cert del temps diari d’ús habitual del català l’any 1999 a un 40% actualment davant del creixement del castellà que passa del 39% al 42%; especialment pel que fa a l’ús de la llengua oficial en els àmbits de la restauració, petit i gran comerç, estètica, oci nocturn i als serveis de transport (bus i el taxi).
De manera global, pel que fa a l’ús del català, l’enquesta crea un indicador lingüístic que deixa patent el retrocés claríssim del català, el creixement de l’ús del castellà, l’estancament del francès i un augment significatiu -i lligat a la immigració- del portuguès.
Continuant amb l’anàlisi de l’informe, el següent punt fa front a la part més sensible del tema: l’actitud vers el català. És en aquest punt on el que afirmen el enquestats al ser preguntats i el que ens mostra la realitat i els punts anterior no lliguen massa. Una gran majoria està d’acord en que el català necessita més difusió, protecció i promoció, però al mateix temps -de forma clarament contradictòria- afirma que l’administració pública ja fa prou per a promocionar-lo i hi ha diferencia d’opinions quan arriba el moment de decidir si saber català és imprescindible per integrar-se al país, definir la responsabilitat dels empresaris i treballadors en l’ús i el coneixement de la llengua o en l’acreditació de coneixements de català a l’hora de renovar els permisos d’immigració.
D’aquest punt anterior i de la divisió en grups poblacionals que fa l’enquesta, podem extreure la conclusió que clarament hi ha una majoria de gent (51,6%) que pensa que el català, en termes generals, no és útil per a la vida, que no se l’ha de protegir activament -estan en contra de qualsevol mesura que signifiqui una imposició o obligació- i que no cal saber català per viure, treballar o integrar-se al país.
En definitiva, tot i que les conclusions que realitza l’SPL em semblen correctes, no es posa prou èmfasi en destacar el clar retrocés del català a l’únic estat del món que el té per única llengua oficial. Les conclusions haurien de ser d’allò més alarmistes i en canvi s’ha volgut desviar l’atenció i destacar el fet que “l’ús del català deixa de retrocedir”, “l’ús del portuguès augmenta” i titulars semblants.
Percy Jackson y el Ladron del Rayo
per Pere Sanmartí el feb.24, 2010, a TV i Cinema
Acabo d’arribar de veure aquesta pel·lícula. Si ja sé que està etiquetada com a “infantil” però com que mai se sap i qui posa les etiquetes normalment no en té ni la més remota idea -imagina, Akira encara hi ha gent que diu que és infantil… pfff- he decidit formar-me una opinió per mi mateix.
Doncs bé…. és una peli distreta. No m’he avorrit i no se m’ha fet pesada tot i la pila d’errors i fallades que té i que no entenc com han pogut passar a les sales de cinema.
El film és un mena d’intent de repetir l’èxit de Harry Potter: en Percy Jackson seria el cosí d’en Harry Potter tal com vaig sentir dir l’altre dia a una noia. Però en aquest cas no seria el cosí bo, el cosí que és millor que en Harry. Crec sincerament que ho podria haver estat, però tinc la sensació de que a la pel·lícula s’han volgut explicar masses coses en massa poc temps. La transició d’en Percy Jacskon d’humà a semi-deu, per exemple, no és gens creïble, passa massa ràpid i ni tant sols s’insinua ni un moment que li generi cap mena de trauma o torbació. De fet ,és tant freda aquesta suposada transició que ni tant sols li sap greu que la seva mare hagi mort a mans d’un Minotaure; de seguida s’adapta al campament d’entrenament, de seguida fa amics i de seguida sap utilitzar els seus poders. Massa pla tot plegat. No crec, sincerament, que les novel·les en les que es basa el film siguin tant planes i tant des-humanitzades, per tant el fracàs és totalment d’en Chris Columbus i de l’equip de guionistes.
Com ja he dit, és una peli distreta i que no cansa, però s’ha fet pensant massa en un public infantil més que no pas pre-adolescent o adolescent i evidentment sense pensar en els pares que acompanyaran aquests nens a veure-la al cinema. Al contrari del que passava amb les entregues a la gran pantalla de Harry Potter -recordem que les dues primeres són obra d’en Chris Columbus- el desenvolupament d’aquesta peli és massa simplista, no entra en profunditat en cap personatge i els salts argumentals son massa bruscos, precipitats i no s’entenen per molt que algú faci bé la seva feina: destaquen les actuacions d’en Logan Lerman (Percy Jackson) i la de la guapa Alexandra Daddario (Annabeth Chase). Són per llençar les escombraries, les actuacions d’en Pierce Brosnan, Uma Thruman i companyia.
El muntatge i especialment les el·lipsis temporals és la gran assignatura pendent del film: els nostres protagonistes viatgen per tot els Estats Units en una pick-up Ford -robada?- en un temps rècord, entren i surten de l’Inframón en dos minuts i al batalla final es resol amb dues esgarrinxades i una mica de pluja fina. Els efectes especials no estan malament i alcen una mica el nivell de la peli i la música acompanya -que ja és un gran què-.
En conclusió, es una peli mitjaneta, entretinguda, amb unes quantes metàfores i al·legories interessants -imagino que amb origen al paper- que podria haver estat una gran peli si no l’haguessin fet amb presses però que obre les portes a futures seqüel·les -seguint la saga de llibres- que donaran a conèixer -ni que sigui superficialment- la mitologia grega clàssica. Això si, no crec que ni remotament generi un fenomen com el de Harry Potter, com a molt es quedarà en quelcom una mica més amb èxit que no el fracàs de franquícia Hollywoodiana d’Eragon.
Shutter Island
per Pere Sanmartí el feb.22, 2010, a TV i Cinema
Acabo d’arribar dels Cinemes Illa Carlemany de veure la última pel·lícula d’en Martin Scorsese: Shutter Island.
Quin coi de paranoia!!!
Perdoneu l’expressió anterior, però són les paraules que millor poden definir aquesta pel·lícula basada en la novel·la amb el mateix nom de Dennis Lehane -autor també de Mystic River-. La veritat és que havia sentit bones crítiques d’aquest film i des que vaig veure el tràiler mesos endarrere em va picar la curiositat i les ganes de veure-la, i he de dir que no m’ha decebut pas!
Shutter Island ens trasllada a l’època de la Guerra Freda, un 1954 on dos agents judicials del Govern Federal dels EUA -marshalls- arriben a una institució mental per a delinqüents perillosos per investigar la desaparició misteriosa d’una pacient i es troben que a l’illa passen coses estranyes i que la gent que hi treballa amaga algun secret.
Aquest és l’argument inicial de la pel·lícula i el que al tràiler podem veure, però hi ha un però, sempre hi ha un però. El tràiler, per mi, és un gran què: ens mostra lleugerament parts de la pel·lícula i la trama de la mateixa, no és un d’aquells tràilers que et destrossen el film sinó més aviat tot el contrari ja que, al meu entendre, el tràiler és una part més de la peli ja que “enganya” a l’espectador generant-li unes expectatives de com serà el film , un film que en realitat no té massa a veure amb el que ens podríem haver imaginat.
Al film s’hi nota la ma d’Scorsese, i ens presenta d’una manera magistral un thriller psicològic com pocs, inquietant, paranoic, fosc i amb una bona dosi d’aquell suspens que no genera ensurts o angoixa. Tot amanit amb imatges i escenes de paisatges onírics que podrien ser escenari de les històries de Kafka o d’Allan Poe, presentant-nos una manufactura clàssica a l’hora que moderna del més pur estil gòtic nord-americà. Amb escenes violentes, breus però traumàtiques i plenes de significat, de la Segona Guerra Mundial i de l’alliberament dels camps de concentració Nazis mentre acompanyem en Teddy Daniels -Leonardo Di Caprio- pels passadissos i racons més foscos del manicomi i de la seva ment durant la investigació dels secrets de l’illa.
[Atenció Spoilers a continuació]
I perquè dic que el tràiler enganya? doncs perquè veient el tràiler sembla que et trobis en la típica pel·lícula d’institucions mentals governada per gent malvada que vol tancar el nostre protagonista per evitar que faci sortir a la llum les barbaritats que al centre s’hi practiquen. Sembla un film més, amb una trama ja coneguda i amb un final previsible no?
Doncs no! Encara que hom pot preveure -més o menys- com serà el final del film -no hi ha masses opcions- la trama, la història, està tant ben desenvolupada que aconsegueix enganyar-nos, aconsegueix que hom s’identifiqui amb en Teddy i arribi a creure’s el que el tràiler, les breus sinopsis i el retorçat d’en Scorsese deixen entreveure malintencionadament: l’argument fàcil i conegut d’aquests tipus d’històries. Però resulta, que res del que ens havíem imaginat era cert, ni en Teddy Daniels existeix, ni la desapareguda era una persona real. El moment en que la trama es descobreix, ja al final del film, és per mi un dels millors moments, sí que hom ja s’ho podia imaginar, sí que és un argument típic d’aquests tipus de pelis, però de quina manera està realitzat! per deu! el desenllaç és magistralment mostrat en uns pocs minuts i les dues trames de la pel·lícula -la trama que ens enganya i la subtrama que ens podíem anar imaginant- s’uneixen per finalitzar el film amb el descobriment dels turments de la ment d’en Teddy i amb una frase lapidaria que ho acaba d’arrodonir tot: “¿Que es mejor?, ¿vivir como un monstruo o morir como un buen hombre?”
[Fi dels Spoilers]
Shutter Island sorprèn i sorprèn bàsicament perquè és una paranoia feta cinema, una paranoia que atrapa, hipnotitza, desconcerta i transporta l’espectador de la ma d’un geni. El film forma part del més pur estil del terror o thirller psicològic, no fa por, però si terror -us imagineu que sou a la pell d’en Teddy?-, sense ensurts, sense sang i fetge, sense fantasmes, sense escenes gores, pujades de so o aparicions d’escenes típiques després d’una música inquietant. Socorsese i Lehane -no oblidem la feina d’imaginar la història- aconsegueixen crear el que considero un gran film que pot rivalitzar tranquil·lament amb qualsevol altra obra mestra del gènere per moltes crítiques negatives que se li puguin fer a Scorsese (vegeu les crítiques que consideren que és una obra menor).
-
-->
Subscriure's al bloc via EMail
Aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons
